Feixisme: quan tot és relatiu

Per Josep Maria C. Imatge d’Alberto Ruggieri – Tots els drets reservats.

He escrit aquest article com a resposta al diàleg encetat pel camarada Pedro Jesús en un article anterior, que podeu llegir aquí, on reflexionava sobre la naturalesa del feixisme. Amb la voluntat de debatre, de posar en comú quines son les bases filosòfiques del feixisme i els projectes polítics que se’n deriven, comparteixo amb vosaltres aquestes línies.

“El feixisme és un moviment superrelativista perquè mai no ha intentat revestir la seva complicada i vigorosa actitud mental amb un programa concret, sinó que ha triomfat seguint els dictats de la seva intuïció individual sempre canviant. Tot el que he dit i fet en aquests darrers anys és relativisme per intuïció. Si el relativisme significa la fi de la fe en la ciència, (…) puc lloar d’haver aplicat el relativisme a l’anàlisi del socialisme. Si el relativisme significa menyspreu per les categories fixes i pels homes que asseguren posseir una veritat objectiva externa… llavors no hi ha res més relativista que les actituds i l’activitat feixistes…

Nosaltres els feixistes hem manifestat sempre una indiferència absoluta per totes les teories… Nosaltres els feixistes hem tingut el valor de fer a un costat totes les teories polítiques tradicionals, i som aristòcrates i demòcrates, revolucionaris i reaccionaris, proletaris i antiproletaris, pacifistes i antipacifistes. Només cal tenir una mira fixa: la nació. La resta és evident… El relativista modern dedueix que tothom té llibertat per crear-se la seva ideologia i per intentar posar-la en pràctica amb tota l’energia possible, i ho dedueix del fet que totes les ideologies tenen el mateix valor, que totes les ideologies són simples ficcions.”

Aquest fragment està extret d’un manuscrit que Benito Mussolini va escriure l’any 1924, i ens deixa entreveure la base filosòfica del feixisme en paraules del seu creador. El relativisme epistemològic es basa en la negació que es pugui accedir a una realitat objectiva externa (com per exemple afirmar que existeixen les pedres), i ha estat una corrent filosòfica amb un ample recorregut històric des dels dies de la Grècia clàssica. Però no va ser fins el segle XIX que es va materialitzar en un moviment social i polític concret, i va adquirir força durant el període d’entreguerres. Amb el ressorgiment de l’extrema dreta o —per ser més clars— del feixisme, el relativisme d’aquest tipus torna a ser rescatat de l’abocador de la història.

El feixisme pot pretendre ser alhora feminista i patriarcal, de classe treballadora i antiproletari. No percep cap contradicció al seu ideari, perquè la seva posició de partida rebutja que n’hi puguin haver. La veritat es defineix segons les seves preferències i la utilitat que tinguin. Si no existeix una veritat objectiva, doncs, afirmen que no existeix la falsedat. Per tant, només hi ha opinions, totes igual de vàlides.

Però… per què és tan perillós el relativisme epistemològic? El principal problema quan neguem que es pot trobar una veritat objectiva externa és que qualsevol debat públic queda anul·lat. En una discussió, el pes dels arguments que exposem ja no podran dirimir el conflicte. Sense un criteri extern a les nostres percepcions, qualsevol discussió es convertirà, inevitablement, en una lluita per veure qui imposa la seva “veritat” en funció dels seus propis interessos. Aquesta impossibilitat de debat, de deliberació, porta en última instància a l’ús de la violència.

En aquest salt lògic, segons els seus supòsits el feixisme cobra total “llibertat”: alliberat de les restriccions de rendir comptes davant de la veritat, pot qualificar com a “vàlid” qualsevol comportament polític que recolzi els seus interessos. No és estrany, doncs, que aquesta paraula hagi adquirit tanta importància en els últims temps a l’escenari polític espanyol de dretes: llibertat per no portar mascareta, llibertat per conduir per on vulgui, llibertat per impugnar eleccions legítimes, etc.

És en aquest context que ens fem una pregunta important: quina és la posició de l’esquerra comunista? Com afirma el camarada Rubén en aquest article, l’esquerra en sentit ample és des d’abans (amb Robespierre o Rousseau) de Marx, però principalment després de les seves aportacions, el moviment polític hereu de la Il·lustració. La veritat significa correspondència amb la realitat; és a dir, les coses vertaderes són aquelles que es corresponen amb una realitat objectiva externa. I això no és un obstacle, sinó la nostra arma més poderosa. Les mentides, els “falsos ídols”, com diria Francis Bacon, són creats pel poder per ocultar la seva dominació. Qualsevol moviment d’esquerra emancipadora hauria de fer servir el raonament per descobrir aquests falsos ídols, amb l’objectiu d’arribar a la veritat i deixar al descobert els aparells de dominació de les classes dominants. Perquè, com diria Gramsci, la veritat és revolucionària.

Nota: El fragment de Mussolini i la major part de les idees estan extrets del llibre El Eclipse de la Fraternidad i la resta de l’obra i la docencia d’Antoni Domènech)

Un comentario sobre «Feixisme: quan tot és relatiu»

  1. El relativisme que comentes va més enllà del feixisme estricte. En el feixisme serveix de base per als cinisme i la propaganda. Des de fa anys tot el tema del relat forma part d’aquest relativisme, i ara sobretot els discursos construits sobre fake news. Debel·lar les fake news construides per esmicolar el pensament de la gent és una de les tasques que se’ns imposen.
    Antoni Montserrat

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *