Barris en venda i ciutats líquides

Per Àngel Pla. Aquest article es va escriure a inicis de 2020, per a l’edició impresa del Nou Treball d’enguany, que finalment no va editar-se per la crisi del coronavirus.

«Emerge una forma social y espacial: la ciudad informacional. Es la ciudad de nuestra sociedad, como la ciudad industrial fue la forma urbana de la sociedad que estamos dejando. Es una ciudad hecha de nuestro potencial de productividad y de nuestra capacidad de destrucción, de nuestras proezas tecnológicas y de nuestras miserias sociales, de nuestros sueños y de nuestras pesadillas. La ciudad informacional es nuestra circunstancia” – Manuel Castells

La primera revolució industrial va significar el desenvolupament de centres fabrils i la implementació d’unes determinades relacions socials (burgés-proletari). La segona revolució industrial, amb el desenvolupament de noves fonts d’energia, canvis en el processos i innovacions tecnològiques, va suposar millores en el transport i les comunicacions, així com una organització de la producció molt més estandarditzada i al·lienant.

El capitalisme es un sistema voraç que depèn del continu creixement, nous mercats, nous consumidors, de l’espoli de matèries primeres i de la precaritzacio de la mà d’obra. A la primera revolució industrial, aquesta expansió a la recerca de nous mercats i de matèries primeres és el colonialisme; en la segona, va suposar el consum de masses i el materialisme, i en la seva fase més tardana la privatització i la imposició del model neoliberal de l’escola de Chicago. La tercera revolució industrial afavoreix la globalització mundial, entesa com la facilitat de connexions i el transport; a més, Internet permet la rapidesa en la transmissió de la informació a qualsevol indret del món les 24 hores. Aquest període esta marcat per la crisi econòmica, que ha comportat una concentració de poder i noves fonts de riquesa econòmica per a les elits, la socialització de les pèrdues dels inversors i un increment de la privatització dels serveis i bens públics.

És en aquestes coordenades on hem de situar la gentrificació; el capitalisme cerca nous jaciments de guanys. Recollint les idees de Zygmunt Bauman, en la societat líquida tot està en venda, tant si és material com si és sentimental. Es mercantilitza la vida; tot canvia i res es manté per maximitzar els beneficis i perquè la satisfacció del consumidor sigui cada cop més efímera. Ja en el sentit etimològic, gentrificació és la demonització de les classes populars, és la perversitat lingüística de vendre-ho com una millora dels barris. Si l’especulació franquista va marcar l’urbanisme a les ciutats, i els Jocs Olímpics van suposar l’expulsió de veïns i veïnes de barris com el Raval, retratat a “En Construcció” de Guerin, el negoci turístic esdevé l’excusa actual.

Quan l’impacte social dels visitants en comparació amb el dels residents és desmesurat, les ciutats acaben sent fantasmes. Suposa un gran terratrèmol per a la societat de rebuda; la massificació duu a la degradació dels nuclis urbans i del patrimoni històric, un cercle viciós que ja s’està donant a Venècia, amb la pèrdua de població resident i d’atractiu.

Els barris estan en venda, les llars es converteixen en pisos turístics, l’espai públic en zona de trànsit de motocicletes, bicicletes, patins i segways de lloguer. Els comerços tradicionals tanquen davant les botigues de luxe i souvenirs. El negoci per sobre del benestar de la ciutadania; els touroperadors, les cadenes d’hotels, els ferrys fan negoci. Però això no seria possible sense uns perdedors: els veïns i veïnes. No és gens casual que aquesta nova expansió del capitalisme vagi de la mà de la precarietat i l’explotació, de baixos salaris i pitjors condicions laborals. Especuladors i plataformes tecnològiques: els fons voltors compren edificis sencers al nucli urbà; són els especuladors de sempre que cerquen rendiments ràpids, són els mateixos inversors que hi ha darrera del model de Cabify, Uber, Glovo, Deliveroo o Airbnb.

Es consoliden relacions socials difuses, cada cop més líquides, allà on la permanència i el veïnatge suposaven benestar i tranquil·litat, un lloc acollidor per als infants i la gent gran. Tothom es coneixia al barri. A més, cal injectar el virus de la por, de la inquietud i de la volatilitat perquè aquesta nova fase del capitalisme es desenvolupi, tal i com va assenyalar Naomi Klein.

Davant d’aquesta nova amenaça a les classes populars: el decreixement, fugir del consumisme, reforçar les xarxes d’empreses socials, difondre i crear cultura popular i alternativa, mantenir espais com l’Ateneu de 9 Barris, el Casal de la Prosperitat o Can Vies. Cal fer barri i ciutat alhora que es manté la lluita contra aquestes noves formes d’explotació laboral i especulació immobiliària.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *