Juan Amor, un obrer

Per Pedro Jesús Fernández

El company Juan Amor va néixer l’any 1930, una gelada nit de desembre, a Adamuz, un petit poble de la província de Córdoba, situat entre Serra Morena i el riu Guadalquivir. Encara no tenia ni cinc mesos quan es va proclamar la Segona República espanyola com a conseqüència dels resultats de les eleccions municipals celebrades el 12 d’abril de 1931.

A nivell mundial es vivia sota una forta depressió econòmica, la Gran Depressió, provocada pel crac del 29, que va crear fortes tensions socials i polítiques i que, entre altres coses, van propiciar l’aparició de dictadures com la de Hitler a Alemanya.

La infància del company Juan va ser molt complicada i dura. Amb prou feines sis anys va començar a treballar, com passava amb la majoria dels fills de les classes més humils. Era fill d’una família treballadora formada per quatre germans. Juan era el segon dels fills i, degut a la prematura mort del més gran dels seus germans, no va poder anar a l’escola, ja que era necessari treballar per poder mantenir la família. En acabar la Guerra Civil, el seu pare va ser afusellat, com molts altres que encara no s’han pogut localitzar, malgrat l’esforç dels familiars que no renuncien a buscar-los i rescatar-los de l’oblit.

Si bé l’amic Juan la primera vegada que va venir a Barcelona va ser de vacances, va decidir quedar-se i buscar feina. Al poc temps va tornar a Adamuz per a casar-se amb la Francisca Castillo, una dona amb un fort caràcter reivindicatiu, a més d’un gran compromís social tant amb el seu veïnat com amb els drets de la dona. L’any 1964, va venir a viure al barri de Llefià de Badalona. S’instal·laren en unes barraques que hi havia al carrer Vallés que, poc després, seria la Ronda de Sant Antoni de Llefià. Més tard es traslladarien a un passatge del carrer Pau Piferrer i, finalment, al carrer Rosselló. Juan va treballar a MACOSA, una empresa d’enginyeria dedicada, principalment, a la fabricació d’indústria pesada i allí va començar la seva activitat sindical.

Qui això escriu té la imatge de dos joves avesats a la lluita i el compromís militant que li portaven un periòdic clandestí escrit en català. S’anomenava Treball, el periòdic del PSUC, el seu partit, i els joves eren Juan Amor i Ángel Navarro. Eren temps difícils i, aleshores, l’oposició més organitzada, i possiblement única, a la cruel i sagnant dictadura franquista militava al PSUC.

Recordo també el treball que van realitzar per aconseguir millores als barris on residíem, els barris de Llefià i La Salut, abandonats i en mans de les constructores per la complicitat entre l’Ajuntament i els especuladors immobiliaris. Per això, van intentar participar a l’AV Sant Antoni de Llefià, presidida per un regidor de l’Ajuntament i procurador en les Corts franquistes. Amb l’excusa que a l’AV només podien ser socis els propietaris d’habitatges, se’ns va negar la possibilitat de ser-ne membres i van haver de crear una nova entitat, l’AV Sant Mori de Llefiá.

Entre els promotors i a la junta gestora, presidida per Marisol Leiva, hi havia Juan Amor, Maria Reyes Bellido, Sebastian Ardila, Sebastian Denche, Juan Amador i jo mateix. La complicitat entre el veïnat i els promotors d’aquesta Associació, juntament amb l’AV Joan Valera, de la qual era president un altre membre del PSUC, Manuel Armentero, va ser realment entranyable. Les lluites per aconseguir tot allò que mancava als barris va ser dura, però era difícil aturar a centenars de veïns que reclamaven les clavegueres, l’asfalt i la il·luminació dels carres, zones verds, les escoles i tot tipus d’equipaments i serveis.

Juan va formar part d’aquesta associació de veïns i, tot i no haver anat a l’escola, sorprendria a tothom per la saviesa de les seves paraules. Eren aportacions sempre positives, inclusives diríem ara, i constructives. El seu compromís i exemple eren una garantia per a tots els que treballàvem amb ell. Juan era un home noble i honrat.

L’amic Juan, l’any 1977, es va a traslladar a viure al carrer Andrés Segovia, on va destapar una gran operació immobiliària que pretenia construir una gran superfície comercial a l’espai del pati interior dels edificis. El promotor va intentar, a través de diverses propostes i, fins i tot, xantejant a membres de la junta de l’AV de Sant Mori, dividir i enfrontar al veïnat, però l’honestedat i la coherència de Juan i els seus companys de l’AV van fer fracassar aquest intent. Finalment es va aconseguir aturar tant enorme esguerro urbanístic.

L’amic Juan que recordo era una persona que escoltava i era capaç de detectar les necessitats dels seus veïns i posar-se al seu servei. Avui, 16 de desembre, ens ha deixat l’amic Juan. El que mai ens deixarà ni oblidarem és el seu mestratge.

Gràcies, Juan, pel teu exemple.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *