TURISME, UN PROBLEMA ? … IMPORTANT ? … REAL ? …SOLUCIONABLE ?

Article de Pere Mariné, publicat previament  a la Revista de la AAVV del Poblenou al número 94 del desembre del 2016. Amb els debats que aquestes setmanes s’estan produint al respecte del Turisme a Barcelona, segueix sent d’estricta actualitzat i totalment oportú.

El passat dilluns, 3 d’octubre, el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, va presentar els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals 2016. Pisarello compareixia
acompanyat del director d’Estadística i Estudis d’Opinió, Marius Boada. Com no podria ser d’altre forma, el primer problema que percebi’m els ciutadans i ciutadanes de Barcelona és l’atur i les condiciones de treball, tot i que, la seqüència indica que ha baixat 12,6 punts des del 2013. El segon problema que apareix és el Turisme, amb un 8,1% de persones que ja el consideren el problema més greu de la ciutat, i que a diferencia de tota la resta de valoracions dels problemes, aquest ha evolucionat a l’alça de forma exponencial en tant sols 3 anys, on es valorava amb un 1,2. Per altra banda, va escalant amb força una petició que els ciutadans farien a l’Ajuntament, la de “Reduir el Turisme/Millorar la Qualitat”, amb un 4,1%, quan al 2014 era de tant sols el 0,7% .

(font : http://www.elpuntavui.cat/territori/article/10-administracions/1009525-el-turisme-segon-problema-mes-greu-pels-barcelonins.html)

A Sant Marti les dades són encara més contundent, un 8,6% (+ 0,5%) pel que fa a que el problema més greu és el Turisme i 5,4% (+1,3), pel que fa a la demanda de “Reduir el Turisme” (http://ajuntament.barcelona.cat/ca/informacio-administrativa/registre-enquestes-i-estudis-opinio ) . Però si mirem el Poblenou, s’enfila fins el 12,7% i pel cas de la Vila Olímpica fins el 15,7% i és ja el problema més greu que percebin els veïns i veïnes el Poblenou. Demanant la seva reducció en un 9,5% i 8,9% respectivament front el 4,1% de la mitjana de la ciutat La pregunta que sorgeix de manera immediata és, perquè està passant doncs ?, i fins a quin punt és una percepció real o induïda per determinats mitjans o col·lectius ?

Al número de la revista anterior (93) , des de la plataforma EnsPlantem s’exposava la situació de la massificació turística i el conjunt de problemes que comporta pels veïns i veïnes : ambientals, de relació veïnal, de vida de barri empobrida sense comerç de proximitat, de canvi en l’estructura comercial enfocant-la bàsicament al turisme, de sobre-ocupació d’espais públics de tota mena, des de la Rambla a la platja i de l’augment del cost de vida, especialment de l’habitatge. Parlem avui , específicament d’aquest darrer, un entre altres quedi clar, però molt important.

El Periodico va publicar a final d’Octubre un reportatge sobre els preus de venda dels habitatges (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/preu-dels-pisos-puja-les-poblacions-barcelona- 5579155) . Al reportatge explica : “Algunes poblacions, com Sant Feliu de Llobregat, acumulen variacions del 14,5% en el tercer trimestre d’aquest anys respecte al mateix període del 2015. Els preus a Gavà han pujat el 13,6%, i a Premià de Mar, el 13,7%. Un ritme de creixement similar a mitjà termini pot acabar definint una clara bombolla de preus, ja que moltes poblacions amb poca oferta i alta demanda «ja han recuperat el 80% de valor que l’habitatge tenia abans de la crisi», segons explica Julián Cabanillas, conseller delegat de Servihabitat”. Estem ja , segons Julian Cabanillas al 80% dels preus d’allò que dèiem la bombolla Inmobiliaria, d’allò que dèiem que va ser destructiu, i d’allò que dèiem que no hauria de tornar a pasar, i està passant, i a Barcelona és més acusat, segons el mateix article per l’escassetat de vivenda disponible, i al Poblenou ….encara més.

Però, i el lloguer, va millor ?. Doncs tot el contrari. Segons les dades facilitades per ElDiario de fonts del portal Idealista.com ( http://www.eldiario.es/catalunyaplural/barcelona/pressio-turistica-lloguerBarcelona-historic_0_543845865.html) , el preu del metre quadrat de lloguer a Barcelona bat rècords. El preu per metre quadrat a la capital catalana arriba als 16,1 euros. Es tracta del preu més alt assolit a la ciutat; l’anterior marca record era del quart trimestre del 2008 (15,1 euros), abans de la crisi immobiliària. I el titular és contundent “La pressió turística dispara el preu del lloguer a Barcelona fins al màxim històric”.

Conclusions, la preocupació ciutadana és més que justificada, és real i és important, allò que la Constitució etiqueta com un dret bàsic, l’habitatge, torna com a finals de la primera dècada del 2000 a situar-se fora de l’abast de la major part dels veïns i veïnes del Poblenou, classes mitges o mitja-baixa. Però el més important de tot aquest anàlisi, és preguntar-se també per les solucions. I hem de ser molt clars, en aquest cas, la “ma invisible del mercat, el progres, els canvis d’èpoques”, no són justificacions i menys encara solucions. La solució existeix, és i es pot gestionar, és i es pot aturar, és i es pot revertir. Parlem de algunes mesures, cinc de les més rellevants :

1. Limitar el nombre d’habitatges que es puguin destinar a ús turístic, això vol dir que el PEUAT que s’està tramitant actualment a l’Ajuntament estableixi el Poblenou com a zona 1, on s’aplicaria
gradualment una reducció de places, en funció del tancament voluntari d’habitatges. La qual cosa, vol dir que la reducció serà molt lenta, mentre hi hagi suficient demanada, doncs no es tancaran
gaires habitatges si es pot obtenir un bon rendiment. Han aparegut veus interessades, que parlem que aquesta mesurem el que provoca és un increment dels preus de venda d’aquests habitatges
que tenen ja llicència turística. És cert, però cal escollir entre que els preus dels pisos turístics siguin més cars, o que ho siguin tots els pisos, també els pocs que podrien quedar a disposició des veïns i veïnes.

2. Lluita decidida contra els habitatges turístics il·legals, el pla de xoc que va iniciar l’actual govern s’ha de millorar , ampliar i sobre tot ser més efectiu, fins arribar a uns percentatges d’il·legalitat
irrisoris, avui per avui es parla de prop del 50% de pisos il·legals vers els legals.

3. Gravar aquest negoci (com es fa amb d’altres de forma específica), hem explicat i és evident que aquesta activitat empresarial, que també te aspectes positius, en te de molt negatius vers els
ciutadans i ciutadanes de les zones més afectades. Un estat de dret, això ho soluciona aplicant impostos, taxes o altres instruments legals de forma que el rendiment, actualment altíssim d’aquest
activitat, es redistribueixi i serveixi això per apaivagar els efectes negatius comentats, per exemple, per financer la construcció de pisos social.

4. Regular el lloguer, tot i ser aquest si, no és una competència no estrictament municipal, hi ha experiències on via IBI, o altres formules, es pot arribar a marcat determinats límits als lloguer, que
serviria, com altres formules, per minimitzar la pressió alcista de la resta de factors.

5. Incrementar suficientment els habitatges de lloguer públic, i alhora els habitatges destinat a lloguer social. De forma que serveixi de mur de contenció i de vàlvula d’escapament als preus dels
habitatges a preu de mercat.

Com es pot veure, tot son mesures que poden aplicar les administracions properes, la municipal i la autonòmica, sols cal que vulguin. I per que vulguin, cal que la ciutadania de forma massiva els hi ho deixem ben clar. No hi ha “excuses”, es pot, els veïns i veïnes ho reclamem, i ho han de fer.

1 Comment

  1. Estoy de acuerdo que el turismo, tal y cómo se ha planteado hasta ahora, es un verdadero peligro. Creo que las medidas que plantea Pere Mariné pueden ser de mucho utilidad pero insuficientes. Hace falta que las medidas de prevención, vayan mucho mas allá en el tiempo. Me explico.
    Allá por los años 70 del siglo pasado, cuando volví de Alemania, después de vivir durante 14 años la emigración, esto que está pasando ahora con el turismo, ya estaba en pleno desarrollo en los Estados del norte de Europa. Mi frase preferida era: los ciudadanos europeos del norte, quieren que los ciudadanos del sur de Europa(Italia, España, Portugal, Grecia, etc.)seamos sus camareros, chóferes, giggolos, masajistas, acompañantes, ayudantes de cámara, friega-suelos, limpia botas, asadores de sardinas, animadores/as, etc. etc.
    Resumiendo, cualquier cosa, menos podernos ganar la vida decentemente y estar permanentemente dispuestos a lamerles las botas, a cambio de una limosna.
    No quiero ser pájaro de mal agüero, pero empecemos a mirar lo que les pasa a las autoridades de Ibiza, que no son capaces de contratar médicos, policías, jueces, fiscales, etc. por el precio abusivo de las viviendas.
    Salud y República.

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*