Alfonso Navarro, l’incombustible

Per Pedro Jesús Fernández. Article publicat originalment a Línia Nord.

Imagina’t per un moment que haguessis nascut l’any 1921 com el protagonista d’aquesta història.

Alfons Navarro va néixer a Vélez Rubio (Almeria) un calorós mes de juliol de 1921, tres anys després de la pandèmia coneguda com a grip espanyola que va causar la mort a més de cinquanta milions de persones. Va ser el primer de cinc germans d’una família que treballava al camp les terres propietat de cacics ociosos, capritxosos i malversadors.

Les condicions laborals de la pagesia andalusa eren més pròpies de l’esclavitud que no de persones lliures. La misèria i la fam de les famílies treballadores eren insuportables. Els treballadors no tenien drets, només deures.    

Quan tenia poc més de dos anys, el general Primo de Rivera va donar un cop d’Estat alimentat per la burgesia catalana, en connivència amb la monarquia, i va instaurar una dictadura a Espanya. Aquest general s’havia fet popular entre les classes mitjanes catalanes amb motiu de la seva intervenció durant la vaga general del transport de Barcelona de maig de 1923, convocada per la negativa de la patronal de respectar la festa de l’1 de maig.

Alfonso no va poder assistir a l’escola, ja que des dels sis anys va haver d’acompanyar al seu pare per realitzar feines del camp. Com hem dit, era el gran de cinc germans i les condicions de vida dels treballadors eren molt dures, i tota ajuda era necessària si es volia sobreviure.

La jornada laboral començava a la sortida del sol i s’acabava quan el sol s’amagava. Tot i així, no es guanyava prou per atendre les necessitats familiars. La fam i la misèria s’instal·laven a casa de les famílies treballadores, mentre que els propietaris de les terres gaudien de tota mena de privilegis, ja que tenien la protecció de les autoritats.

Alfonso, quan encara no tenia vuit anys, va patir les conseqüències d’una crisi econòmica mundial que, com moltes altres, va començar als EUA: l’enfonsament de la Borsa de Nova York, que va desencadenar una forta inflació, amb l’increment escandalós de l’atur i la fam generalitzada per tot arreu. Per a la classe obrera espanyola, i en especial per als camperols andalusos, no va ser cap novetat.

Amb deu anys va veure con fugia el rei després de celebrar-se unes eleccions municipals i dos dies després es va proclamar la República. Aquest mateix any (1931) la família d’Alfonso decideix traslladar-se a Badalona. Els seus avis ho havien fet tres anys abans, fugint de l’explotació i la intolerància caciquil dels senyorets andalusos.

A Barcelona es necessitava molta mà d’obra per poder realitzar les moltes actuacions previstes, entre d’altres la construcció del Palau Nacional, la Font Màgica, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l’Estadi Olímpic amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. Totes aquestes obres no haguessin estat possibles sense la suor dels treballadors andalusos. Barcelona necessitava donar a conèixer els nous avanços tecnològics i projectar la imatge de la indústria cap a l’exterior.

El nostre amic Alfonso, poc després d’arribar a Badalona, va començar a treballar a una de les fàbriques que hi havia a Can Ribó. Alfonso acabava de complir els deus anys.

Amb quinze anys va veure com una part de l’exèrcit dirigit pel feixista Franco, acompanyat pel fanatisme intransigent religiós, es rebel·lava contra el govern legítim. Va a ser l’inici d’una sagnant guerra entre germans, entre els defensors de la legalitat i els feixistes, si bé no tots els treballadors van poder defensar la República. Va dependre de  si al lloc o zona de residència van triomfar els colpistes. El seu pare va estar condemnat a mort, si bé la pena li va ser commutada per presó.

Poc després d’acabar la Guerra Civil espanyola esclata la Segona Guerra Mundial, provocada per un personatge fanàtic i feixista que comptava amb el suport de la burgesia alemanya i va provocar la mort de més de seixanta milions de persones, entre elles més de sis milions de jueus: l’horrorós holocaust.

El jove Alfonso, en acabar la Guerra Civil espanyola, va aconseguir entrar a treballar a RENFE. Més tard aniria al servei militar, on va aprendre a llegir i escriure. L’any 1947 tenia vint-i-sis anys; coneix l’Apolonia i poc després s’hi casa. Fa més de setanta-dos anys que conviuen feliçment. La parella no té fills.

Alfonso va practicar l’estraperlo, l’única manera de sobreviure en aquells durs anys de postguerra. Ens comenta com, treballant a RENFE, va ajudar a les dones que també ho feien i les avisava quan la Guardia Civil pujava al tren per requisar el material que portaven. Va treballar també al Masnou, quan es va construir el port.

Un segle d’història, un exemple, el del nostre amic Alfonso: militant del PSUC i fidel company de lluita i de compromís amb les classes treballadores per millorar les condicions de vida de totes les persones que pensen que una altra societat és possible.

Aquest 10 de juliol celebrarem, com ho fem des de fa alguns anys, el seu noranta-novè aniversari. Per molts anys, camarada Alfonso!

Una Respuesta a “Alfonso Navarro, l’incombustible”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *