Sorry, we missed you

(Article publicat originalment a Malarrasa)

Per Iván Martos

Fa unes setmanes es va estrenar al nostre país la darrera pel·lícula del director britànic Ken Loach, Sorry, we missed you. Pel·lícula que no ha aparegut en les cartelleres de tots els cinemes, només d’alguns, a causa de la sobredimensió de les grans productores del cinema hollywoodià, que acapara la pràctica totalitat de la distribució audiovisual al nostre país.

Acostumats a un cinema cada cop més destinat a l’entreteniment per se que serveix per evadir-nos de la nostra realitat, del nostre entorn i dels nostres problemes, és d’agrair el treball d’un director com Ken Loach. El veterà director, amb 83 anys, ens mostra la crueltat de la realitat sistèmica del nostre temps, amb personatges que mostren autenticitat i solidaritat mútua. Per exemple, a la seva pel·lícula anterior, Yo, Daniel Blake (2016), un treballador veterà incapacitat per la seva malaltia veu com l’Estat l’obliga a treballar per tenir dret a una pensió, i fa amistat amb una jove mare soltera que pot perdre la custòdia dels seus fills. Els dos protagonistes es recolzen l’un amb l’altra i es rebel·len davant la injustícia d’un sistema pervers.

Les darreres pel·lícules de Loach tenen un punt molt positiu: tot i estar ambientades a Gran Bretanya, podem veure la universalitat de les situacions i històries relatades. El que veiem que està passant a Gran Bretanya, passa exactament igual a casa nostra. I en el seu nou treball, Sorry, we missed you, ho tornem a comprovar.

En aquesta ocasió, veiem com són les noves relacions laborals uberitzades. Un matrimoni amb dos fills: la mare treballa com a cuidadora de gent gran o incapacitada; el pare, com a repartidor de paquets (podrien ser d’Amazon), sense drets laborals regulats ni contracte -amagant ser fals autònom sota conceptes com “economia col·laborativa” o “no treballes per nosaltres, tu ets el teu propi cap”. Relació laboral tòxica, que implica que ha de treballar 14 hores tots els dies, no pot parar en cap moment (controlat per aplicacions amb GPS, ha de fer les seves necessitats en una ampolla per no perdre temps), ha de pagar sancions quan està malalt o no pot treballar per motius personals, etc. I tota aquesta precarietat i submissió, per uns sous miserables que no serveixen per superar deutes ni per estalviar.

I, sobretot, la pel·lícula ens mostra la deshumanitat de la desregulació d’aquests nous treballs, com afecta la nostra dignitat i les relacions personals i familiars. Com es trenquen els llaços familiars, com les parelles només es veuen per parlar dels deutes i queden esgotades a diari, com els fills estan sols tot el dia sense els pares.

Sovint sentim els grans mitjans de comunicació i alguns partits parlar de seguretat. I obliden que la primera seguretat és el benestar i la confiança de poder viure i treballar amb dignitat i de tenir un futur. Seguretat davant l’atur, en els ingressos, de tenir una llar, de tenir una educació, quan ens posem malalts, quan ens fem grans… Sense seguretat ens tanquem en nosaltres mateixos i no podem construir llaços d’amistat, amor i fraternitat amb la nostra gent.

Quan veiem la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’acomiadament per baixa mèdica (producte de la darrera reforma laboral), o quan pels carrers ens creuem amb riders de Glovo o Deliveroo, transportistes de paquets d’Amazon, conductors d’Uber o Cabify, no estem veient les mateixes històries de la pel·lícula? No és aquest l’autèntic somni de la patronal, la desregulació laboral i que acceptem relacions esclaves i precàries (en ocasions sota màscares de modernitat tecnològica pròpies de distòpies de Black Mirror)?

Passada la campanya electoral al nostre país, potser hauríem de tornar a debatre i reivindicar les nostres condicions materials de vida i treball. Parlem i reclamem al Govern que es tiri enrere la reforma laboral que tanta precarietat ha creat? Continuem lluitant per dignificar i assegurar les pensions públiques? Parlem ja sobre com reduir l’alt atur juvenil, com revertir les retallades en salut i educació, com pugem salaris i millorem els convenis, d’industrialització i política econòmica pròpia, etc.? O acceptarem la proposta que intentaran vendre’ns de la “motxilla austríaca” (pagar nosaltres mateixos els nostres propis subsidis i pensions)? Aquestes seran les qüestions importants els propers temps.