AfD, una alternativa per Alemanya? (I)

Per Marc M. Navarro

Sens dubte, Alternativa per Alemanya (“Alternative für Deutschland” o AfD) és un dels partits que més ha crescut a nivell europeu gràcies al creixent declivi del sistema bipartidista que s’ha anat repetint des dels anys seixanta del segle passat per a tot Europa, i que ha entrat en crisi en països com França, Grècia, el Regne Unit o la pròpia Alemanya. Si bé és cert que no és un fenomen aïllat, si que té característiques pròpies.

 AfD va néixer el setembre de 2012 de la mà d’Alexander Gauland,  Bernd Lucke i de Konrad Adam, qui fou director d’un dels diaris amb més tirada nacional a Alemanya, i alhora un dels més conservadors, el Frankfurter Allgemeine Zeitung. El partit va sorgir en el context de les negociacions per rescatar Grècia i en el qual Frau Merkel va començar a perdre suport dins del seu partit, els cristians-demòcrates de la CDU. La postura d’AfD era obertament contrària al rescat grec i fins i tot proposava la seva expulsió de la Unió Europea (UE), tot posant en dubte el paper de la pròpia UE i qüestionant-se la pròpia permanència d’Alemanya en aquest organisme. El nou partit, si bé és cert que no es va voler presentar a les eleccions de Baviera, si que ho va voler fer per les eleccions al Bundestag al setembre de 2012, on no va aconseguir assolir el 5 % dels vots i per tant va quedar fora de l’hemicicle, tot i que va arribar al 4,7 %. Un any més tard, al setembre de 2013, AfD es va enfrontar al següent repte electoral, a l’estat de Hesse, on tampoc va aconseguir representació a aquest Land.  

Si bé és cert que fins al moment els resultats no eren els que esperaven, l’any 2014 fou molt més prometedor, per dos motius: es va realitzar un congrés a Baviera per reorganitzar i redirigir la postura, estructura i direcció del partit; i aleshores a Alemanya ja no calia superar el 5 % dels vots, sinó el 3 %, fet que els va permetre entrar al Parlament Europeu a les eleccions del maig de 2014 amb 7 representants. En aquest context, el partit no deixaria de créixer i d’augmentar la seva representació. Al mes d’agost ja tenien 14 representants al Land de Saxònia; un mes més tard, 8 a Turíngia i uns altres 10 a Brandemburg. Si bé és cert que els resultats eren positius, l’any 2015 AfD va entrar en una espiral de crisi interna important. Inicialment no hi hagué problemes: el febrer de 2015 a les eleccions d’Hamburg va entrar amb 7 representants, i al mes de maig amb 4 a Bremen. Els problemes es van multiplicar amb el congrés del partit el juliol de 2015 a Essen, on la senyora Frauke Petry va sortir guanyadora. 

La crisi que va patir AfD fou essencialment per motius ideològics, no tant per una cursa entre aspirants a fer-se amb les regnes del partit. Com es podria definir ideològicament AfD? La resposta és més complicada del que pot semblar. No és erroni relacionar AfD amb l’extrema dreta, ja que de fet ha pres la posició i majoria de vots del conegut partit neonazi NPD o Partit Nacional-demòcrata d’Alemanya, fins al punt d’expulsar-lo dels seus últims reductes electorals; però és cert que és quelcom més que nacionalisme o xenofòbia. Als inicis, amb els esmentats Gauland, Lucke i Adam, podríem definir AfD de la següent manera: conservador, nacionalista, liberal (en un sentit econòmic), populista i euroescèptic. Ara bé, després dels canvis en la direcció de l’últim any i mig hi podem afegir sense por a equivocar-nos islamofòbia, antifeminisme,  xenofòbia, racisme i, fins i tot, un mot que quedà enterrat amb la caiguda del III Reich: “Völkischer”, concretament “Völkischer nationalismus”, que traduït d’una manera aproximada podríem anomenar-lo “nacionalisme identitari”.

El congrés del 2015 va servir per tancar la crisi i posar les cartes sobre la taula. Les crítiques ja no eren només per la participació d’AfD a les concentracions de “Pegida” (acrònim alemany que vol dir “Patriotes europeus contra la islamització d’Occident) o fins i tot amb “Hogesa” (acrònim alemany que significa “Hooligans contra el salafisme”), on cada dilluns es podia veure a la ciutat de Dresden a Björn Höcke, un dels principals dirigents del partit. Aquest fenomen s’ha estès a ciutats com Leipzig o fins i tot Berlín. La victòria de Petry va suposar la primera escissió del partit. El mes de juliol del mateix any, Bernd Lucke i d’altres es van escindir del partit creant ALFA, sigles que traduïdes volen dir “Aliança pel Progrés i el Ressorgiment”, que va provocar que 3 dels 4 representants de Bremen deixessin AfD. A més, 5 dels 7 membres del Parlament Europeu van deixar AfD i es van sumar a ALFA. La senyora Petry es limitar a insinuar que Lucke es va endur l’ala esquerra del partit i, amb ella, és quan AfD s’ha tornat més polèmica -i, tanmateix, quan ha aconseguit els millors resultats fins el moment. 

