Violències de gènere: balanç i reptes

Per M. Teresa Vidal Creus

Els dies 7, 8 i 9 de novembre de l’any passat, la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere va celebrar el quinzè Fòrum Contra les Violències de Gènere. Hi van participar prop de 3000 persones, amb 30 activitats diverses; a més, el Fòrum Jove (amb més de 600 joves) va treballar per generar bones pràctiques que facin extensiva la lluita, encapçalada pel propi jovent, per un futur lliure de violències masclistes.

Es va dedicar especial atenció a la violència a la infància i l’adolescència (1 de cada 4 nenes i 1 de cada 6 nens pateixen o patiran abusos sexuals). En el 80 % dels casos, la persona que abusa forma part de l’entorn familiar. El 85 % de les víctimes no ho explica quan passa, i el 30% no ho dirà mai. I només entre un 10 % i 20 % dels abusos van a judici. Tenim un repte urgent entre mans: treballar perquè els abusos a la infància s’incloguin a les agendes polítiques, i a nivell educatiu generar espais de confiança per desenvolupar una sexualitat respectuosa amb assessorament en violències.    

En diferents taules es van analitzar, debatre i compartir diverses reflexions sobre la lluita feminista. Aquest any li ha tocat a Espanya rendir comptes sobre com ha aplicat el Conveni d’Istanbul a través de l’informe CEDAW-Sombra. ¿El balanç? Ben clar: ha suspès.

La manca de recursos provoca grans dèficits en el desenvolupament de les recomanacions i els acords. Manca una gran perspectiva de gènere i feminisme a l’hora d’establir prioritats.

Cronologia

  • 1981 – CEDAW (convenció sobre la Eliminació de tota forma de discriminació contra la dona)
  • 1992 – Recomanació 19 de CEDAW
  • 1995 – Conferència i Plataforma de Acció de Beijing
  • 2011 – Conveni d’Istanbul
  • 2017 – Recomanació 35 de CEDAW (que ratifica la 19) i que estableix la concreció de mides contra la violència
  • 2004 – Aprovació de la Llei Orgànica 1/2004, que continua amb un gran dèficit en la seva aplicació i no cobreix tota la gama de violències de gènere
  • 2017 – Pacte d’Estat

Voldria ressaltar la Conferència de Beijing, perquè esta considerada la més progressista que ha existit per promoure els drets de les dones, per les seves reflexions, aportacions i relats de diferents estats. A més, hi van sorgir temes d’especial preocupació: la dona i el medi ambient, la dona en l’exercici de poder i la presa de decisions, la nena, la dona i l’economia, la dona i la pobresa, la violència contra la dona, els drets humans de la dona, educació i capacitació de la dona, mecanismes institucionals per l’avenç de la dona, la dona i la salut, la dona i els mitjans de difusió, la dona i els conflictes armats, i diferents maneres de violències i discriminacions de la dona.

Setze anys després es va crear el Conveni d’Istanbul, que estableix quatre eixos rellevants: prevenció, protecció social, protecció judicial, i migració, asil i protecció internacional. El conveni exigeix als Estats que en formen part que criminalitzin o sancionin les conductes: violència domestica (violència física, sexual, psicològica o econòmica), violència sexual, violació, assetjament sexual, matrimonis forçats, mutilació genital femenina, i avortament i esterilització forçoses. Insisteix clarament en el fet que la violència contra la dona i la violència domèstica no són qüestions de caràcter privat.

Li ha tocat a Espanya rendir comptes i ha suspès en la revisió i el seguiment dels seus compromisos signats i ratificats a les convencions internacionals i europees. Aquest és el balanç que l’informe Sombra CEDAW-GREVIO (grup d’expertes en la lluita contra la violència envers la dona del Consell d’Europa) fa sobre la situació al nostre país:- No es cobreix tota la gamma de violències de gènere.

  • Falta atenció a menors que viuen amb pares maltractadors. Més de la meitat del milió i mig de dones que pateixen violència cada any viuen amb menors, segons una macroenquesta de l’any 2015, però només 4810 menors van rebre atenció psicològica especialitzada en violència de gènere el 2016.
  • Falten recursos financers.
  • Falten recursos humans especialitzats.
  • Hi ha precarietat als recursos públics. No s’està creant treball públic per als serveis d’atenció a las víctimes, i l’externalització o gestió indirecta contribueix a la precarietat a la xarxa de serveis.
  • Falten professionals en l’educació com a sistema bàsic de prevenció.

Necessitem un Estat que proporcioni serveis accessibles, assequibles i adequats. L’Estat ha d’adoptar mesures per eliminar tot tipus de violències contra les dones, estudiar-ne les causes i les conseqüències. L’Estat ha de comptar amb un marc jurídic i de serveis efectius i accessibles per fer front a totes les formes de violència per raó de gènere. Es necessita l’especialització i la formació dels cossos de seguretat i funcionariat. Cal que l’educació sexual amb perspectiva de gènere estigui present a tots els nivells i s’inclogui al currículum educatiu. S’han de garantir mesures als mitjans de comunicació, així com l’atenció integral a les adolescents, nenes i nens. És necessari coordinar tots els espais de treball d’atenció a les violències masclistes i protecció a la infància.

Falten recursos específics per atendre els menors víctimes de violència sexual, així com recursos per donar resposta als matrimonis forçats i la mutilació genital femenina. Fa  falta abordar la violència entre els joves amb recursos adaptats a la seva realitat. Es necessiten més residències d’acollida. També cal formació especialitzada en la judicatura per frenar les sentències de custòdia compartida en situacions greus de violència. S’han de garantir els drets de las dones víctimes de tràfic. S’han de publicar informes sobre els feminicidis. Necessitem procediments sancionadors i de reparació a la violència institucional. Calen partides pressupostaries suficients. És necessari elaborar un informe anual d’execució de pressupostos, amb avaluació econòmica acompanyada d’auditoria.

I no tot queda recollit en aquestes línies, és clar. Existeixen moltes violències, molts incompliments i moltes mancances: violència en l’àmbit de la parella, familiar, laboral, social, comunitari, digital, institucional…

Sabem que les institucions i l’Estat formen part de l’entramat patriarcal i només faran cas amb la pressió de les dones i també dels homes amb els seus moviments. Hem d’explicar que tot el que aconseguim és decisiu, però que en el fons la lluita consisteix a superar el sistema pervers de dominació. Per tant, es necessita un canvi estructural profund que signifiqui una transformació en tots els valors i principis ètics, polítics, econòmics i religiosos.

En aquest moment comptem amb un moviment feminista molt potent i organitzat. Hem de fer caure els punts més febles del patriarcat. Hem d’acabar amb la situació d’inferioritat i discriminació per poder donar forma a la igualtat. Hem de cridar i dir PROU!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *