Judes

Per Pedro Jesús Fernández

Temps era temps, hi havia un senyor totpoderós que tenia com al millor dels seus aliats a un humil i reservat personatge anomenat Judes. Diuen les cròniques que aquest personatge, en els moments més decisius de la vida del seu senyor, el va trair i abandonar a la seva sort. Va ser així com el seu senyor va ser crucificat. Per això, avui dia quan algú té aquest comportament se li diu “ets un Judes”.

Hi ha hagut molts Judes al llarg de la història, però només parlarem de l’últim del qual tenim notícies.

El Judes al qual ens referim és baixet, galtut, murri i té uns ulls picarescs. Des de sempre ha estat ben situat, ja que és un bon marxista (de Groucho) i, com deia el seu mestre en una famosa pel·lícula, els seus principis s’adaptaven a les circumstàncies: “Aquests són els meus principis, però si no t’agraden en tinc d’altres”.

N’hi hauria per fer-se’n un tip de riure, si no fos tan llastimós. I, sobretot, si no hagués enganyat a tantes persones que, amb el seu compromís per aconseguir canviar la política, li han donat suport durant molt de temps, pensant que era una persona honesta i compromesa amb la defensa dels valors humans i no del fet identitari. Ell sembla ser que ho té clar: que se salvi qui pugui, que jo vull continuar vivint a tot tren.

No cal ressenyar la seva trajectòria -no tindríem espai-, però sí és interesant ressaltar que una de les raons per les quals s’ha separat dels seus amics es basa, segons diu, en el fet que “cal construir una nova forma de fer política”. Això ho diu després d’haver estat tota la vida fent política. Quan la filla és maridada, surten els gendres! Quines coses passen!

Des de sempre ha estat en contra dels nacionalismes, ja que considerava que eren instruments al servei de la burgesia i per això ell era, en un principi, internacionalista. Ara diu que és sobiranista i s’allunya del projecte de República Federal com a projecte col·lectiu plenament democràtic i solidari de tots els pobles i nacions que conformen Espanya, objectiu pel qual lluiten els seus antics amics. L’origen de tot això no s’ha de buscar gaire lluny: la decisió de separar-lo dels òrgans de direcció d’un nou projecte que treballa en comú per consolidar i ampliar una organització que aposta per rescatar la política que, ara per ara, està segrestada pels poders econòmics.

Ja fa temps, algun dels seus amics d’ara l’havia assenyalat com a traïdor, amb aquella frase tant rotunda que va pronunciar el cònsol Escipió quan els assassins de Viriat van intentar cobrar la seva recompensa: “Roma no paga a traïdors”. Ara, desesperat, intenta justificar el seu comportament amb discursos contradictoris i buits de contingut, que només els pocs seguidors que encara té li compren: Farem canviar el rumb del partit. Construirem una nova política. No plantegem cap ruptura. Qui està contra Alamany està contra meu. Hem de superar les inèrcies dels partits tradicionals. No negociarem als despatxos. No volem coalicions ni sopes de lletres. I un llarg etcètera.

El problema és que ha anat massa lluny, i la majoria dels seus antics amics el consideren un ésser dolent, trampós i un mala bava. Un toca-campanes. El mal està fet, encara que la majoria li hagi girat l’esquena.

Tanmateix, som majoria els que continuarem treballant per trobar solucions als reptes territorials, econòmics i socials, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de la classe treballadora, de Catalunya, d’Espanya i de tot el món. No podem ignorar que més enllà de les nostres fronteres (però també dins d’elles) hi ha milions de persones que viuen en barraques, a zones insalubres, buscant entre les escombraries quelcom per subsistir. Això ens obliga a tots a unir-nos i a defensar els drets humans ja que, per sobre de tot, hi ha la dignitat humana.

2 Respuestas a “Judes”

  1. Pensava que era l’única que s’havia adonat d’aquest trepa. Ja veig que no. Estic d’acord que hem de lluitar per aquesta cosa nova dels comuns ja que està arreplegant quantitat de gent de diferents idees i tendències. Hem de treballar per la unitat de tota la gent d’esquerres i junt@s tots plegats. És més el que ens uneix que no pas el que ens separa. S’ha de fer fora aquesta gent tòxica i que fa malbé la política

  2. Todavía me acuerdo cuando entre los años 80 y 90 del siglo pasado, todos los dirigentes de los Partidos Políticos presentes en el Parlament sin excepción, y debido a la cantidad de veces que ganó las elecciones, querían parecerse al Judas este.
    Menos mal que este “sarampión” político, ya nos vacunamos entonces, se curó en su momento, y no ha llegado a nuestros días.
    Salud y República.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *