Les meves companyes: residències i COVID-19

Per Laura S.

Fa poc recordava, amb les companyes del centre residencial on treballo, la nostra experiència en els mesos de la primera onada de la COVID-19. Les setmanes que van seguir a l’anunci de l’estricte confinament van ser demolidores, no només per a les persones que cuidàvem, sinó per al conjunt de treballadores.

Per desgràcia, nosaltres vam conèixer el virus de prop. Quan les coses van començar a pintar malament sentíem que, des dels mitjans de comunicació i la societat en general, ens catalogaven com a centres de salut i es responsabilitzava directament a les residències dels centenars de morts que anunciaven dia rere dia a les notícies.

Recordàvem la impotència que ens provocava no tenir els mitjans suficients per atendre les persones grans que cuidàvem, i la certesa que moltes d’elles estaven patint. No teníem res. No teníem ni mascaretes; les primeres que ens van arribar les vam elaborar nosaltres, cosint-les a mà una a una. Després vam aconseguir-ne algunes més gràcies a les donacions de persones conegudes. No teníem bates, ni tests, ni termòmetres de contacte, ni gel hidroalcohòlic, ni solució alcohòlica, ni pantalles, ni ulleres de protecció. Res.

La situació es desbordava, els residents empitjoraven i els serveis d’urgència no venien. El primer que ens preguntaven era l’edat de la persona que sol·licitàvem derivar. “92 anys? Quin criteri segueixes per derivar a una persona de 92 anys?”, em van preguntar en una de les nombroses trucades que vaig fer al 061. La meva lògica era ben senzilla: es tracta d’una persona que ha treballat tota la seva vida i ha cotitzat puntualment a la seguretat social mes a mes, any rere any, i vostè només ha preguntat la seva edat. No ha investigat els seus símptomes, ni les seves patologies prèvies, ni quina és la seva qualitat de vida. “L’usuari té 92 anys? Ateneu-lo vosaltres”, em deien. Com podien pensar així? Si amb prou feines teníem guants! Com podríem proporcionar una atenció sanitària correcta si no arribaven a temps els concentradors d’oxigen? Tampoc teníem equips d’infusió, ni reguladors de goteig. I tot aquest material i mobiliari sanitari, avui dia, seguim sense tenir-lo perquè principalment les residències no són centres sanitaris.

Sentíem ràbia perquè es va passar per sobre de les persones grans. Sentíem tristesa pels nostres. I encara que sabem que són persones d’edat avançada i que se n’aniran aviat, és dolorós no poder fer res, veure com se’n van d’aquesta vida sense poder acomiadar-se dels seus éssers estimats, entre el caos, l’abatiment i l’angoixa.

L’actual crisi provocada per la COVID-19 ha posat de manifest no només la importància de cuidar les persones grans, sinó també la precarietat en la qual s’ha estat exercint aquesta activitat laboral. Estem parlant d’un sector àmpliament feminitzat: més del 90 % de les treballadores són dones. Moltes d’elles tenen un alt índex de medicalització, treballen sobre la base d’unes ràtios mediocres, amb salaris irrisoris que no es corresponen amb el treball exercit i s’estan deixant la pell i la seva pròpia salut en aquesta pandèmia. Fa falta que, des de les administracions, es doni una resposta adequada tant a les persones en situació de dependència, com a les treballadores del sector.

Dic això perquè el mes de setembre es va presentar la convocatòria d’ajut a persones treballadores de centres residencials, destinada al reconeixement per l’atenció i el treball en primera línia durant la COVID-19. Aquesta ajuda anava dirigida a auxiliars de geriatria, personal d’infermeria, metges i metgesses, i altres professionals (directores, treballadores social, psicòlogues, fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals). Aquesta decisió deixa en evidència la falta de capacitat i d’empatia, així com el classisme del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, que van excloure les professionals de la neteja, de bugaderia i de recepció. Segons els seus criteris, es deu al fet que no tenen contacte directe amb els residents.

Aquestes són les mateixes ments brillants que ara ens dicten com treballar enmig de la COVID-19 sense haver posat mai un peu en un centre residencial i sense saber com és treballar amb persones en situació de dependència. Persones que no saben com és viure amb diferents tipus de demències i que, avui dia, no s’han parat a pensar que hi ha residents que continuen en confinament després de 9 mesos.

Si aquestes persones del Departament haguessin visitat el meu centre de treball o qualsevol altra residència (ja sigui pública o privada), sabrien qui ha sostingut les tasques de cures, qui ha aixecat les persones grans, les ha higienitzat, dutxat, vestit i administrat la medicació i el menjar, mentre més de la meitat de la plantilla estava de baixa per la COVID-19.

Si haguessin estat allà, sabrien qui, a més, desinfectava vehement cadascuna de les sales de la residència, qui rentava la roba i netejava la femta de les descomposicions dels usuaris amb la COVID-19. Sabrien qui va ajudar la resta de companyes gerocultores a traslladar i acomodar a les zones d’aïllament les persones residents a mesura que anaven tenint simptomatologia, mentre percebien com emmalaltien d’un dia per l’altre i morien sense que els serveis sanitaris es dignessin a derivar-los pel seu maleït cribratge —encara que “genocidi” és una paraula que em sembla més apropiada per a la situació.

Tres companyes de neteja, una de les quals es va infectar en el seu lloc de treball. Una companya de bugaderia que també va haver d’agafar la baixa després de donar positiu pel virus, també en el seu lloc de treball. I una companya de recepció que va agafar la baixa a finals de març i que, encara avui, no ha pogut tornar a causa de les seqüeles que li ha deixat el maleït virus. Cinc companyes a les quals no se’ls ha reconegut la seva labor durant aquesta pandèmia. Cinc companyes que van treballar sense descans, fent hores extra, impotents davant el que estaven vivint cada dia, responent al 200 % i cobrant una miserable nòmina que no arriba als 1000 € a jornada completa.

Des del sector de la dependència no necessitem una “ajuda econòmica” puntual i ridícula per al reconeixement de les nostres funcions. El que necessitem és, d’una vegada, un conveni just i una revisió de la Llei 39/2006, sobretot en l’atenció a les persones grans, que ajudi a millorar la qualitat i la suficiència de les prestacions, així com l’ocupació en el sector. Necessitem una resposta contundent per part de les administracions.

8 Respuestas a “Les meves companyes: residències i COVID-19”

  1. Impresionante Laura, jamas nadie habló tan claro, tan alto…Al Departament es ignorant,inhumà i mai ha tingut escrúpols, però si butxaques.., no son professionals, son purament funcionaris sense molt d interès..
    Jo faria valoracions el departament de Fer-s Socials i Ciutadania…., per valorar si ells poder tenir aquesta potestat de Jutjàs il·legals e il·lusos ….
    Un altre cop Bravo.., Laura per el teu escrit, fet des -de la saviesa de trevalllar a les trinxeres, fet amb molt de carinyo,has fet una descripció molt clara i real..,
    Moltes gracies de nou

  2. Gracias Laura por dar voz a aquellas profesionales de residencias que nos tienen abandonados por los políticos y comunidades .
    Somos el último escalón de sanidad y que se hace una labor muy importante

    Gracias

  3. Pedro Jesús Fernández i jo mateix, Antoni Montserrat, hem escrit sobre l’Escàndol e les Residències. Està per exemple al blog de l Associació Catalana dInvestigacions Marxistes.
    L’escàndol de les residències i la gent gran | El bloc de l’ACIMwww.fcim.cat › bloc › 2020/12/10
    Però tu ho expliques bé i des de dins, i amb dolor i empatia. I ràbia Els hem de fer fora per construir una societat més fraternal, en què el diner no ho domini tot. I de moment demanar una reforma integral del model de residències que com a a bé finançat amb diners d’origen públic ( sovint les pensions) ha de tenir propietat i gestió públiques. En tot cas, Laura, ens has donat a tots una lliçó d’on estan els problemes i de què ens hem de preocupar. Gràcies –

  4. Estic d’acord amb el que dius i més després d’enfrontar-nos dia rere dia i sortir de les nostres llars a complir amb la tasca i arriscant-per tirar endavant la feina ja sigui d’una manera o altra 🙁

  5. Estic d’acord amb el que dius i més després d’enfrontar-nos dia rere dia i sortir de les nostres llars a complir amb la tasca i arriscant-per tirar endavant la feina ja sigui d’una manera o altra .
    moltes gràcies

  6. Gracias Laura por expresar tan claro aquello que, todas las que trabajamos en este sector, sentimos.
    A ver si hay alguien que se da cuenta que nuestro sector es muy importante para la sociedad, aunque nunca nos hayan reconocido, ya que llevamos 25 años con el mismo convenio. Nada que ver con otro sector.
    Gracias y un fuerte abrazo.

  7. Que duro, que bien expresado, que bien explicado, cuánto cariño se percibe, bravo; lástima que los calientasillas engordabolsillos de los governantes posiblemente no lo lean y sigan sin enterarse de lo que ocurre en cualquier institución/edificio de cualquier departamento y seguiran siendo lo que son, unos ignorantes

Responder a Maria Isabel Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *