Catalunya, terra de pau

Per Pedro Jesús Fernández

Encara que la sentència no s’havia fet pública, des de feia molts dies uns i altres treballaven preparant una resposta contundent, ja que estaven segurs que seria injusta. Uns perquè pensaven que seria massa tova i eiximent i altres perquè estaven convençuts que seria desproporcionada, ja que la consideraven com una venjança.

Dilluns, 14 d’octubre, per fi el TC la feia pública tot destacant que havia sigut acordada per unanimitat. No farem referència als exabruptes de la dreta i menys als de l’extrema dreta que, si fa no fa, demanaven una actuació contundent i exemplar contra el poble català. Ara bé, incitar i demanar a la ciutadania que es rebel·li contra la sentència, ja que aquesta anava contra tots -segons deien- i, al mateix temps, enviar els Mossos d’Esquadra a reprimir els manifestants no pot deixar a ningú indiferent, ja que és evident que es mofen de tothom.

El mateix dilluns al matí arribaven les primeres respostes en forma de concentracions davant dels ajuntaments, com és el cas de Badalona, i això va provocar incidents amb la concentració dels pensionistes que des de fa quasi dos anys continuen concentrant-se a la plaça de la Vila reclamant unes pensions públiques dignes per a tothom. A la nit, a cadascuna de les capitals catalanes i també en algunes ciutats grans es van produir aldarulls que van acabar amb càrregues de les forces de seguretat. Als accessos a l’aeroport de Barcelona es van concentrar milers de ciutadans, la qual cosa va provocar que centenars de persones no poguessin viatjar o tornar a casa seva.

Dimarts a la nit van continuar les protestes i dimecres al matí s’iniciaven a peu des de cinc diferents llocs -Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona- Marxes per la Llibertat que si bé van crear seriosos problemes per poder circular per les principals vies de circulació, en cap cas van provocar incidents de consideració més enllà dels talls de trànsit i maldecaps als conductors. A la nit de nou va ser Barcelona la ciutat que va patir les conseqüències d’uns pocs i ben organitzats vàndals.

Dijous es torna a repetir la història, mentre que el dia D estava reservat per la confluència de les marxes pacífiques que feia dies es dirigien cap a Barcelona per participar en una gran manifestació. Algú, aprofitant el riu regirat, va convocar una vaga general que altres van anomenar aturada de país.

-Hem de reconèixer que veure passar la marxa de tants i tants manifestants, indignats per la sentència que condemna els líders independentistes, pels carrers i pobles de Catalunya era realment emocionant -em diu un bon amic.

A les cinc de la tarda del divendres, dia 18 d’octubre, centenars de milers de catalans omplien el centre de Barcelona, posant de manifest que no només els independentistes estaven indignats amb la sentència sinó també moltíssims altres catalans, ja que consideren que la sentència obre les portes que per qualsevol protesta es pugui acabar davant els tribunals, ser condemnat i, en conseqüència, engarjolat.

Però, a la nit, de nou els violents feien de les seves. Veient les imatges que oferien pràcticament totes les televisions semblava que Barcelona era past de les flames. Imatges dantesques  d’actes violents amb destrosses de tot allò que podia servir per fer barricades i cremar era el que es podia veure a qualsevol televisió. La violència dels provocadors estava tan organitzada i era tan contundent que per a molts era un signe evident que els violents el que volen és trencar la convivència a Catalunya i entre els catalans.

Dissabte al mati, passejant pel centre de Barcelona semblava que no hagués passat res la nit anterior. Els carrers estaven plens de gent, es vien cues de gent davant els llocs més turístics, els músics que sempre hi ha a l’entorn de la Catedral oferien les seves músiques, els captaires a les portes de les esglésies i altres llocs estratègics, la Boqueria plena de gent, la Rambla tan animada i festiva com sempre, parelles d’enamorats… Només si miraves a terra o et fixaves en el mobiliari urbà podies trobar senyals que alguna cosa havia passat la nit anterior.

Tanmateix, com ja havia succeït els dies anteriors, hi havia els que esperaven el que podia passar a la nit. Efectivament, a la nit de nou la Via Laietana va ser el centre d’operació dels violents, si bé en aquesta ocasió un grup d’independentistes moderats va impedir l’enfrontament entre policia i els violents, encara que el que no va poder evitar-se va ser el llançament de pedres i altres objectes contra la policia així com la crema d’algun contenidor i els talls intermitents d’alguna via de circulació. Tampoc a Girona, Tarragona o Lleida les protestes van tenir una especial virulència.

Ara es percebi una treva. Tanmateix, dissabte, dia 26 són molts els que volen omplir de nou els carrers. Mentrestant passen els dies i ens acostem més a les eleccions del dia 10 de novembre. Guanyi qui guanyi, tot serà diferent. I la prioritat per part de les forces progressistes hauria de ser crear les condicions de confiança necessàries per obrir un diàleg -ja hi ha qui treballa- que ens porti a l’esperança d’una societat millor, ja que tot és possible si hi ha voluntat política.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *