Ni oblit, ni perdó

Per Rubén Pavía

Quan em va arribar la notícia, fa ja bastants mesos, ho vaig veure clar: el projecte havia de tirar endavant. Es deia «La Lluita Continua», un crowdfunding com molts altres, però amb una idea enormement ambiciosa: recuperar la mobilització social i política per la memòria democràtica, amb el cas de Guillem Agulló com a punt de partida. Com a valencià no em vaig poder quedar esperant. Necessitava participar-hi, formar part d’aquest projecte per a reclamar la memòria de Guillem, per a recuperar les històries de l’opressió i de lluita que fins fa poc romanien silenciades, després d’una Transició que al País Valencià no va ser ni modèlica ni pacífica.

Moltes d’aquestes històries s’han tornat a contar gràcies a qui no es rendeix, com els represaliats pel franquisme que encara busquen els seus familiars a les fosses de Paterna, o les professores o els cantants que continuen reivindicant la llengua i la cultura valenciana enfront de les imposicions reaccionàries i centralistes. Però, si hem de triar un exemple d’entre tots, és el de la família de Guillem Agulló, que han vist reflectida la seva història a la pel·lícula nascuda del projecte: La mort de Guillem.

Aquest film es centra en la història viscuda per Carme, Guillem, Betlem i Carmina durant els anys posteriors a l’assassinat del seu fill i germà. Fugint de l’impacte fàcil que es podria recrear al cinema a partir d’un succés com aquest, la pel·lícula mostra el patiment de la família, contant des del màxim respecte la situació d’injustícia i assetjament per la que van haver de passar durant tot el procés judicial. I precisament això és el que defineix aquesta història: la injustícia que ha fet que el clam «Ni oblit, ni perdó» hagi estat interioritzat per tot l’antifeixisme i l’antiracisme del País Valencià i enllà.

Guillem Agulló era un noi de 18 anys, amb tota la vida al davant, compromès amb els ideals antiracistes, antifeixistes i independentistes, en un temps en què el País Valencià encara era un lloc insegur per a qui volgués apropar-se al catalanisme o a l’esquerra. Així es va veure, quan l’abril de 1993 un grup de neonazis el va assassinar.

Sense cap dubte, Guillem va ser assassinat per motius polítics i ideològics, però així i tot, per tots els mitjans es va tractar d’amagar aquest fet. La Guàrdia Civil ho va descriure com «una baralla entre amics» i al judici es va criminalitzar a Guillem per tots els medis possibles, demostrant un cop més que l’impassible poder judicial i policial encara estava infectat pel franquisme. Periòdics reaccionaris com Las Provincias van atribuir una falsa activitat violenta a Guillem durant els anys que va durar el procés, i l’ascens de la dreta anticatalanista del PP el 1995 va impossibilitar qualsevol resultat just.

A la sentència es va reflectir aquesta campanya. El neonazi autor del crim només va complir 4 anys de condemna, i la resta de còmplices van quedar absolts. L’assassinat de Guillem va reafirmar la impunitat del feixisme, una impunitat que els ha donat ales per actuar sense conseqüències, des dels advocats d’Atocha fins a Carlos Palomino, des de l’assassinat de Miquel Grau fins als atemptats a Joan Fuster, i que ha continuat assetjant a la família de Guillem.

Perquè aquesta va ser la continuació. Les amenaces i la persecució a la seva família, amb pintades, telefonades o cants als camps de futbol, un acarnissament que encara dura avui, fins i tot durant el rodatge de la pel·lícula. I enfront d’això, el missatge que transmeten els pares i les germanes de Guillem, el de la seva resistència quan gairebé ningú els recolzava, la seva lluita per denunciar la injustícia que es va cometre, per defensar la llibertat i la democràcia contra el feixisme. Una dignitat que es resumeix en una de les declaracions de Carme: “La dreta que no ha sigut capaç de donar-nos el condol a nosaltres. Que se’l donen als pares dels assassins, perquè segurament ho necessitaran més que nosaltres. Perquè nosaltres tenim un fill mort que viurà per a sempre, però ells, desgraciadament i segurament sense saber-ho, fa vint anys engendraren i donaren vida a la mort”. Durant 27 anys han demostrat el mateix compromís que Guillem amb la solidaritat, l’antiracisme i el clam per la justícia, sense recaure en l’odi i la venjança del que es valen els assassins feixistes.

Aquesta constància i l’exemple han donat el seu fruit, i ara la mort de Guillem recau sobre la consciència de tots, sobretot dels i les valencianes. Encara que la policia continuï protegint als agressors cada 9 d’octubre, que l’extrema dreta tingui una tribuna als Parlaments, que els hereus del franquisme segueixin impedint la reparació, la lluita continua en tot arreu. S’ha de recuperar aquesta memòria, i unir en aquest camí a tota la gent antifeixista que vulgui defensar els interessos del poble i la classe popular. El missatge d’aquest projecte ha de seguir endavant, per mantenir viu el record de Guillem i seguir mobilitzant-nos, ara més que mai, perquè la seva família ens ha ensenyat que es pot mantenir la dignitat, que no hem de callar enfront de la injustícia, que ja no és moment de tenir por sinó de plantar cara. De no oblidar, ni perdonar.

Un comentario sobre «Ni oblit, ni perdó»

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *