Nova normalitat, velles desigualtats

Per Xavier García

La mateixa setmana que entrem en el que s’anomena «nova normalitat», ens arriben dues notícies que són paradigmàtiques per comprendre la realitat que estem vivint.

D’una banda, podíem llegir al diari econòmic Expansión el següent titular: «Semana grande del dividendo: las empresas repartirán 2160 millones». Al mateix temps, Oxfam Intermón ens informava que els 23 ultrarics espanyols van augmentar la seva fortuna en 19.200 milions d’euros durant l’estat d’alarma. Sí: mentre els sanitaris es jugaven literalment la vida a la feina, mentre treballadores de supermercat, de les cures, de l’alimentació i de tants altres sectors anaven cada dia a treballar per quatre duros, una minoria es feia més rica, sense aportar absolutament res útil a la societat.

Però, d’altra banda, el mateix informe d’Intermón ens alertava d’una altra realitat molt més quotidiana. La realitat dels nostres barris, de les nostres famílies. La realitat de l’atur, les feines precàries, els ingressos que no són suficients per omplir la nevera, la por al futur. I li han posat xifres: en concret, 700.000 persones passaran a ser considerades pobres a tot el conjunt d’Espanya i arribaríem als 11 milions. Déu n’hi do, per un país ric del “primer món” en ple segle XXI! A més, l’informe diu que la crisi socioeconòmica que deixarà el coronavirus a Espanya serà «desigual i injusta» i que afectarà especialment els treballadors essencials; és a dir, els que han treballat en primera línia a hospitals, residències de gent gran, comerços, transport, etc. De fet, hauríem d’emprar el present i no pas el futur, perquè ja han augmentat en un 30 % les persones que busquen ajuda als menjadors socials –moltes vegades organitzats pel veïnatge al marge de les institucions. Així mateix, els voluntaris d’aquests menjadors destaquen que ara hi arriben cambrers, treballadors de la neteja o persones afectades per un ERTO, la majoria dels quals acudeixen per primera vegada a un menjador social.

Mentrestant, la CEOE ha organitzat una cimera empresarial on hem escoltat a alguns empresaris dir que aquest any les vacances las podrà agafar «el que pueda y cuando pueda». Unes declaracions que ens poden escandalitzar però que al fi i al cap constatam una realitat on en la majoria de feines no serà possible agafar vacances com mínim fins la tardor. Això per qui la conservi. Perquè si al nostre país ja teníem un teixit productiu amb una alta predominança del sector serveis, amb feines precàries i baixos salaris, la sortida de Nissan, amb la pèrdua de 25.000 llocs de treball, suposa un gerro d’aigua freda per la nostra classe.

Aquesta crisi sanitària, social i econòmica hauria estat diferent en una Catalunya independent? Doncs sembla que no. Perquè, si bé estem tips de simbolisme (de fet, aquí no estem en la «nova normalitat», sinó en la «represa»), també ho estem de retallades i privatitzacions més o menys encobertes. I això, que és coherent amb el dogma liberal dels convergents (ara amb el suport d’ERC), té conseqüències concretes: 1000 milions d’euros menys en sanitat en els darrers anys, que suposen 1140 llits d’hospital i 2400 professionals sanitaris menys. Aquesta falta de personal està impossibilitant que en alguns CAP es facin els test diaris de PCR com caldria. Això sí, que ningú pateixi per la sanitat privada: la Generalitat (és a dir, tots i totes) els pagarà uns generosos 43.000 € per cada persona que han atès.

Per acabar, una última notícia que sortia també aquest setmana: l’agència per al Canvi Climàtic de l’ONU alertava que el 20 de juny s’havia arribat als 38 °C al Cercle Polar Àrtic, 17 °C més del que seria normal un 20 de juny. I això… quina relació té amb el que acabem d’exposar? Doncs molta. I és que no només entrem en una nova crisi quan encara no ens havíem recuperat de la de 2008 –la classe treballadora, és clar, perquè les grans empreses i els bancs fa temps que van recuperar la rendibilitat prèvia a la crisi. Quan l’economia i la taxa d’activitat tornin a nivells similars als actuals, ens enfrontarem a nous episodis de la crisi climàtica, que en bona mesura serà una crisi de recursos i de migracions. I qui pagarà un altre cop els plats trencats? Exacte: nosaltres, la classe treballadora, la gent humil; i, a nivell global, la perifèria, els països més empobrits. Precisament qui menys responsabilitat té en aquesta situació.

Però la història no està escrita. Veure resignats com anem cap a la barbàrie a falta d’una alternativa socialista a l’horitzó no és cap opció. Tampoc ho és cenyir-se al possibilisme i moure’ns en l’estretíssim marge que aquest sistema ens permet. Això seria, en el millor dels casos, caure en el reformisme que Rosa Luxemburg va denunciar ja fa cent anys. Una estratègia errada, no només per les seves òbvies limitacions sinó perquè, davant un sistema en constant crisi que amenaça fins i tot la vida (humana) al planeta, necessitem oposar una alternativa real i viable en el present –i no desitjos de canvis futurs i molles transitòries. Com deia el nostre camarada Ovidi Montllor, «ja volem el pa sencer».

Per tant, quin millor moment que aquest per obrir el debat sobre un necessari canvi de sistema? Aquesta crisi ha posat en evidència que és la classe treballadora qui, amb la seva feina, permet dia rere dia que el món giri. S’han posat en valor el bé comú, el treball col·lectiu, els serveis públics, el treball de cures. S’han vist les nefastes conseqüències de deixar en mans privades les residències de gent gran i el nefast paper de la sanitat privada per fer front a la situació.

En aquests moments, es torna a parlar de la necessitat de reindustrialitzar. Però… quina és la proposta? Una política d’industrialització duta a terme per les empreses privades? Així no podríem decidir democràticament què produir ni els treballadors tindrien capacitat de decisió sobre com fer-ho. Fins i tot la creació d’empresa pública dins un marc capitalista tampoc no és la panacea. Sí que és cert que els governs del PSOE i el PP van desmantellar sense vergonya quasi tot el sector públic; de fet, Espanya és el país de la Unió Europea amb menys empreses públiques: de 130 que n’hi havia al 1985, ara tan sols en queden 16. Però ni durant el franquisme ni a altres països de l’entorn amb importants empreses de titularitat pública això suposa cap canvi rellevant en les condicions dels treballadors o canvia el caràcter de classe de l’Estat.

En canvi, aquesta crisi ens mostra els beneficis que tindria una economia planificada sobre criteris democràtics en comptes de l’anarquia i el «campi qui pugui» de les nostres societats de mercat. Això permetria crear feines que no estiguessin basades en criteris de lucre privat, sinó en funció de les necessitats socials. Podríem tenir una indústria que produís molts dels productes que ara hem de comprar fora, i sota criteris de sostenibilitat ambiental. Podríem prioritzar esforços en investigació, com aquests dies reclamen des de «Sense ciència no hi ha futur», per innovar, per atendre totes les necessitats socials, mèdiques i ambientals que els criteris de rendibilitat deixen de banda.

Utopia? Tot el contrari. Utopia és pensar que aquest sistema decrèpit pot resoldre tots els reptes als quals ens enfrontem. Sarkozy va dir el 2008 que calia refundar el capitalisme. Una dècada després, les desigualtats han augmentat considerablement i els problemes s’han multiplicat. En aquests moments no ha sortit ningú amb un discurs similar, i de fet els liberals sembla que s’hagin convertit a la socialdemocràcia. Però que això no confongui a ningú: les despeses de aquests mesos s’hauran de pagar. Les institucions europees i els organismes internacionals demanaran retallades i reformes per salvar una vegada més els interessos del capital, per sobre de qualsevol benestar del poble.

Per això, per defensar les nostres vides i el planeta, no cal reanimar el moribund. Cal donar-li el cop final.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *