ELS LLADRES DE ROMA NO ENS FARAN RENEGAR DELS COMPANYS QUE HI TENIM

Escrit per: Gregorio Delgado

Els sindicalistes de les CCOO de Catalunya partidaris del federalisme, s’han presentat com a corrent d’opinió interna aquest gener de 2017. Al manifest “Per un estat federal, just i solidari” es parla del respecte que el sindicat ha mostrat “vers la pluralitat d’opinions que la nostra militància pugui defensar sobre el model d’Estat o les relacions Catalunya-Espanya”. De fet, un grup d’independentistes del sindicat fa temps que està organitzat.

Com a militants del PSUC viu i en molts casos també de CCOO, celebrem que des del sindicat de referència del partit comenci a donar-se una resposta que reivindica la solidaritat entre la classe treballadora, front a debats que s’utilitzen per amagar els greus problemes socioeconòmics que han de quedar en un segon terme fins que arribi la resolució del “procés”. És convenient, creiem, recordar com van actuar companys de la nostra tradició política en una situació semblant a la que vivim a Catalunya.

Situem-nos primer al gener de 2014, Roberto Maroni, president de Llombardia i número dos de la Lliga Nord va ser rebut al palau de la Generalitat pel president Artur Mas. La visita va aixecar una gran polèmica per la condició del convidat i del seu partit, obertament xenòfob i racista. La pressió va fer que Artur Mas no es deixés veure amb Maroni tot i les mostres de suport que la Lliga Nord ha mostrat sempre vers l’independentisme català, amb el que ells, és evident que es senten identificats.

La Lliga Nord va néixer i créixer als anys noranta amb l’exaltació de la laboriositat i l’excel·lència del nord d’Itàlia front el parasitisme del sud, menystenint la força de treball del sud de la que havia tret profit la zona industrialitzada. “Roma ladrona” va ser l’eslògan que resumia aquest pensament. La culminació d’aquelles campanyes va arribar el 15 de setembre de 1996 quan es va declarar la independència de la Padània a Venècia. Entre els presents a la proclamació llegida per Umberto Bossi hi era Àngel Colom, que era secretari general de ERC.

Sabem que la Lega Nord per l’Indipendenza della Padania no va aconseguir l’objectiu encara perseguit de independitzar-se, però la principal oposició a aquell moviment identitari no va venir del sistema judicial o de les forces armades de l’Estat, sinó dels sindicats de la classe treballadora italiana.

Les tres grans centrals sindicals UIL, CISL i la més gran, la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL), de històrica relació amb el PCI, van fer campanya per defensar els drets laborals de, segons les seves paraules, la immensa majoria de la classe obrera italiana, cosa que tenien clar que no passava pel secessionisme que promovia la Lliga Nord. Reclamaven més cohesió social per tota la població de Itàlia, i es mostraven a favor d’un federalisme que ho fes possible. Els sindicats van mobilitzar a la seva militància de tot el país i van organitzar dues manifestacions multitudinàries a Milà i Venècia al setembre del 1997, un any després de la simbòlica proclamació d’independència.

La CGIL mai ha deixat d’actuar com a oposició social i política de la dreta nacionalista, ja sigui de la Padània o de tota Itàlia, desmuntant els arguments que s’allunyen dels ideals d’esquerres. Com diu el manifest dels federalistes de CCOO, “Es poden entendre altres visions, però no es poden considerar ni fraternals, ni justes, ni solidàries”

2 Comments

  1. Doncs, aneu bé amb personatges sinistres, venuts, oportunistes i camalics, com Joan Carles Gallego, el que en el descobriment d´una placa a Cipriano a L´Hospitalet, va recitar-li com a mena de discurs- homenatge sindical i humà, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, de SISA, per altre banda bonica cançó per escoltar i cantar entre amics. Patètic!!! Si a Gallego s´hi afegeixen altres deixalles com en Nuet, el “ROIG, ROIG, ROIG” que té com únic objectiu a la vida política un silló i un bon sou, malgrat ser un perfecte inútil polític, capaç de traïr a tot deu, i aneu sumant uns quants més que ja els conèixeu prou bé a tots, i hi afegiu el general silenci dels xais, anem llestos.

    • Per coses com les que comentes i moltes més, l’article vol destacar com la CGIL i l’esquerra italiana en general va actuar i actua d’oposició a un moviment nacionalista tan semblant al que patim aquí.
      I sí, ho tenim malament amb certs personatges.

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*