WASHINGTON, XIPOLLEJANT A L’ABOCADOR

Escrit per Higinio Polo

L’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units ha propiciat una gegantesca campanya d’intoxicació orientada a mantenir l’agressiva política exterior nord-americana, un pla que té la font en els serveis secrets nord-americans, en l’elit del Washington polític i en l’entramat que controla el Pentàgon. El responsable de l’abocador creu sempre que el món és ple de brutícia, i sabem que creure a Washington és com pensar que els capellans pederastes del Vaticà són defensors dels nens. Que Trump sigui un personatge grotesc, propens a les bufonades, xenòfob, obertament ofensiu amb les dones, a més de milionari, no impedeix que hagi arribat a la presidència a lloms d’un populisme reaccionari i d’un programa demagògic que vol centrar la seva política en les qüestions internes, i que ha aconseguit la complicitat de milions de nord-americans afectats per la crisi i la destrucció de llocs de treball: l’esperança d’aquests treballadors és un miratge més i una contradicció, però el món està ple d’elles. I l’elit del poder a Washington, en el partit demòcrata i el republicà, al Pentàgon, a les grans empreses i en els grups de pressió o lobbies, tem que Trump abandoni parcialment la política exterior que els Estats Units ha seguit fins avui.

A la roda de premsa amb què Trump ha volgut respondre a la campanya d’intoxicació, va anunciar que construiria el mur amb Mèxic (mur que, parcialment, ja existeix: entre Tijuana i San Diego, en trams de la Baixa Califòrnia, Arizona, Sonora, Nou Mèxic), que les empreses nord-americanes haurien de crear llocs de treball al país, sense traslladar les seves fàbriques a l’exterior, que anul·laria el Obamacare, i que tant la Xina com Rússia respectarien als Estats Units. A més, va criticar els serveis secrets nord-americans: el dia anterior s’havia filtrat un nou i inquietant “informe” amb revelacions que suggereixen un Trump en mans de Moscou: des de torbadores escenes de llit en un hotel de la capital russa, fins a suposades trobades d’un col·laborador de Trump amb agents moscovites a Praga (Michael Cohen, que ha hagut de exhibir davant la premsa el seu passaport per demostrar que no ha estat mai a la capital txeca), des de la relació del seu nou secretari d’estat, Rex Tillerson, amb Putin i Rússia i altres qüestions semblants, tot estava orientat a marcar el camí a la nova presidència. Tillerson, director executiu de la petroliera Exxon Mobile, amb evidents interessos econòmics per seguir mantenint bones relacions amb el govern rus, no es convertirà per això en un comissionat de Moscou. Aquest informe va ser elaborat per un antic agent del contraespionatge britànic que treballa ara pels lobbys de Washington.

A la ferotge campanya d’intoxicació sobre els suposats “pirates informàtics russos”, llançada per les agències d’espionatge nord-americanes sense oferir cap tipus de proves, s’afegeix així el truculent informe de l’espia britànic amb que l’establishment de Washington tracta de marcar el terreny a Trump. Res de nou en un Washington que és un bassal de corrupció, on bufets d’advocats i empreses d’investigació mercadegen amb “informes” d’oponents polítics i empresarials, i on es recorre a qualsevol excés per destruir l’enemic i el competidor. El cas de la becària Mónica Lewinsky en els anys de la presidència Clinton, i les múltiples maniobres, denúncies, manipulacions periodístiques i escàndols associats, serveix de recordatori del que és el Washington polític.

Estats Units no ha mostrat fins al moment cap prova convincent de les seves acusacions cap a Moscou, i, en canvi, la premsa nord-americana i els seus col·legues occidentals han sembrat mentides per tot arreu: des de l’afirmació que el suposat pirateig rus al Partit Demòcrata va fer perdre les eleccions a Hillary Clinton (ocultant, de passada, les escandaloses maniobres de la direcció demòcrata afavorint a Clinton contra Bernie Sanders), fins a un degoteig de alarmants notícies falses, com la publicada pel Washington Post afirmant que els pirates russos havien penetrat a la xarxa elèctrica de Vermont, amb els riscos que això comportaria; notícia que el mateix diari va haver de rectificar dies després davant l’evidència pública de la mentida. El mateix Trump ha acusat públicament a la CNN de mentir, sense que aquesta cadena de televisió hagi respost de manera convincent.

És una evidència que tots els països amb capacitat per fer-ho mantenen programes d’espionatge a Internet, i, sens dubte, Moscou i Pequín els tenen: no tenir-los seria una irresponsabilitat envers la seva pròpia seguretat, però que Washington es mostri davant el món com un país exemplar que ha estat agredit pels pirates informàtics de Rússia és, senzillament, grotesc. Estats Units és el país que manté el major programa d’espionatge del món, com va revelar Edward Snowden; és un país que des dels seus terminals i des de lls que posseeix en països aliats arriba a espiar tots els correus electrònics, trucades telefòniques, i dades bancàries que circulen pel món, i amb aquest programa col·laboren Microsoft, Apple, Facebook, Google i altres empreses tecnològiques i d’internet. Sabem que la NSA nord-americana, que ha infectat milers de xarxes informàtiques a tot el món, ha arribat a piratejar els sistemes de reserves de vol de la companyia aèria russa Aeroflot. Els programes de vigilància global i de robatori d’informació que manté Estats Units, amb la complicitat de les agències dels seus aliats, són, de fet, la principal font d’espionatge del món, i un veritable perill per a la llibertat, la democràcia i els drets dels ciutadans, encara que no per això Washington deixa d’acusar regularment a Moscou i Pequín de pirateria a Internet.

Que un país com els Estats Units, que va donar suport al cop d’estat de Ieltsin el 1993, i el va assessorar en secret per robar la victòria al Partit Comunista el 1996, es declari ara ofès per la suposada intromissió electoral russa, és commovedor. Que un país com els Estats Units, que va conspirar per destruir la democràcia en la Guatemala d’Arbenz, en el Xile d’Allende, al Brasil de Joao Gulart, per citar uns pocs països, es declari ara preocupat pels riscos per a la democràcia que suposa el pirateig a Internet és, també, emocionant. Que el país que ha incendiat Orient Mitjà, imposant guerres a l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Líbia i Iemen, i que bombardeja regularment, en aquests mesos, a set països (els citats, a més de Somàlia i Pakistan); que ha donat suport a un cop d’Estat a Ucraïna; que força l’estacionament de noves tropes i armament de l’OTAN a les fronteres russes i que impulsa el perillós escut antimíssils, declari que les accions de Moscou són un perill per al món, seria, també, entendridor si no fos sinistre.

Amb la presidència Trump, Moscou va a tractar de millorar les relacions amb Washington, després del fiasco que va suposar la promesa de Hillary Clinton, el 2009, de “reinici” de les relacions amb Rússia, que va ser seguit de l’expansió de l’OTAN fins les fronteres russes. Per la seva banda, Trump intentarà centrar-se en la política interior, i, per a això, ha de desactivar la tensió internacional; però per millorar relacions amb Moscou hauria de donar passos a Síria, deixant de donar suport als grups terroristes que Washington patrocina i finança; hauria de buscar una solució, conjunta amb Moscou, per a Ucraïna, on els acords de Minsk estan en via morta; hauria de detenir l’expansió de l’OTAN a Europa, i negociar l’escut antimíssils. Massa per a un personatge com Trump, perquè, a més, la inèrcia de la política exterior nord-americana, el pes del complex militar-industrial i del Pentàgon, el desig de mantenir un món unipolar, seran determinants en la seva presidència. Estats Units manté avui més de set-centes bases militars a cent vint països del planeta, i acaba d’enviar tres portaavions i més de cent avions de combat al Mar de la Xina del sud, en un moviment que, sens dubte, compta amb l’acord de Trump, obsessionat amb la Xina.

No pot esperar-se gran cosa d’un personatge estrafolari com Trump, pressionat a més per aquesta gegantina campanya d’intoxicació llançada pels serveis secrets nord-americans, i, tot i que Moscou i Pequín intentaran desactivar la tensió internacional i millorar les relacions amb Washington, els obstacles en el camí són molts i el futur està ple d’incògnites i de mentides. Washington seguirà xipollejant a l’abocador.

1 Comment

  1. Estoy leyendo el libro titulado “Soberanos e Intervenidos” de Joan E. Garcés y leyendo lo que han sido capaces de hacer los EE UU en el mundo, desde 1940, lo que se describe en este artículo, es el primer plato de un menú que nos puede atragantar a muchos. Gracias Higinio Polo por la información.
    Salud y República.

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*