Juan López, l’avi del sofà

Per Pedro Jesús Fernández. Article publicat originalment a Línia Nord.

L’amic Juan va néixer fa noranta-quatre anys en un petit poble murcià, Jumilla, molt conegut pels seus vins. Ell no oblidava mai que els seus pares li havien explicat que quan ell va venir a aquest món nevava, la qual cosa era molt estranya en aquelles latituds.

De la seva infància recorda la tendresa de la mare, la immensa humanitat del seu mestre i un quadre que hi havia al menjador de casa seva amb les figures de dos militars: Fermín Galán i Ángel García, que, segons li van explicar, van ser uns militars que es van insurreccionar per proclamar la República espanyola.

També sempre explicava la gran misèria que patien els treballadors i la manca de serveis públics que hi havia al poble, com passava a tot arreu, en aquella Espanya en negre i blau. Quan va acabar la sagnant i cruel guerra provocada per alguns militars sediciosos i facciosos capitanejats pel colpista i cruel Francisco Franco, la seva mare havia mort, el seu mestre va patir represàlies, alguns familiars van ser afusellats i el seu pare empresonat.

L’amic Juan es va haver d’espavilar des de molt petit cuidant cabres i explicava que a vegades plorava d’impotència quan se li escapava algun animal. També es recordava de l’enorme soledat i el silenci que hi havia a les muntanyes, silenci que en moltes ocasions trencava el soroll que feien els trets d’una gent estranya que portava camisa blava. No oblidaria mai el que va descobrir un matí a prop d’un petit poblet de La Arqueria: una mà sagnant que sobresortia d’una pila de terra.

De més gran es va casar i, com molts altres, va emigrar a Barcelona buscant una vida millor. L’arribada a la ciutat comtal va ser de pel·lícula d’espies. Havia contactat amb alguns parents seus descendents dels primers murcians que van venir a Barcelona amb motiu de les obres de l’Exposició Universal que s’havia celebrat l’any 1929.

Durant els anys cinquanta, la dictadura franquista no volia que ningú canviés de residència o que es traslladés, sobretot si era per buscar feina. La Guàrdia Civil vigilava les estacions per evitar l’arribada d’immigrants i era habitual fer-los tornar en el mateix tren al lloc d’origen o bé portar-los al castell de Montjuïc.

Les instruccions que va rebre dels seus familiars per evitar que l’extradissin van ser molt precises. Calia mostrar seguretat i caminar sense mirar a ningú, com si “fossis un viatger habitual i coneixedor de l’estació. Nosaltres et buscarem. Cap mostra d’alegria i senyal d’estima. Ja tindrem temps de saludar-nos i abraçar-nos quan ens trobem lluny de l’estació. Limita’t a seguir-nos”.

Com molts altres que havien aconseguit evadir la vigilància, poc després va trobar feina, encara que les condicions de treball eren indignes i els sous miserables. Poc després va portar la seva dona a Badalona i es van establir a la Salut, barri badaloní on residien molts dels arribats recentment. En aquest barri la manca de serveis i equipaments era escandalosa. Amb el temps va conèixer “gent perillosa”, gent que lluitava per aconseguir millores necessàries per poder viure amb dignitat. També, més tard, va participar en un organisme unitari d’oposició a la dictadura com va ser l’Assemblea de Catalunya.

Les primeres paraules que va aprendre en català van ser “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. Casa seva estava plena de pamflets amagats sota de mobles i a altres llocs per si venia la policia, com va passar a molts altres, que van ser detinguts per militar en un partit, el PSUC, que, aleshores, era el que més feia en contra de la dictadura.

Va ser president de l’Associació de Veïns Juan Valera i durant molts anys, amb d’altres veïns, va treballar per aconseguir millores al seu barri i a la ciutat. A la Salut tothom té viva la imatge d’un avi que, per denunciar les mancances urbanístiques que encara hi havia al barri, no fa gaire anys es va plantar amb un sofà enmig del carrer Juan Valera per protestar per la deixadesa de les administracions davant d’un problema que afectava molts veïns.

L’amic Juan ens va deixar el 5 de febrer, però el testimoni i l’exemple de compromís amb les persones més febles i vulnerables ens anima a tots els que vam compartir amb ell algunes d’aquestes batalles per aconseguir escoles i altres serveis. Vam aprendre a no renunciar mai a continuar lluitant per aconseguir una societat més justa i un món millor.

El seu fill es va acomiadar d’ell amb aquestes paraules: “La tomba dels grans homes és la terra sencera. A tot arreu perviu el seu record gravat, sense paraules, en l’esperit de cada ésser humà. Imiteu-los ara vosaltres i busqueu la felicitat en la llibertat i la llibertat en la valentia”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *