Aprendre en plena pandèmia

Per Rubén Pavia. El nom dels alumnes que ens han cedit el testimoni s’ha canviat per protegir el seu anonimat.

Avui és el Dia Internacional dels i les Estudiants, però aquest any ha estat bastant diferent. El darrer curs no ha estat fàcil per a alumnes, professores ni pares, perquè tots hem hagut d’improvisar quan ens hem vist immersos en una pandèmia que ha multiplicat la feina docent, una pandèmia enfront de la qual de poc valia l’experiència o l’expedient. La darrera setmana us vam contar el testimoni de dos docents d’institut, i avui hem volgut donar el punt de vista de l’alumnat i de la seva vivència els darrers mesos, on es van trobar d’un dia per l’altre en un confinament domiciliari.

La primera onada: un petit gran caos

La situació, com a tots llocs, va ser surrealista, com ens conta V., alumne de Ciències Polítiques a la UAB. Ningú ho considerava possible a principis de març, i tots van haver de patir un gran canvi mental en pocs dies, interrompent les classes a mitjan setmana. «Fins aquell moment, ningú li donava la importància que acabaria tenint i creiem que el confinament només duraria quinze dies», ens comenta R., estudiant de batxillerat a Rubí. «Feia mesos que sentíem parlar del virus, mai ens ho vam prendre seriosament», observa R.; «va haver-hi fins i tot alumnes celebrant-ho». Alguns professors advertien que estiguessin preparats, però en aquell moment, ningú sabia que seria l’última vegada que veurien a molts dels seus companys, ens comenta J., alumne de Formació Professional d’informàtica a Sabadell.

Després, la situació va ser un reflex de la imprevisió, diu V. En algunes matèries es van trigar setmanes a recuperar les classes, i moltes depenent de l’adaptació a contrarellotge i la voluntat d’un professorat amb no gaires recursos. La tònica general va ser la falta d’informació, o pel contrari, una marabunta de documents que havien de treballar de forma autònoma, sense l’orientació docent que cal a una carrera com la de V. Sobretot a la universitat, gran part de l’alumnat es va tornar autodidacta per poder entregar les tasques i avaluacions, en un sistema massa rígid del qual s’han pogut veure les seves mancances.

Amb un canvi tan sobtat, l’estudi es va transformar en qualsevol cosa menys un aprenentatge normal. Com ens conta J., l’ambient i l’espai de les aules es van substituir per la reclusió a casa o a un sol dormitori, i es tornava molt més difícil qualsevol organització del temps o de la feina diària. Però en altres casos, les circumstàncies van ser fins i tot pitjors. Amb uns recursos familiars escassos i els ajuts de la Generalitat sense arribar, molts alumnes van haver de deixar els estudis, com alguns companys de R. De poc servien les plataformes virtuals i les videoconferències quan cap professor estava preparat i havien d’improvisar amb el material que trobessin per casa o esprémer la línia d’Internet per arribar a tothom.

I a tot això, almenys fins a la desescalada, també s’hi va afegir la convivència, que es va transformar d’un grup-classe durant poques hores a la família durant les 24. En alguns casos, la feina dels pares i mares no podia ser telemàtica i la coordinació era més fàcil entre pares i germans, com al cas de J. Però en altres, l’espai ni tan sols arribava a ser suficient per seguir les classes, i com a moltes famílies, s’agreujaven les tensions i el deteriorament anímic per la reclusió.

La segona onada: lliçons apreses

Així i tot, els entrevistats també conten com s’han adaptat els seus professors, per a la previsible segona onada de la COVID-19. «El salt de la primera onada a la segona és substancial, tenim classes i se segueixen les assignatures i el temari. Ara veiem als professors, i han passat de demanar silenci a participació», ens relata V. sobre el seu inici de curs. «El treball dels professors està sent extraordinari, representa una gran dificultat fer classe sense veure els alumnes», afegeix R.; «crec que no estem tenint recursos suficients, però no és un problema del centre sinó de més amunt. Els professors són els grans herois de l’educació ara mateix, posant en risc la seva salut cada dia; són clarament els grans maltractats».

Per la part que els toca, els alumnes també estan trobant bastant difícil afrontar un curs de batxillerat, de cicle superior o de carrera universitària en aquestes condicions, i el treball diari s’esfuma amb la teledocència continuada o confinaments intermitents que impedeixen qualsevol organització. «Tot i la improvisació que va haver-hi a l’inici, ara estem més preparats per fer front de nou a la pandèmia, però a altres cicles formatius és més difícil i el treball telemàtic es torna molt més complicat», comenta J.

I des de dalt? Les dues parts essencials, alumnat i docents, estan fent un esforç enorme, però a altres nivells sembla que segueixen oblidant-se’n. Per exemple, a la classe de R. segueixen sent fins a 30 persones i s’estan repetint els mateixos erros, sense baixar la ràtio ni tan sols per garantir les condicions sanitàries. De res serveix no compartir bolígrafs o no creuar-se als passadissos si a l’aula no hi ha espai físic suficient i el sistema públic d’educació segueix deteriorant-se. «És un problema del Govern, de falta de prioritat a l’educació pública que s’està tornant un sistema deficient per la falta de recursos», matisa R. Al centre de J. podem veure el mateix: ha canviat l’horari dos cops i es van acumulant exàmens a l’espera dels resultats de PCR. «A tots llocs hi ha una falta d’organització i un abús de la improvisació, la qual cosa genera inestabilitat, però una cosa és improvisar i altra anar a palpentes», afegeix J.

A la universitat, amb major autonomia, encara estan estenent més la teledocència, ens relata V. En aquest cas, la Generalitat ha tractat d’evitar la mobilitat, sobretot pel transport públic, però la seva coordinació amb les universitats ha seguit estant nul·la. I a més, els que tenen les eines per canviar-ho tampoc s’estan adonant de l’alternativa més òbvia i fàcil: una major inversió en el transport públic, el més emprat pels estudiants, el que cada dia se segueix massificant a les 8 del matí.

Reflexions finals

Veient-ho tot amb perspectiva, i en plena segona onada de la pandèmia, hem volgut acabar l’entrevista preguntant als tres estudiants si els serà útil allò que han après durant aquests mesos. «Crec que ens hem d’aturar a pensar, com podem estar tan febles i si volem seguir estant-ho. Hem de reflexionar si volem que l’educació sigui un negoci, i no podem ser ambigus, hem d’advocar per la pública més fort de mai», ens diu R. «Aquesta situació ens ha ensenyat coses a tothom, però a mi principalment m’ha mostrat la facilitat de la societat per canviar d’un dia per l’altre», continua J. «A mi m’ha servit enormement, tenia el pressentiment que estaríem molt temps confinats i abans del tancament vaig arrasar amb bastants llibres, així que el més productiu que he fet és llegir per formar-me», conclou V.

Com ens apunta R., aquesta pandèmia deixa moltes desgràcies però també reflexions importants. I tots i totes les estudiants se n’han endut bastants. Enfront de totes les circumstàncies i dificultats, queda bastant clar que ells i elles segueixen sent el futur de la societat, i que encara que vinguin més onades o estats d’alarma tenim el deure de garantir la seva educació.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *