Una premsa esgrogueïda

Per Antoni Montserrat. Il·lustració: The Yellow Press, de L. M. Glackens (1910).

De El Caso a la premsa i comunicació per televisió i xarxes actual: una societat esgrogueïda.

El Caso era una publicació marginal dedicada a la morbositat insubstancial dels marges: la delinqüència urbana de baixa estofa. Potser servia per lloar els èxits d’una policia dedicada a reprimir les lluites socials; tot de poca importància. El Caso anava acompanyat de l’Hola, típica revista de premsa rosa. Tampoc res rellevant: exaltació de les monarquies i ostentació de luxes inabastables, però poca cosa globalment, com l’Elena Francis.

La resta de la premsa escrita i la televisió eren una altra cosa, sobretot a partir de la democràcia. El paper de l’opinió pública comptava, si més no el de l’opinió publicada. Tot això ha canviat: la societat està tenyida de groc. I no solament als Estats Units, on les fake news de Trump s’han escampat per tota la societat, amb desenes de milions de votants abduïts: també aquí ha arribat l’onada expansiva.

Què ha passat amb la llibertat d’expressió? És ben senzill: al capitalisme actual no li agrada gens i l’ha de manipular, perquè som més dels que voldrien que fóssim, més dels que diuen que som.

Eisenhower, en un lúcid instant de la seva vellesa, va formular el concepte de complex militar-industrial. Com a militar, coneixia de sempre una part de l’equació; com a president, el va veure actuar. Doncs ara, en aquesta societat de la informació, estem davant del complex financer-comunicatiu. Gràficament: Ibex i empreses comunicatives. Ep! No parlo de periodistes, digna professió malgrat alguna ovella negra o llop afamat de diners. Parlo de les empreses de comunicació fortament entrellaçades amb el capital financer. Per exemple, les televisions privades o alguns mitjans digitals. Ja no és tracta d’influir en posicions i decisions polítiques concretes, sinó d’establir consens.

I per això, en una societat cada vegada més travessada per les desigualtats i l’exclusió, cal ja no hegemonitzar, sinó dominar. I per dominar cal embrutir. Cal pintar de groc tota la societat. Cal que les clavegueres de la irracionalitat desbordin. Cal subvertir els valors de la democràcia. Els teòrics marxistes italians que ens van explicar que una televisió pública plural era millor que televisions privades dominades pels seus respectius propietaris es van quedar curts en la seva premonició.

El groc mana. El roig perd, i amb ell perden tots els altres colors de la llibertat: verd, blanc, violeta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *