Conte sobre el capital

Per Joan Fsc. Pascual

.

Fan anys me’l varen explicar; l’escric com més o menys recordo.

Al principi de la humanitat hi havia dos tipus de famílies: caçadors o agricultors. Uns menjaven sobretot carn i els altres eren més que res vegetarians. Ambdues tribus decidiren intercanviar productes i així menjaven més sa. Jo et dono un conill i tu em dones cinc patates. Així va néixer el comerç, amb el bescanvi o la permuta.

Un individu més pensador va reflexionar: “Planto més patates i, si me’n sobren, les podré guardar per l’any que ve”. Així va néixer l’estalvi. L’estalvi és treball de l’home, no consumit, sinó guardat.

L’any següent no va ploure prou i ell va menjar amb els seus estalvis de patates. Els veïns li demanaren menjar i ell els va dir: “Us en donaré, però heu d’ajudar-me a netejar i preparar la sembrada de l’any vinent”. Li digueren que hi estaven d’acord. Així l’estalvi de treball de l’home es va transformar en capital. Va invertir part del seu estalvi en futurs rendiments.

Es varen succeir anyades bones i dolentes i el més llest -ara el capitalista– quan eren vaques magres donava menjar a canvi que la font fos seva… I la gent, per necessitat, va acceptar. Llavors van haver de treballar també per poder beure i rentar-se. Tan sols un grupet protestava dient que era un explotador, que l’aigua era de tots. Entre ells n’hi havia un de molt valent; el capitalista el va cridar i li va dir: “Si em vigiles la font i els meus camps, et dono menjar per a tu i la teva família”. Així va néixer la policia.

De totes maneres, la gent no estava conforme i n’hi havia un que parlava força bé i que deia que el bé comú havia d’estar pel damunt, i que tots hem de morir igual, rics i pobres, sense res… I el capitalista el va cridar i li va dir: “Jo et dono de menjar a tu i als teus, però has de parlar en termes no tant reals, en abstracte, i predicar que vés a saber què hi ha després de la mort, i que tal volta llavors viuran millor els pobres que els rics…”. Així va néixer la religió.

Va arribar un moment que el poderós només donava aigua i menjar a canvi de fer una casa per a cadascun dels seus fills i, després la seva piscina. I va arribar finalment el moment que ja no tenia feina per a ningú. Arribà la inflació.

Bé, el conte es pot allargar explicant conceptes com la deflació; la creació del salari (pagar el treball amb sal, que era difícil de trobar); la moneda com a mitjà de pagament i tresoreria; la guerra com a mitjà d’enriquiment, etc.

A mi el que més em cou és que hem perdut l’esperit crític, i estem més explotats pel capitalisme. La religió continua essent (amb el futbol) l’opi del poble, con deia Marx. I el capital en mans dels explotadors, i que no és més que treball estalviat per l’home, s’ha tornat contra la major part de la humanitat.

Antigament la humanitat tenia una cova, un burro i una pell per abric. Ara els bancs ens embarguen si no els paguem la cova; per a fer caminar el “burro” cal comprar petroli als explotadors; i la pell, entre el preu i que som ecologistes…

Noies i nois: cal organitzar-nos i lluitar. Som majoria. Cal pensar un xic i ser-hi. Només es viu una vegada. I és molt trist morir  sense dir el que pensem.

Salut!

Aquesta cita del Jorge Riechman és un actual resum del conte:

«El capitalismo, con su sueño de crecimiento indefinido de los beneficios (que exige el crecimiento indefinido de la producción y el consumo), es una revuelta contra el principio de realidad. Si crece, devasta (lo ecológico); si no crece, devasta (lo social). Es una máquina infernal. Nos ha situado ya a un paso del colapso civilizatorio. No podemos seguir tolerando esta demencial manera de organizar los asuntos humanos».

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *