Coronavirus i teletreball d’emergència

Per Rocío Espeso i Diego Hernández

Són molts els hàbits i costums de la nostra vida diària que la pandèmia del coronavirus ens ha obligat a canviar: extremar les mesures de protecció i higiene personals, no poder veure a família i amistats, no poder reunir-nos i fer activitat política en normalitat o haver de complir horaris per poder sortir de casa per fer esport. Pel que fa al món del treball, les necessàries mesures de confinament estan afectant de forma evident a milions de treballadors i treballadores: per exemple, per l’aplicació d’un ERTO a la seva empresa; per la greu afectació en col·lectius que es trobaven en l’economia submergida i ara no poden accedir a moltes ajudes socials; o perquè el seu lloc de feina ara no es troba en una oficina o un despatx, sinó que es troba a casa seva –el que s’anomena “teletreball”.

El treball a distància, que té els seus inicis en la dècada de 1970 a causa de la crisi del petroli, ja era una tendència en augment abans de la situació generada per la COVID-19. A més, és probable que, un cop tornem a fer vida normal, aquesta tendència s’accentuï a l’alça. Segons les últimes dades disponibles d’Eurostat de l’any 2019, un 4,8 % de la població activa a Espanya treballava des de casa. Aquest percentatge se situa per sota de la mitjana europea, que és del 5,4 %, i molt lluny dels líders europeus en teletreball, com Finlàndia (14,1 %), Holanda (14,1 %) i Luxemburg (11,6 %), així com per sota de països del nostre entorn, com França (7 %) o Portugal (6,5 %). Quan analitzem les dades amb més detall, trobem que a Espanya un 17,4 % dels i les treballadores per compte propi ho feien des de casa, mentre que només un 2,5 % de les persones contractades per una empresa utilitzaven aquesta modalitat de treball. Des d’una perspectiva de gènere, en contrast amb la mitjana europea i diversos estats europeus, a Espanya no es troben diferències notables entre homes i dones.

La progressiva tendència d’implantació del teletreball no s’explica només pels avenços tecnològics, sinó que també és habitual llegir que s’aplica perquè suposa un benefici per a les persones treballadores i per a les empreses. S’argumenta que les treballadores poden tenir una major conciliació familiar perquè no perden temps en desplaçaments, poden organitzar el seu horari laboral d’una forma més flexible o redueixen els costos en transport i dinars fora de casa, mentre que les empreses poden veure com la productivitat augmenta i poden reduir despeses en lloguer d’oficines, per exemple. També podem pensar en beneficis mediambientals, sobretot pel que fa a la qualitat de l’aire en les ciutats i la salut de la població, ja que si hi ha menys desplaçaments del domicili a la feina i viceversa, sobretot en vehicles privats com cotxes i motos, hi haurà menys contaminació. Un altre benefici seria el reequilibri territorial, ja que podria convertir-se en un factor positiu per a la repoblació de zones rurals.

Ara bé, una cosa és dir i una altra és fer. El teletreball ha estat l’opció que han trobat moltes empreses per no aturar la seva activitat durant l’estat d’alarma, però… S’ha aplicat de forma correcta, o estem parlant d’un “teletreball d’emergència”? El que ens diuen diversos estudis que comencen a publicar-se sobre els efectes de la COVID-19 i l’adopció del teletreball és que les circumstàncies han obligat a la seva aplicació sense cap mena de planificació ni preparació. Això ha provocat l’allargament de les jornades laborals en més de dues hores, amb la consulta de correus electrònics o trucades telefòniques fora d’horaris, i s’han detectat per part de proveïdors d’VPN pics d’augment de les connexions entre les dotze i les tres de la matinada que abans no es produïen. No és estrany relacionar aquestes connexions en horaris intempestius amb el treball de cures que han de realitzar els i, sobretot, les treballadores.

El treball de cures sabem que segueix repartint-se de manera desigual: el Ministeri d’Igualtat xifra en un 70 % les tasques de cures que recauen sobre les dones. Si ja parteixen d’unes condicions prèvies de major precarietat laboral, major atur estructural o discriminació salarial respecte als homes, les dones ara han d’assumir més treball de cures derivat, per exemple, del tancament dels centres educatius. Així, han de compatibilitzar la seva jornada laboral amb la jornada educativa dels infants, fet que s’agreuja en aquells contextos on existeix bretxa digital o altres condicionants negatius com la convivència en habitatges petits. Aquest triple rol (treballadora, tasques de cures i suport a l’educació formal) dificulta molt la separació de la jornada laboral de la personal, i es genera tensió entre el treball productiu, el de cures i l’esfera personal. Això crea un desequilibri encara més gran entre treball i vida.

Pel que fa a la regulació del teletreball, només entre un 3 % i 4 % dels convenis a Espanya ho fa, i aproximadament entre un 20 % i 25 % del total de llocs de treball ho poden implementar. Cal reclamar que les empreses assumeixin el cost en qüestions com, per exemple, les despeses relacionades amb el pagament d’Internet o de l’energia elèctrica consumida a la llar en horari laboral, el cost de les eines tecnològiques necessàries per al teletreball –com l’ordinador o l’adequació d’un espai òptim i no perjudicial per a la salut dels i les treballadores a les seves llars. Com dèiem a l’inici, és probable que la tendència d’implantació del teletreball segueixi en augment un cop acabi la crisi sanitària. Això ens hauria de fer reflexionar sobre quin model de teletreball és positiu per als interessos de la classe treballadora i quin no, i sobre l’afectació que pot tenir sobre l’organització sindical als centres de treball. Haurem de pensar si s’ha de limitar a un model mixt on existeixi una certa presencialitat que eviti el trencament total de la socialització entre els i les treballadores d’una mateixa empresa.

En definitiva, aquesta crisi sanitària posa en relleu un altre cop la necessitat de major regulació i control de les noves realitats laborals, de la persistent invisibilitat del treball de cures i de la seva necessària revalorització, perquè és essencial per a la pròpia vida. Cal contemplar la falta de corresponsabilitat com un problema públic i situar el feminisme, la vida i les cures al centre de les polítiques, ja que si no incorporem la perspectiva de classe i gènere en l’aplicació del teletreball, l’intent de veure aquesta forma laboral com una mesura de conciliació familiar i positiva per a les persones treballadores és inviable –i fins i tot podria anar en detriment del desenvolupament personal i professional de les dones.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *