AfD, una alternativa per Alemanya? (II)

Per Marc Medir Navarro

Fotografia: Björn Höcke, amb unes banderes que diuen «Nosaltres som el poble», un dels eslògans de campanya de l’AfD.

El 24 de setembre de 2017, l’AfD fa la seva entrada al Bundestag amb un 12,6 % dels vots i 94 diputats: va ser el tercer partit amb més representants del Bundestag. Aquest èxit històric va tenir tres característiques: es tracta de la primera victòria important d’un partit vinculat (de forma directa o indirecta) amb l’extrema dreta des de la Segona Guerra Mundial; no només no van tenir un sol cap de llista (en va ser dos), sinó que un del dos, Alice Weidel, és obertament homosexual; i Frauke Petry, un cop escollida diputada per l’AfD, va abandonar el grup per passar-se al “Partit Blau”. El com i el perquè no són complicats d’explicar.

D’una banda, més enllà de polèmiques provocades per diferents membres d’AfD, a nivell nacional el pacte de govern CDU-SPD havia d’acabar passant factura a ambdós partits. L’increment d’AfD s’ha de llegir més des d’una perspectiva sociològica, no únicament ideològica. La majoria de votants d’AfD no són neonazis, són persones “cremades” per la situació política d’Alemanya. S’ha d’entendre més com un “vot de càstig” que no pas com l’adveniment d’un possible IV Reich. D’altra banda, Petry es va desgastar tant a nivell intern que no només no va ser cap de llista del partit, sinó que va quedar aïllada políticament pels que havien estat els seus col·laboradors, entre d’altres. El partit va poder superar l’absència d’un lideratge polític amb el tàndem Alice Weidel i Alexander Gauland, com es va establir en el congrés extraordinari a l’abril d’aquell any. La qüestió és la següent: què va passar amb Frauke Petry?

El desgast del seu lideratge, sense oblidar la seva mala gestió, no li va provocar una expulsió del partit, però sí el cessament definitiu del seu lideratge polític, que no va durar ni dos anys. El conflicte per liderar el partit fou iniciat per Björn Höcke, el principal representant del sector més extremista del partit; un conflicte que es va resoldre a favor de Höcke poc abans de les eleccions al Bundestag. Höcke, però, no va ser ratificat a nivell congressual; per tant, fou líder “de facto” del partit fins a l’esmentat congrés extraordinari d’abril, on fou derrotat pel tàndem Weidel-Gauland.

Petry, un cop defenestrada, va decidir fer un últim moviment polític: intentar fraccionar l’AfD al Bundestag. Una setmana abans de les eleccions es va fundar el “Partit Blau” o “Die blaue Partei”. Tot i que aquest partit no es va oficialitzar legalment fins al mes de setembre, va ser fundat per un dels homes de confiança de Petry, Michael Muster, marit d’una diputada de l’AfD al Bundestag per Saxònia, Kirsten Muster. Naturalment, el cervell darrera d’aquest partit era Petry. Un cop escollida diputada al Bundestag, Petry no va trigar gaire a fer-se independent. Va dedicar uns quants mesos a intentar convèncer diferents representats i dirigents de l’AfD perquè es passessin al seu futur partit, però sense èxit. A l’octubre de 2017, només 2 dels 94 diputats es van passar al Partit Blau: Frauke Petry i Mario Mieruch (escollit diputat per l’AfD del Land de Renània del Nord-Westfàlia). Pel que fa al Parlament Europeu, dels 7 diputats que va obtenir AfD el 2014, 5 havien passat al partit “ALFA”, i dels 2 que quedaven n’hi va haver un, Markus Pretzell, que es va acabar passant al Partit Blau de Petry. A nivell regional i municipal, el trasllat de representants de l’AfD al Partit Blau fou mínim, i només van obtenir èxits a petits municipis. Els fracassos electorals i la seva irrellevància van generar la desaparició del Partit Blau al desembre de 2019. Així s’acabaria el periple que va començar Petry el 2015 com a dirigent de l’AfD, al qual va introduir algunes de les polítiques i consignes més racistes i xenòfobes.

L’any electoral del 2017 es pot resumir, a part de les eleccions del Bundestag, de la següent manera: el ja esmentat resultat al Sarre, 3 diputats amb el 6,2 % dels vots; a la Baixa Saxònia, 9 diputats amb un 6,2 % dels vots; a la Renània del Nord-Westfàlia (amb Markus Pretzell de cap de llista), 16 diputats amb un 7,4 % dels vots; i a Schleswig-Holstein amb 5 diputats i el 5,9 % dels vots. AfD ja tenia representació a tots els Lands alemanys, excepte a Baviera i Hessen.

El lideratge polític, des del VIIIè Congrés celebrat el desembre de 2017, quedà en mans de Jörg Meuthen fins a dia d’avui. A Meuthen, dins del context de l’AfD, se’l considera un moderat. Després de resoldre la polèmica amb Wolfgang Gideon, Meuthe es va acabar fent càrrec de l’AfD a Baden-Würrtemberg i posteriorment dirigiria el partit. Tot i gaudir d’una relativa estabilitat al llarg de l’any 2018, quan l’AfD va aconseguir 22 diputats i el 10 % dels vots a Baviera, així com 19 diputats i el 13 % de vots a Hesse (de manera que va obtenir representants, ara sí, a tots els Lands d’Alemanya), els problemes al partit van ressorgir durant el 2019.

Des del 2015, el ja esmentat Björn Höcke va crear un corrent dins del partit anomenat “Die Flügel” o “L’ala”, en el context de la conferència d’Essen del mateix any). Aquest corrent estava ideat com un think tank intern per fer-se amb les regnes del partit. Höcke és un dels representants més intel·ligents i perillosos d’AfD. Ell és el veritable cervell del corrent neonazi del partit. Va estar a punt d’assolir el poder quan va derrotar a Frauke Petry, però no va poder o saber gestionar a temps aquella oportunitat que se li presentava. Des del 2017 fins a dia d’avui, Meuthe està gestionant les relacions entre les diferents branques del partit, l’ofensiva de diferents mitjans d’informació i, des de fa uns mesos, la investigació que ha obert l’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució (l’homòleg alemany del Tribunal Constitucional espanyol).

En aquest context, Meuthe s’ha confirmat com a líder del partit gràcies, entre altres coses, als bons resultats electorals al llarg del 2019: al maig, millora els resultats a Bremen aconseguint 5 diputats i el 6 % dels vots; al Parlament Europeu, el propi Jörg Meuthen lidera les llistes i aconsegueix 11 diputats i l’11 % dels vots (escombrant l’ALFA i el Partit Blau); al setembre, és segona força a Saxònia amb 38 diputats i quasi el 28 % dels vots (a menys de 4 punts de la CDU); i a Brandemburg també queda segon, amb 23 diputats i gairebé el 24 % dels vots (a menys de 3 punts de diferència respecte la CDU). Però, tanmateix, una figura ressorgeix dins de la disputa pel poder del partit des de Turíngia: Björn Höcke, que aconsegueix la segona posició a aquest Land, amb 22 diputats i més del 23 % dels vots. L’element més curiós d’aquestes eleccions fou el fet que Die Linke va guanyar amb 29 diputats i el 31 % dels vots, un resultat inèdit en aquest Land. Malgrat els bons resultats, la disputa del lideratge del partit i el seu vessant ideològic encara avui dia son motiu de conflicte: Höcke va iniciar una batalla interna i externa pel control del partit.

Des del 2018, Höcke va redoblar els seus contactes amb grups com Pegida o Hogesa (tot procurant no sortir en gaires fotografies amb aquestes organitzacions)  per crear una tensió externa, una tensió que dirigiria contra la pròpia AfD. Val a dir que Meuthe i la direcció d’AfD van reaccionar de seguida, i van iniciar una ofensiva emprant els mitjans de comunicació contra Höcke i  “Die Flügel”.  Si bé és cert que Höcke no compta amb gaire suport per part de la direcció del partit, el seu suport popular no ha fet més que augmentar. Per estatuts, com en altres partits alemanys, els militants poder estar vinculats a fraccions o corrents dins del partit, i val a dir que “Die Flügel” compta amb el 40 % d’afinitat per part de la militància. S’ha d’entendre, però, que això no es tradueix necessàriament en un nombre similar de delegats en cas de congrés del partit. Ara bé, és evident que si la intenció de Meuthe era marginalitzar aquest corrent, ha fracassat estrepitosament. L’objectiu de Höcke no era, com a mínim inicialment, conquerir la direcció del partit, sinó la seva militància. Abans de fer-se’n càrrec, és necessari canviar el programa polític del partit, i això només es pot fer mitjançant un suport popular a nivell intern, de cara a guanyar delegats en un futur congrés.

Cal entendre, i és molt importat, que l’AfD acapara la pràctica totalitat del vot de l’extrema dreta del país. Ha escombrat l’històric NPD i, de fet, molts dirigents d’aquest partit han passat a formar part de l’AfD. La seva base retòrica no és realment, o com a mínim no de manera gaire oberta, l’homofòbia, el racisme o l’antisemitisme, sinó l’islamofòbia, l’euroescepticisme i la voluntat de descriminalitzar el nazisme. L’element vehicular que empren és l’identitarisme, és a dir, agafar elements que puguin ser transversals per a la població alemanya i intentar aglutinar-los al voltant seu. Per desgràcia, ha funcionat bastant bé.

Des del Xè Congrés, a finals de 2019, AfD travessa una lluita interna no únicament pel lideratge, sinó també pel camp ideològic. Meuthen no és cap sant ni cap antifeixista, però entén que si perd la lluita ideològica, acabarà perdent el lideratge. Höcke, per la seva part, segueix pressionant a diferents sectors del partit, i en part de la militància, amb un discurs que no es basa en atacar obertament la direcció del partit (això és el que fa la direcció en contra d’ell), sinó en introduir les seves idees extremistes entre la militància. I li està funcionant. Sense erigir-se realment com a líder d’aquest corrent (no és l’únic que dirigeix “Die Flügel”, però sí que n’és el més carismàtic), les seves postures ja són presents en diferents delegacions del partit arreu del país. Höcke i el seu sector aprofiten qualsevol polèmica per sortir en diferents mitjans de comunicació o estar molt presents en les xarxes socials. Meuthen i la direcció del partit tenen dos fronts oberts: la lluita per mantenir el poder dins del partit, que de moment estan guanyant,  i la lluita ideològica, que de moment estan perdent.

L’any 2020 es presenta amb dos elements: l’esmentada investigació que ha obert l’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució, i la lluita interna que viu el partit. El desgast d’aquesta lluita interna ja es va reflectir a les eleccions del 23 de febrer de 2020 a Hamburg, on van quedat penúltims amb 7 diputats i poc més del 5 % dels vots. L’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució investiga l’AfD des del 2019. Tan les seves joventuts com “Die Flügel” han protagonitzat polèmiques que aquest organisme ha denunciat i investigat. Estar al seu punt de mira és una mala notícia per l’AfD, ja que pot ésser multat o fins i tot il·legalitzat com a partit polític. Meuthen i la seva direcció s’han personat (no només en el cas de l’Oficina, sinó també en les causes de tribunals regionals) contra alguns dirigents de la joventut del partit, així com en contra de tota la direcció de “Die Flügel”, en les diferents causes que l’Oficina ha anat obrint al llarg de l’últim any. La seva estratègia no és únicament evitar la seva il·legalització com a partit, sinó aprofitar aquesta situació per defenestrar definitivament a Höcke i a la seva gent. L’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució ha començat a investigar els principals dirigents de “Die Flügel”, que compta amb més de 7000 membres actius. S’està investigant la relació d’alguns d’aquests dirigents amb organitzacions neonazis (la seva majoria alegals; és a dir, que no han demanat mai registrar-se com a associacions o partits i que, per tant, oficialment “no existeixen”), així com l’ús partidista que se sospita que han estat fent de les fonts d’intel·ligència estatals o de finançament públic per a projectes interns.

Des del 2017 s’han anat seguint les accions i moviments per part d’AfD, una organització que pateix una progressiva radicalització interna i que té a diferents organismes estatals (el més important, la mencionada Oficina Federal per la Protecció de la Constitució) seguint escrupolosament les activitats que està desenvolupant el partit. De moment, Meuthen controla l’aparell orgànic del partit, però Höcke i “Die Flügel” estan escampant la seva ideologia feixista tant per dins com per fora del partit. El procés de radicalització que va iniciar Petry i l’evolució política d’Alemanya no deixen entreveure encara quina de les dues faccions s’acabarà imposant. 

AfD és filla del seu temps. Cada cop que es posa en dubte la viabilitat de l’Estat, apareixen moviments populistes que aprofiten la incertesa i debilitat discursiva dels Estats per entrar amb força a les institucions i adaptar-les al seu parer i discreció. En aquest sentit, Alemanya no és cap excepció. No es pot dir què passarà o com evolucionarà AfD o la pròpia situació política a Alemanya. El que és evident és que l’AfD encara no ha dit la seva última paraula i que, per bé o per mal, encara té molt marge de maniobra en l’entramat polític i social d’Alemanya.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *