Julio Anguita, un home íntegre i auster

Per Pedro Jesús Fernández

Fotografia: Julio Anguita a Badalona, 1999

Julio Anguita va visitar Badalona en més d’una ocasió. A l’octubre del 1999, al parc de Gran Sol de Llefià, va participar en un míting en el qual va denunciar la precarietat laboral i va denunciar les empreses de treball temporal (ETT) a les que va qualificar de ser un instrument al servei de l’explotació, sobretot, dels joves.

Dissabte, 16 de maig, va morir al seu domicili cordovès després de sofrir una parada cardiorrespiratoria. Durant aquest dies els mitjans de comunicació han parlat extensament d’aquest referent de l’esquerra comunista, així com també molts dirigents polítics de quasi tots els colors han exalçat la seva figura.

El mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha dit que Julio Anguita era una persona “coherent, honesta, sempre crítica, que va defensar de manera incansable la igualtat i la justícia social”,

Julio Anguita tenia clar que la política i el poder eren útils si servien per millorar la vida de les persones i canviar la societat. Per això repetia fins a la sacietat que el important de qualsevol govern era el “programa, programa, programa”. Fets, no paraules.

Després de retirar-se de la primera línia política per raons de salut, va a tornar a exercit de mestre a Córdoba, la seva estimada ciutat, i va rebutjar la pensió que li corresponia com exdiputat. Tanmateix, mai va abandonar el seu compromís polític i la seva lluita contra les desigualtats i les injustícies.

Julio Anguita sempre va defensar la unitat de les esquerres, això sí, tenint clar l’objectiu prioritari de treballar per a millorar les condicions de vida de la classe treballadora.

Pocs com Julio Anguita van denunciar els abusos dels poderosos, de les oligarquies financeres, de la monarquia i de la mateixa església. Per això era un home perillós per l’establiment.

La Declaració dels Drets Humans i la Constitució espanyola eren freqüentment utilitzats per Julio Anguita per rebatre als seus adversaris polítics la seva demagògia i les seves contradiccions. Fins i tot la Bíblia era un dels seus llibres de capçalera.

El seu discurs era racional, directe i didàctic. Ell tenia clar que la gent entén les coses quan se l’expliquen amb claredat. Estava convençut, i ho practicava, que no s’ha de donar la raó a la gent buscant el seu vot, ja que tard o d’hora es termina perdent-lo.

Defensava que hi havia que explicar i implicar a la gent en allò que es feia des de les institucions, fins i tot explicant allò que no es podia fer. Eren molts conegudes les assemblees que feia amb els veïns dels barris quan era alcalde de Córdoba.

Va denunciar que tal com es plantejava el tractat de Maastricht es donava prioritat als interessos dels mercats per sobre dels interessos de les persones, denunciant, també, que la denominada independència del Banc Central Europeu en realitat no era tal, ja que el convertia en un instrument al servei dels poders financers. Lamentava que el parlament europeu a penes tindria competències davant el poder oligàrquic de la Comissió europea, així com acceptar el dogma de la reducció del dèficit públic conduiria al desmantellament progressiu de l’Estat de benestar.

Julio Anguita considerava que hi havia línies vermelles que no es podien traspassar, encara que això li va generar molts problemes en un context sociològic i mediàtic molt potent a favor del Tractat.

També, durant els anys que va estar en primera línia política, es va oposar a les privatitzacions del sector públic, al desmantellament del teixit industrial, a les reformes fiscals i del sistema de pensions i a les reformes laborals aprovades pel govern del PSOE, el que no va ser un obstacle per que després de les eleccions generals de 1993 proposarà un acord programàtic de govern al PSOE quan aquest va perdre la majoria absoluta. Tanmateix, aleshores, a Felipe Gonzalez va preferir arribar a acords amb les dretes nacionalistes catalana i basca.

L’enfrontament entre IU i el PSOE va arribar a quotes molt altes quan es va destapar la financiació il·legal d’aquest partit a traves de Filesa, el cas del germà d’Alfons Guerra, les escoltes il·legals del CESID, l’ús fraudulent dels fons reservats, el terrorisme d’Estat dels GAL o el cas rocambolesc de Lluís Rodán.

Han passat molts anys, si bé és cert que, el que Julio Anguita denunciava, avui és una realitat que estem patint les classes treballadores gràcies als governs de dretes, especialment al govern ultraconservador d’Aznar.

Afortunadament no hi ha mal que cent anys duri, i ara tenim un govern d’esquerres progressistes format pel PSOE i Unidas Podemos que, segur, tindran present allò que deia Julio Anguita i treballaran per evitar que les classes treballadores paguin els plats trencats, no només per la pandèmia, sinó sobretot per crisi econòmica i social que esdevindrà més tard o més d’hora. Ara cal treballar per evitar que ningú es quedi enrere. Avui, la fraternitat és un valor essencial en una societat que pateix un excés d’individualisme i ningú pot viure amb dignitat si no es tenen cobertes les necessitats més bàsiques.

El camarada Julio ha mort, però es seu exemple i compromís continuen vius per a tots els que lluitem per una societat millor.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *