La banca és qui ens ocupa

Per Ivan Martos. Article publicat originalment a Malarrassa i El Diari de Terrassa.

Des de l’estiu fins avui, estem assistint a un debat públic sobre habitatge forçat pels mitjans de comunicació i, casualment, acompanyat per grans campanyes publicitàries d’empreses de seguretat. Per desgràcia, aquest debat no fa èmfasi a resoldre els problemes i necessitats de la ciutadania en qüestions d’habitatge, sinó que s’enfoca en la por a les “ocupacions”.

No és la meva intenció defensar l’ocupació d’habitatges de famílies treballadores o de propietaris en general, ni tampoc els problemes de convivència derivats d’algunes ocupacions (com és el cas dels narcopisos del Raval, per exemple), que és la por que aquesta campanya mediàtica ens vol ficar al cos. Poc els importa als que difonen aquesta por que la gran majoria d’ocupacions no són en habitatges de petits propietaris, sinó en habitatges buits que pertanyen a bancs i fons voltors d’inversió. Habitatges buits que superen els 3 milions, segons dades de l’INE, i que majoritàriament estan abandonats, fins i tot tapiats.

Cal parlar clar: podem veure en els nostres barris molts habitatges i blocs de pisos sencers tapiats. Potser el drama i el problema és que bancs i fons voltors utilitzen els habitatges buits com a actius financers en accions especulatives, i no tenen cap intenció de treure’ls al mercat a disposició de la gent per viure-hi en lloguer o per comprar-los. I a més, això provoca que el preu de l’habitatge (tant de lloguer com de compra) sigui inassumible per a la majoria de gent. Podria ser que el drama real fos dedicar gairebé la totalitat dels nostres sous a l’habitatge?

Qui ha ordenat aquesta campanya sembla que està aconseguint els seus objectius: que oblidem els responsables de la crisi de 2008 i que tinguem por dels pobres. Sembla que la fiscalia vol impulsar els desnonaments sense sentència, per protegir els interessos dels grans tenidors, que són molt diferents als nostres.

Crec que no s’està complint l’article 47 de la Constitució Espanyola (“Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”). I val la pena defensar-lo. No seria millor evitar que es faci fora a famílies de casa seva? No valdria la pena impedir que els bancs i fons voltors especulin amb l’habitatge, i posar els habitatges buits a disposició de la gent que necessita una llar? O que les administracions públiques (com el nostre Ajuntament) ampliïn el parc públic d’habitatge? O que regulem els preus per assegurar que les famílies puguin accedir a un habitatge digne?

No ens confonem. Les necessitats d’habitatge no es resolen amb repressió cap a les persones més desfavorides, sinó amb drets i deures col·lectius (per a propietaris i llogaters), amb major poder, intervenció i control públic. Així garantirem la dignitat de tothom: facilitant l’accés al treball, al pa i al sostre.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *