LA REVOLUCIÓ RUSSA I NOSALTRES

Text de la conferència de Josep Fontana a les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa i pel grup de recerca GREF-CEFID a la UAB.

Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.

Però en la tarda del 4 d’agost de 1914 tant els socialistes alemanys, que havien organitzat actes contra la guerra fins unes setmanes abans, com els francesos van aprovar de manera entusiasta als seus respectius parlaments la declaració de la guerra i van votar els crèdits necessaris per tal d’iniciar-la. El Partit socialdemòcrata alemany, a més, va acceptar una política de treva social que comportava els compromisos de no criticar el govern i de demanar als obrers que no fessin vagues mentre durés la guerra. Pel que fa als laboristes britànics, no solament van aprovar la guerra, sinó que van acabar integrant-se en un govern de coalició.

A Rússia les coses van anar d’una altra manera, ja que el seu partit socialdemòcrata, dividit en les dues branques de menxevics i bolxevics, no solament no tenia representació al parlament, sinó que era perseguit per la policia. A començaments de 1917 els bolxevics tenien alguns dels seus dirigents desterrats a Sibèria, com Stalin i Kàmenev, mentre altres vivien a l’exili, com Lenin, que s’havia instal·lat a Suïssa, a la ciutat de Zurich, mentre Trotsky es trobava aleshores a Nova York.

Quan pel febrer de 1917 va començar la revolució a Petrograd, ho va fer sense la presència dels caps dels partits revolucionaris per dirigir-la, en un moviment impulsat per un doble poder, el dels consells o soviets dels treballadors i dels soldats per una banda, i el del Comitè provisional del parlament per altra, que es van posar d’acord per establir un govern provisional i per ajornar els canvis polítics fins a la celebració, el novembre següent, d’una Assemblea constituent elegida per sufragi universal.

Quan al 3 de març el govern provisional va concedir una amnistia “per tots els delictes polítics i religiosos, incloent-hi actes terroristes, revoltes militars o crims agraris”, Stalin i Kàmenev van tornar de Sibèria i es van encarregar de dirigir Pravda, el periòdic dels bolxevics, on defensaven el programa de continuar la guerra i convocar una Assemblea constituent, d’acord amb la majoria de les forces polítiques russes.

A començaments d’abril tornava de Suïssa Vladimir Lenin, que havia pogut viatjar gràcies a què el govern alemany, que volia veure Rússia fora de la guerra, el va ajudar a anar en tren fins a la costa del Bàltic, des d’on va passar a Suècia i a Finlàndia per arribar finalment, en un altre tren, a Petrograd.

Per entendre l’acció dels alemanys cal recordar que en aquests primers mesos de 1917 es va produir la crisi amb els Estats Units, que va conduir a que aquests declaressin la guerra a Alemanya el 6 d’abril. Van ser els alemanys els que li van proposar el viatge, i Lenin va presentar exigències abans d’acceptar-ho, com que els vagons que el portessin a través d’Alemanya amb la trentena d’exiliats russos que l’acompanyaven tinguessin l’status d’entitat extraterritorial. A Trotsky, en canvi, els britànics el van detenir mentre tornava i no va arribar a Petrograd fins un mes més tard.

A la recepció que els bolxevics van organitzar-li el 3 d’abril a l’Estació de Finlàndia, Lenin va dir, des de la plataforma del vagó: “El poble necessita pau, el poble
necessita pa, el poble necessita terra. I li donen guerra, fam en comptes de pa, i deixen la terra als terratinents. Hem de lluitar per la revolució social, lluitar fins a la fi, fins a la victòria completa del proletariat”. Al qual va afegir encara: “Aquesta guerra entre pirates imperialistes és el començament d’una guerra civil a tot Europa. Un d’aquests dies la totalitat del capitalisme europeu s’esfondrarà. La revolució russa que heu iniciat ha preparat el camí i ha començat una nova època. Visca la revolució socialista mundial!”

Aquest discurs va ser mal rebut pels bolxevics presenta a l’estació i va ser rebutjat en les primeres votacions dels òrgans del partit. S’havien acostumat a la idea de donar suport a una revolució democràtica burgesa com a primera etapa d’un llarg trajecte cap al socialisme, a la manera que ho plantejaven els partits socialdemòcrates europeus, i voler anar tot seguit més enllà els semblava una aventura condemnada al fracàs.

El que plantejava Lenin no es reduïa al lema de “pau, terra i pa”; no era solament un programa per acabar la guerra d’immediat i a qualsevol preu, i per lliurar la terra als camperols. En la base d’aquesta proposta hi havia un plantejament molt més radical, que el duia a sostenir que, davant dels avenços aconseguits des de febrer i de l’existència dels soviets com a òrgans d’exercici del poder, no tenia cap sentit optar per una república parlamentària burgesa, sinó que havien d’anar directament a un sistema en què tot el poder estigués en mans del soviets, que s’encarregarien d’anar abolint tots els mecanismes de poder de l’estat –la policia, l’exèrcit, la burocràcia…- iniciant així el camí cap a la seva desaparició, que aniria seguida de la desaparició paral·lela de la divisió social en classes.

Lenin reproduïa la crítica de la via parlamentària que Marx havia fet el 1875 en la Crítica al programa de Gotha, un text que els socialdemòcrates alemanys van mantenir amagat durant molts anys, on rebutjava la idea d’avençar cap al socialisme a través de l’ ”Estat lliure” com una mena d’etapa de transició, i sostenia: “Entre la societat capitalista i la societat comunista hi ha el període de transformació revolucionària de la primera en la segona. A aquest període li correspon també un període polític de transició en què l’estat no pot ser un altre que la dictadura revolucionària del proletariat”.

Com havia de fer-se aquesta transició? És difícil de definir-ho perquè cap partit socialista s’havia plantejat seriosament què calia fer un cop arribats al poder, perquè la perspectiva d’aconseguir-lo semblava llunyana. El sol model existent era el de la Commune de París de 1871 i havia durat massa poc com per haver establert unes regles orientatives.

El que proposava Lenin ho podem saber a través del que deia a L’estat i la revolució, on denunciava les mentides del règim parlamentari burgès on tot (les regles del sufragi, el control de la premsa, etc.) contribuïa a establir “una democràcia només per als rics”, i preveia l’extinció de l’estat en dues fases. En la primera l’estat burgès seria reemplaçat per un estat socialista basat en la dictadura del proletariat.

La segona fase sorgiria de l’extinció gradual de l’estat, i conduiria a la societat comunista. Durant aquesta transició els socialistes havien de mantenir el control més rigorós possible sobre el treball i el consum; un control que només podia establir-se amb l’expropiació dels capitalistes, però que no havia de conduir a la formació d’un nou estat burocratitzat, perquè l’objectiu final era justament anar cap a una societat en què no hi hauria “ni divisió de classes, ni poder de l’estat”.

No és cosa d’explicar ací la història, prou coneguda, de com els bolxevics van arribar al poder i com van començar a organitzar una transició al nou sistema.

El que m’interessa recordar és que el 7 de gener de 1918 Lenin confiava en què, després d’un període en què caldria vèncer la resistència burgesa, el triomf de la revolució socialista seria cosa de mesos.

A desenganyar-lo va venir una anomenada “guerra civil”, en què van participar, donant suport als diversos enemics de la revolució, fins a tretze països diferents, i que va tenir per al nou estat dels bolxevics un cost de vuit milions de morts, entre víctimes dels combats, de la fam i de les malalties, a més de comportar la destrucció total de l’economia. Una situació que obligava a ajornar indefinidament la implantació de la nova societat.

És en aquest moment, superada la guerra civil, quan aquesta història fa un tomb. Lloyd George, el cap del govern britànic, va ser el primer a adonar-se que la idea de conquerir la Rússia soviètica per liquidar la revolució era inútil, a més d’insuficient. La lluita contra la revolució canviaria aleshores de caràcter, en passar de l’escenari rus a assolir un abast mundial. El que calia era combatre a escala universal la influència que les idees que havien inspirat la revolució soviètica exercien sobre els diversos grups i moviments que arreu del món les prenien com a model en les seves lluites.

L’enemic que es va passar aleshores a combatre amb el nom de comunisme no era l’estat soviètic, ni tan sols els partits comunistes de la Tercera internacional, que fins als anys trenta no passarien de ser petits grups sectaris d’escassa influència. L’enemic era immens, indefinit i universal, nascut no pas de l’observació de la realitat, sinó de les pors obsessives dels polítics que els feien veure el comunisme darrera de qualsevol vaga o de qualsevol protesta col·lectiva. Com, per exemple, d’una vaga dels descarregadors dels ports de la costa del Pacífic dels Estats Units que va moure Los Angeles Times a assegurar que allò era “una revolta organitzada pels comunistes per enderrocar el govern” i a demanar, en conseqüència, la intervenció de l’exèrcit per liquidar-la. Exemples com aquest es poden multiplicar en els més diversos moments i en els més diversos escenaris.

Des d’aquest moment la lluita contra la revolució comunista es va transformar en un combat que ens afectava i ens implicava a tots. La segona república espanyola, per exemple, que apareixia en 1931 a l’escenari internacional quan a la major part d’Europa la inquietud social s’anava resolent amb dictadures i virades a la dreta, va ser rebuda amb hostilitat pels governs de les grans potències. L’ambaixador nord-americà a Madrid, per exemple, informava al departament d’Estat el 16 d’abril de 1931, als dos dies de la proclamació de la República, en els següent termes: “el poble espanyol, amb la seva mentalitat del segle XVII, captivats per falsedats comunistoides, veu de sobte una terra promesa que no existeix. Quan els arribi la desil·lusió, es tombaran cegament cap al que estigui al seu abast, i si la dèbil contenció d’aquest govern deixa pas, la molt estesa influència bolxevic pot capturar-los”.

No hi feia res que els missatges posteriors revelessin que l’ambaixador ignorava fins i tot qui eren els dirigents republicans. En una semblança del govern que enviava a Washington aquests mateixos dies diu, per exemple, d’Azaña: “no trobo cap referència de part de l’ambaixada. L’agregat militar es refereix a ell com un associat a Alejandro Lerroux. Aparentment un “republicà radical”. Ho ignorava tot dels republicans, però el de la “influència bolxevic” sí que ho tenia clar.

De nou el 1936, en produir-se l’aixecament militar a Espanya, les potències europees van optar per deixar indefensa la república espanyola davant de la intervenció d’alemanys i italians amb homes, armes i avions, per por d’un contagi comunista que en 1936 no existia en absolut.

Mentre tant l’estat soviètic, sota la direcció de Stalin, vivia amb la por de ser agredit des de fora i invertia en armes per a la seva defensa uns recursos que podien haver servit per millorar els nivells de vida dels seus ciutadans. Però la pitjor de les conseqüències d’aquesta gran por va ser que degenerés en un pànic obsessiu a les conspiracions interiors que creien que s’estaven preparant per col·laborar amb algun atac des de l’exterior destinat a acabar amb l’estat de la revolució. Una por que va ser responsable de les més de set-centes mil execucions que es van produir a la Unió Soviètica de 1936 a 1939. L’ordre 00447 de la NKVD, de 30 de juliol de 1937, “sobre la repressió d’antics kulaks, criminals i altres elements antisoviètics” va afectar sobre tot ciutadans ordinaris, camperols i treballadors que no estaven implicats en cap conspiració, ni eren una amenaça per a l’estat. I encara que els successors de Stalin no van tornar mai a recórrer al terror en aquesta escala, van conservar sempre una por a la dissidència que va fer molt difícil que toleressin la democràcia interna.

Van aconseguir d’aquesta manera salvar l’estat soviètic, però va ser a costa de renunciar a avençar en la construcció d’una societat socialista. El programa que havia nascut per eliminar la tirania de l’estat va acabar construint un estat opressor.

Malgrat tot, fora de la Unió Soviètica, a la resta el món, la il·lusió generada pel projecte leninista va seguir animant durant molts anys les lluites de l’altre “comunisme”, i va obligar els defensors de l‘ordre establert a cercar noves formes de combatre’l.

Acabada la segona guerra mundial, la coalició que encapçalaven i dirigien els Estats Units va organitzar una lluita sistemàtica contra el comunisme, tal com ells l’entenien, que abraçava tot allò que pogués representar un obstacle al ple desenvolupament de la “lliure empresa” capitalista, preferiblement nord-americana.

La campanya tenia ara un doble vessant. Per una banda mantenia una ficció, la de la guerra freda, que es presentava com la defensa del “món lliure”, integrat en bona mesura per dictadures, contra una agressió de la Unió Soviètica, que es presentava com inevitable. Tot era mentida; ho era que els soviètics haguessin pensat mai en una guerra de conquesta mundial, ja que des de Lenin ençà tenien molt clar que la revolució no es podia fer més que des de l’interior dels mateixos països. Com també era mentida que els nord-americans es preparessin per destruir la Unió Soviètica preventivament. Però aquestes dues mentides convenien els nord-americans per tal de mantenir disciplinats els seus aliats, la primera, i atemorits i ocupats els soviètics en preparar la seva defensa, la segona.

“El pitjor que ens podria passar en una guerra global, deia Eisenhower en privat, seria guanyar-la. Què faríem amb Rússia si guanyàvem?” I Ronald Reagan es va sorprendre el 1983 quan va saber que els russos temien realment que els anessin a atacar per sorpresa i va escriure al seu diari: “Els hauríem de dir que aquí no hi ha ningú que tingui intenció de fer-ho. Què dimonis tenen que els altres poguéssim desitjar?”. Es sorprenia que no haguessin descobert l’engany, com ho van fer, massa tard, en 1986, quan Gorbatxov va decidir abandonar la carrera dels armaments perquè, deia, “ningú no ens atacarà encara que ens desarmem completament”.

La finalitat real del segon vessant d’aquets projecte, que es presentava com una croada global contra el comunisme, era lluitar contra l’extensió de les idees que poguessin oposar-se al desenvolupament del capitalisme. L’objectiu no era defensar la democràcia, sinó la lliure empresa: Mossadeq no va ser enderrocat a Iran perquè posés en perill la democràcia, sinó perquè convenia a les companyies petrolieres; Lumumba no va ser assassinat per protegir la llibertat dels congolesos, sinó la de les companyies que explotaven les mines d’urani de Katanga, d’on havia sortit el mineral amb què es va elaborar la bomba d’Hiroshima.

I quan el combat no es feia per defensar uns interessos puntuals i concrets, sinó en termes generals per salvar la llibertat de l’empresa, els resultats encara podien ser més nefastos. Un dels pitjors crims del segle va ser el que va dur a matar tres milions dos-cents mil camperols vietnamites argumentant que es disposaven a iniciar la conquesta d’Àsia. No es va anar a Vietnam a defensar la democràcia, perquè el que hi havia a Vietnam del sud era una dictadura militar.

La mentida fundacional d’aquella guerra la va denunciar cruament John Laurence, que va ser corresponsal de la CBS a Vietnam entre 1965 i 1970, amb aquestes paraules: “Hem estat matant gent durant cinc anys sense cap altre resultat que afavorir un grup de generals vietnamites lladres que s’han fet rics amb el nostre diner. Això és el que hem fet realment. L’amenaça comunista? I una punyeta! (…) Ens hi hem ficat tan a fons que no podíem sortir, perquè semblaria que havíem perdut. És una bogeria. No guanyarem, això ho sap tothom. Però no ho admetrem i tornarem a casa, sinó que seguirem matant a la gent, milers i milers de persones, incloent-hi els nostres”.

Per això resulten tan reveladores de la confusa naturalesa de la lluita anticomunista les paraules que va pronunciar Barack Obama recentment, glorificant el homes que van anar a Vietnam, segons ell: “avançant per jungles i arrossars, entre la calor i les pluges, lluitant heroicament per protegir els ideals que reverenciem com a americans”. Quins eren aquests ideals?

No hi havia tampoc cap conjura comunista als països de l’Amèrica Central que van ser devastats per les guerres brutes de la CIA. Ho va reconèixer el Senat dels Estats Units en 1995 quan va denunciar que els suposats subversius que havien estat assassinats allí eren en realitat “organitzadors sindicals, activistes dels drets humans, periodistes, advocats i professors, la majoria dels quals estaven lligats a activitats que serien legals en qualsevol país democràtic”. Una guerra bruta que continua encara avui, quan a Honduras les bandes organitzades pel govern i per les empreses internacionals interessades en l’explotació dels seus recursos naturals segueixen matant, amb la tolerància i protecció dels Estats Units, dirigents camperols que defensen la propietat col·lectiva de les terres i les aigües: com Berta Cáceres, assassinada el 3 de març d’aquest any, per instigació de l’empresa holandesa que patrocina el projecte d’Agua Zarca, o com José Ángel Flores, president del Movimiento Unificado de Campesinos del Aguán, assassinat el 18 d’octubre de 2016.

El silenci davant de la brutalitat de totes aquestes guerres el va denunciar Harold Pinter al discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura, en 2005, quan sostenia que els Estats Units, implicats en una campanya pel poder mundial, havien aconseguit emmascarar els seus crims, presentant-se com “una força per al bé mundial”.

Mentre els Estats Units defensaven la lliure empresa, i mentre els països del “socialisme realment existent” fracassaven en aquests anys de la postguerra en l’intent de construir una societat millor, va ser l’altre “comunisme” en el seu conjunt, en la difusa i vaga accepció que havien creat les pors dels seus enemics, el que va aconseguir un triomf a escala global del qual ens hem beneficiat tots plegats.

I és que la por que generava aquest comunisme global, no per la seva força militar, sinó per la seva capacitat d’inspirar arreu del món les lluites contra els abusos del capitalisme, combinada amb l’evidència que la repressió no era suficient per aturar-lo, van forçar els governs d’occident a posar en marxa uns projectes reformistes que prometien assolir els objectius de millora social sense recórrer a la violència revolucionària. És a aquesta por a la que vam deure les tres dècades felices de després de la segona guerra mundial amb el desplegament de l’estat del benestar i amb l’assoliment de nivells d’igualtat en el repartiment dels beneficis de la producció entre empresaris i treballadors com mai no s’havien assolit abans.

El problema va ser que quan el “socialisme realment existent” va mostrar els seus límits com a projecte revolucionari, a partir de 1968, quan a París va renunciar a implicar-se en els combats al carrer, i quan a Praga va esclafar les possibilitats de desenvolupar un socialisme amb rostre humà, els comunistes van perdre aquella gran força que Karl Kraus valorava pel damunt de tot quan deia “que Déu ens conservi per sempre el comunisme, perquè aquesta xurma –la dels capitalistes- no es torni encara més desvergonyida (…) i perquè, al menys, quan se’n vagin a dormir tinguin malsons”.

Des de mitjans dels anys setantes del segle passat aquesta xurma dorm tranquil·la a les nits sense témer que els seus privilegis estiguin amenaçats per la revolució. I ha estat justament això el que els ha animat a recuperar gradualment, no solament les concessions que havien fet en els anys de la guerra freda, sinó fins i tot bona part de les que s’havien guanyat abans, en un segle i mig de lluites obreres. El resultat ha estat aquest món en què vivim avui, en què la desigualtat creix de manera imparable, amb l’estancament econòmic com a dany colateral.

En aquests moments en què s’aproxima el centenari de la revolució de 1917, tornarem a sentir repetides les desqualificacions habituals sobre aquells fets. Unes condemnes que a alguns els semblen més necessàries que mai en uns moment en què, segons un informe de 17 d’octubre de 2016 de la Victims of Communism Memorial Foundation no solament resulta que els joves nord-americans de 16 a 20 anys, els “millennials”, ho ignoren tot sobre aquella història, sinó que, i això és més alarmant, gairebé la meitat es declaren disposats a votar un socialista, i un 21 per cent fins i tot un comunista; la meitat pensen que “el sistema econòmic els és contrari” i un 40 per cent voldrien un canvi total que assegurés que els que guanyen més paguessin d’acord amb la seva riquesa. Tot el qual porta a la fundació a reclamar desesperadament que cal que s’ensenyi als joves la sinistra història “del sistema col·lectivista”.

Jo penso que a nosaltres ens cal una altra mena de commemoració, que ens permeti, per una banda, recuperar la història d’aquella gran esperança frustrada en la seva dimensió més global, que enclou també les nostres lluites socials.

Però que ens dugui a més, per altra banda, a reflexionar sobre algunes lliçons que els fets de 1917 poden oferir-nos en relació amb els nostres problemes del present. Perquè resulta interessant comprovar que quan un estudiós del capitalisme global contemporani com William Robinson es refereix a la crisi actual arriba pel seu compte a unes conclusions amb les quals hauria estat d’acord Lenin: que la reforma no és suficient –que la vella via de la socialdemocràcia està exhaurida- i que un dels obstacles que cal superar és justament el del poder d’uns estats que estan avui al servei exclusiu dels interessos empresarials. Per acabar concloent que la sola alternativa possible al capitalisme global del nostre temps és un projecte popular transnacional, que va a ser l’equivalent de la revolució socialista mundial que invocava Lenin l’abril del 1917 quan va baixar del tren a l’estació de Finlàndia.

Les forces que haurien de construir aquest projecte popular seran segurament molt diferents dels partits tradicionals del passat. Seran forces com les que avui sorgeixen de sota, de les experiències quotidianes dels homes i les dones. De la mena de les que s’estan constituint a partir de les lluites dels treballadors de Sudàfrica o dels indígenes del Perú contra les grans companyies mineres internacionals, de les dels zapatistes que reivindiquen una rebel·lia “des de baix i a l’esquerra”, dels guerrillers kurds de Rojava que volen construir una democràcia sense estat, dels mestres mexicans que es manifesten en defensa de l’educació pública, dels camperols de molts països que no militen en partits, sinó en associacions locals com el Movimiento Unificado de Campesinos del Aguán, que presidia José Ángel Flores: unes associacions que s’integren en altres de nivell estatal, com el Consejo de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras, que dirigia Berta Cáceres, que al seu torn ho fan en una gran entitat transnacional com és Vía Campesina. Aquestes forces no representen encara, ni soles ni totes sumades, una amenaça per a l’ordre establert, però anuncien les possibilitats futures d’un gran desvetllament col·lectiu.

El camí que tenen pel davant, si volen escapar d’aquest futur de desigualtat i empobriment que ens amenaça a tots plegats, és prou complicat. El fracàs de l’experiència de 1917 mostra que les dificultats són molt grans; però penso que ens ha ensenyat també que, malgrat tot, calia provar-ho i que intentar-ho de nou potser valdrà la pena.

1 Comment

  1. Después de leer atentamente el texto para la conferencia sobre la Revolución Rusa, de Josep Fontana, me han quedado claras dos cosas: la primera es, que la Historia Mundial de los últimos 150 años, ha sido un engaño, un atropello y una tomadura de pelo a escala planetaria, para la clase trabajadora y en beneficio del capital. Y la segunda es, que todo el montaje de los últimos años sobre la ¿independéncia? de Catalunya por parte del capital, tanto indígena cómo foráneo, es otro engaño, atropello y tomadura de pelo, esta vez a nivel de Catalunya, pero en contra de la clase trabajadora, ya que esto no beneficia nuestros intereses, ni cómo personas, ni cómo trabajadores, ni cómo catalanes.
    Salud y República.

1 Trackback / Pingback

  1. -LA REVOLUCIÓ RUSSA I NOSALTRES. Josep Fontana | Juan Guil

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*