D’una banda, el març de 2016 AfD va aconseguir 25 representants a Saxònia-Anhalt; 14 a Renània; 22 a Baden-Württemberg. El mes de setembre del mateix any, a més, va obtenir-ne 18 a Mecklemburg-Pomerània Occidental i 25 a Berlín. Hi ha dues dades que cal destacar: la primera, la victòria a Mecklemburg-Pomerània Occidental. Tot i que no van superar als social-demòcrates, es pot llegir el resultat com una victòria. Primerament, es tracta del feu de Frau Merkel. La victòria del partit SPD era previsible, però no que la CDU quedés per darrera de l’AfD. El fet de ser on Merkel va néixer i créixer políticament no només és un cop simbòlic, sinó que també deixa entreveure la lluita que hi hauria de cara l’any vinent a les eleccions al Bundestag i si ella podria o no repetir com a cancellera. La segon dada és l’augment de vots a causa de la crisi dels refugiats.

Anteriorment he parlat d’ una tal Frauke Petry, però… Qui és i per què ha aconseguit millorar els resultats del partit? Petry pertany a la generació de persones que no han crescut en un partit polític i que després d’anys de militància han aconseguit arribar al poder dins del mateix partit. Petry és una persona que ha aconseguit el poder dins d’AfD per l’astúcia i la seva capacitat d’oratòria.

Als inicis, AfD volia guanyar vots amb l’euroescepticisme i amb atacs a la CDU de Merkel i al pacte nacional de govern CDU-SPD. Petry ho ha tingut molt més fàcil. Gràcies a gent com ella, AfD no ha pres vots únicament a la CDU, a l’SPD o fins i tot a FDP (liberal-demòcrates), sinó també als Verds (Die Grüne) o a Die Linke (“L’Esquerra”, que aglutina els partits i organitzacions que es van reorganitzar després de la caiguda del mur i pertanyents a la República Democràtica Alemanya). Ha aconseguit superar l’aspecte polític amb un ventall ideològic molt bàsic però eficaç: el discurs identitari i obertament islamòfob. La campanya d’AfD s’ha centrat en la seguretat (més policia i videocàmeres), però també ha destacat per un discurs obertament xenòfob.

Petry juga amb aquests elements, amb ser “políticament incorrecte”. Ha fet d’aquesta premissa la seva bandera. Petry és coneguda pels comentaris antifeministes i racistes, i fins i tot ha emprat paraules com l’esmentada “Völkischer” o “Unwolk”, pròpies de l’argot nazi i que han estat un autèntic tabú en les últimes dècades. Petry juga a trencar aquest tabú, a substituir les preocupacions socioeconòmiques dels alemanys per l’identitarisme; és a dir, esperona els alemanys a no jutjar el seu país per l’aspecte econòmic o polític, sinó per la seva “qualitat” a nivell cultural i identitari. AfD ha obert un camí molt perillós, i ho saben. El tabú, allò que és políticament incòmode o incorrecte, es fa servir amb la premissa del “I per què no?”, i al·leguen la naturalitat i legalitat de determinades postures i expressions. Per tant, ara ja no és tant que AfD es “barregi” amb organitzacions o personatges obertament d’extrema dreta, sinó que els està substituint i absorbint. Aquest és un dels autèntics perills d’AfD: dota d’una estructura legal i molt ampla i dóna veu a gent o organitzacions que, sense AfD, probablement ni sortirien als diaris. 

Tanmateix, l’ús d’aquest retòrica no estaria lliure de conflictes interns. Les eleccions del Sarre van marcar un punt d’inflexió. La disputa interna per part de l’AfD del Sarre es va traduir en un desastre electoral: “només” un 6,2 % dels vots i 3 representants que entrarien al parlament regional. Es llegeix com un desastre perquè va trencar amb la tendència que s’anava generant per tot el país: fer el “sorpasso” a la CDU o a l’SPD, en funció del Land on fossin primera o segona força. Al Sarre, la CDU va guanyar 5 representants més, i la direcció al voltant de Petry va considerar que aquest augment hauria d’haver estat per l’AfD. El conflicte va sorgir quan, pocs dies abans de les eleccions, es va relacionar els dirigents del partit AfD del Sarre amb personalitats i organitzacions històricament lligades al neonazisme. Petry va considerar que aquesta “mala premsa” i l’actitud irresponsable per part dels dirigents del Sarre havien estat les causes del desastre a les eleccions. No es va limitar només a fer declaracions: Petry pretenia dissoldre l’agrupació del partit al Sarre per escollir-ne una nova direcció que li fos lleial, cosa que finalment no va aconseguir.

Per sortir del pas, des de l’AfD es va voler crear una “Plataforma Patriòtica” per tal de depurar aquells dirigents o organitzacions neonazis amb les que havien col·laborat prèviament, com ara Pegida. No va tirar endavant. Els problemes no farien més que multiplicar-se. Wolfgang Gideon, un dels membres més importants del grup parlamentari a Baden-Würrtemberg, va fer obertament una sèrie de declaracions antisemites i revisionistes que van obrir un nou conflicte dins del partit. Tot i els intents de Petry per solucionar el problema, el grup es va dividir i en va sorgir “Alternativa per Baden-Württemberg”, que dirigiria Jörg Meuthen (de qui parlarem més endavant). Al llarg de l’any 2017 es van generar més problemes, especialment a Turíngia i a la representació local de l’AfD a Colònia, on es van repetir, amb més o menys diferències, els conflictes amb representants del partit per fer declaracions negacionistes i antisemites. La llista de dimissions o de les intervencions de la direcció de Petry en diferents grups parlamentaris del partit és bastant extensa. Petry va acabar adoptant postures no només ambigües, sinó també contradictòries, en funció dels problemes que se li anaven presentant, ja fos a nivell regional o local. Tanmateix, l’any 2017 fou històric, ja que l’AfD va entrar per primer cop al Bundestag.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *