Germanes de terra

Per Laura S. i Anna N. 

Fotografia: Treballadores del camp a la Unió Soviètica, 1941. Margaret Bourke-White per a la revista Life.

“Necessito uns dies al camp, lluny de la ciutat, per desconnectar”. Algun cop hem sentit alguna frase semblant. Jo, sense anar més lluny, fa uns dies vaig remugar unes paraules similars mentre tornava de la feina en cotxe. El dia a dia d’una treballadora social sol ser vertiginós, i el precari equilibri entre les hores que passo fora de casa i les tasques domèstiques més rutinàries amb prou feines em deixa temps per a desconnectar. Desconnectar i, alhora, connectar. I això em fa caure en clixés i idealitzacions, en suposicions poc encertades. Però fa poc he descobert Tierra de mujeres, un llibre meravellós escrit per una veterinària rural que exerceix a Córdoba, María Sánchez, que m’ha ajudat a reflexionar sobre aquesta visió romàntica i plena de prejudicis que solem tenir del món rural.

El camp té una història, i una part molt important ha quedat invisibilitzada. Darrere d’un món d’arades i dalles, de porrons i matances de porc, de tractors i sabates empolsades, les dones són les grans absents de la majoria de relats del món rural. Les dones del camp: ens les imaginem amb un mocador negre al cap, fent ganxet a la vora del foc. Ens les imaginem a la cuina, invocant plats plens d’energia i del fruit de la terra. Però no ens les solem imaginar ajupides collint maduixes o mongetes, ni amb les mans plenes de durícies pel fred i els anys. Perquè sí: les dones s’ocupen de l’hort, cuiden el ramat i cullen olives. I, a més, cuiden i alimenten la família i les veïnes, es recolzen les unes a les altres, fins a convertir-se “en una habitació més que no es fa notar, en una artèria inherent a la casa”, com escriu Sánchez al seu llibre.

La història ens l’han explicat els altres, els que no han tingut en compte les nostres àvies i les nostres mares. Són els mateixos que segueixen sense tenir en compte les nostres veterinàries o les nostres pageses. Les dones treballen de valent al camp, però avui en dia solen seguir silenciades. “Filles de”, “germanes de” o “dones de” que estan privades de drets laborals i es veuen forçades a l’economia submergida.

Vivim en una societat que marca el ritme a imatge de les grans ciutats, i deixa en un segon pla tot el que en queda fora. Tenim oblidat el món rural, i les dones que hi habiten passen encara més desapercebudes. Són “doblament obviades i doblament oblidades”, com observa Sánchez. Mai ens aturem per pensar d’on vénen els aliments que consumim, quin és el sistema de producció de la llana dels nostres jerseis o qui cuida les ovelles que fan possible el formatge que tant ens agrada. Vivim en un món immediat i individualista, que ens compartimentalitza. Fem la compra i posem al carro una terrina de maduixes. “Mmmm, que bones estaran amb nata!”, pensem. Unes maduixes que han estat collides per jornaleres estrangeres a Huelva, sense veu ni vot, moltes d’elles víctimes de l’assetjament sexual i l’explotació laboral.

A les ciutats, ens han venut la idea que el camp és un lloc perfecte per desconnectar i escapar de l’estrès de la feina. I ho reconec: ens encanta aquesta idea. Però aquesta idea ens l’han venut els altres, que en realitat no pertanyen al món rural; aquells que no hi tenen cap vincle més enllà del pur benefici econòmic. És romàntic passar un cap de setmana a un poble sense transport públic? I haver d’anar a treballar fent autoestop o en bicicleta perquè no arriba cap autobús al teu lloc de residència? Deixeu-me que us digui que no és bucòlic: és un autèntic risc.

Jo sóc natural de Barcelona, de descendència cordovesa. Per qüestions vitals, he viscut més de deu anys a Andalusia, a un poblet de Huelva, epicentre de la producció de maduixes i de la discriminació masclista i racista. Allà vaig aprendre, després d’enfrontar-me a moltes contradiccions, que no m’havia d’avergonyir de les meves arrels i que havia de posar en valor la història de les dones de la meva família. Gràcies al feminisme he entès l’indiscutible força de les dones que el patriarcat ha reduït, al camp però també a la ciutat, a l’àmbit domèstic.

Encara em queda molt de camí per recórrer i molts prejudicis per destruir, però hi ha una cosa que tinc molt clara: necessitem un feminisme rural que faci costat a totes les companyes que treballen la terra, que posi en valor les seves mans i la seva feina, i que segueixi teixint llaços. Un feminisme que no parli per elles, sinó que els serveixi com a altaveu per escampar totes les llavors que cal anar sembrant. Un feminisme, com diu María Sánchez, de germanes de terra.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *