Seguim teixint amb el fil roig

Per Anna Noguer, secretària política del PSUC Viu de Comarques Gironines.

S’han fet servir moltes paraules, al llarg dels anys, per definir a Marcelino Camacho i tot el que representa per a la història del nostre país: figura històrica, personatge clau, destacat sindicalista, polític comunista, lluitador incansable, mite. Però, si alguna cosa va demostrar Marcelino amb la seva trajectòria vital, és que, per sobre de tot, era una persona plena d’humanitat. Obria els seus braços i les portes de casa seva a tothom, i treballava colze a colze amb els seus companys i camarades. Els i les treballadores s’identificaven amb ell perquè ell no va deixar mai de ser un treballador; la seva transcendència implica la transcendència de tota la classe obrera del nostre país.

Aquest any es commemora el centenari del seu naixement, i és una bona ocasió per reivindicar tot el que ha significat i significa, encara avui, Marcelino per a nosaltres. En el marc dels actes que se celebraran per tota la geografia espanyola al llarg d’aquest any, l’agrupació de Blanes del PSUC Viu i CCOO, amb l’inestimable col·laboració de l’Ajuntament de Blanes, van organitzar el diumenge 21 de maig un homenatge a Marcelino Camacho al teatre de la ciutat. Amb una gran afluència de públic, l’acte va comptar amb la participació de Mario Ros, l’alcalde de Blanes; Javier Moreno, responsable d’Àrea Ideològica del PCE; Carme Bosch, sindicalista de CCOO; Edu Navarro, secretari general del PSUC Viu; Bartomeu Compte, secretari general de CCOO a comarques gironines; i Yenia Camacho, filla de Marcelino Camacho i Josefina Samper, i amb una llarga trajectòria sindical i política a les seves espatlles.

Tothom va coincidir en un punt essencial: els homenatges a Marcelino Camacho no poden anar deslligats del record i reconeixement a Josefina Samper, la companya de vida i lluita de Marcelino. Josefina és el millor exemple que la famosa frase que diu que “darrere d’un gran home hi ha una gran dona” no és certa: el gran home i la gran dona estaven junts, treballant com un equip per la justícia social i per la construcció d’una realitat millor al seu entorn i al conjunt del seu país. Marcelino va aprendre de Josefina, i Josefina va aprendre de Marcelino; junts, van teixir una xarxa de solidaritat, calidesa humana i lluita que representa a la perfecció els valors d’una societat socialista. Obrint les portes de casa seva, van obrir també les portes de l’esperança i la perseverança, amb la ferma convicció que els seus ideals i els seus objectius eren justos, possibles i necessaris. Per això, aquest homenatge a Marcelino va ser també un homenatge a aquesta gran dona, Josefina Samper, i al seu llegat.

Yenia Camacho va subratllar la necessitat de recuperar i reconstruir la memòria històrica d’aquest país, fortament malmesa i maltractada durant el franquisme i en l’actualitat. Ens va recordar que els homenatges s’han de fer extensibles als centenars de persones anònimes que, com Marcelino, van lluitar per la República, la justícia i la llibertat, així com a d’altres dirigents històrics del sindicat i del partit, com ara Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies. A més, Yenia Camacho va destacar que el seu pare no era un geni, ni tenia un talent innat, sinó que el seu treball va ser fruit d’un esforç formatiu intens i constant; un cop més, ens trobem amb la reivindicació de la humanitat de Marcelino, en un discurs que posa en valor la voluntat d’aprendre dels companys i camarades, dels llibres i de la pràctica militant.

Recuperant aquest impuls, es va posar sobre la taula la importància de recollir el testimoni de Marcelino i Josefina per portar-lo més enllà. Cal que la seva lluita ens serveixi per aprendre, de cara a les lluites presents i futures: unes pensions dignes, un feminisme de classe, el dret a l’habitatge, una educació i una sanitat públiques i de qualitat, l’eradicació de la precarietat laboral i la pobresa… Són molts els fronts que tenim oberts avui en dia, però si alguna cosa podem endur-nos de l’experiència i el treball de Marcelino és que cal anar sempre endavant, i cal fer-ho units amb la resta de la classe treballadora. La seva vida és un clar exemple que, si no ens rendim, no hi ha derrota possible. I el diumenge vam poder comprovar, un cop més, que les paraules de Marcelino Camacho estaven carregades de veritat: ni ens han domat, ni ens han doblegat, ni ens podran domesticar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *