Sembrem vida

Per Anna N.

Fins quan tindrem prou petroli per seguir perdent hores de vida als embussos en plena hora punta? Durant quant de temps podrem seguir menjant com si res taronges sudafricanes, alvocats mexicans i porcs catalans alimentats amb soja argentina? Ho hem naturalitzat tant que ens sembla que la vida sempre ha estat així i se’ns fa difícil imaginar un futur gaire diferent, però és urgent que ho fem. Ens hi va la vida.

Perquè cal posar el dit a la nafra que fa mal de debò: el capitalisme no és neutre. No és la normalitat: és una anomalia, una distòpia de dimensions estratosfèriques. Analitzem tots els ets i els uts de les novel·les d’Orwell o de sèries com El conte de la criada, però moltes vegades la realitat supera la ficció.

Refugiats climàtics? N’hi ha a cabassos. Guerres i joc brut pel control del petroli? Ens falten dits de les mans per comptar-les. Cops d’estat per controlar les reserves de liti? Bolívia no oblida. Camps de golf i mars de plàstic, temporers morts i maduixes tacades de sang? No, no és Black Mirror; és Huelva, és Almeria, és Múrcia. L’aigua comença a cotitzar a la borsa? No és cap innocentada. Un vaixell amb gairebé 3000 vaques malaltes a la deriva al Mediterrani? Reviseu l’hemeroteca del mes de febrer. Gairebé 400.000 porcs en una comarca de 140.000 persones? No cal que aneu lluny: passa a l’Alt Empordà.

Això és el capitalisme: una distòpia que no podem ni volem acceptar, una manca total de futur. I és que el capitalisme ens consumeix i ens redueix a consumidores. A vegades diem que és un sistema depredador, però em sembla una expressió injusta amb els autèntics depredadors naturals: els lleons només cacen les preses imprescindibles per sobreviure, així com les àguiles i tants d’altres animals. En la natura, els depredadors són una peça clau dins dels ecosistemes i no en trenquen l’equilibri. Però el capitalisme no és un depredador: els desequilibris que produeix són enormes, i la seva fam és insadollable. El capitalisme és un paràsit i els hostes som tots nosaltres. Però ja és hora de parar-li els peus. S’ha acabat el bròquil: la vida no és això.

La vida no és que nosaltres separem el plàstic del vidre del paper mentre Ecoembes funciona com una autèntica màfia. La vida no és sentir-nos malament per haver fet servir la dutxa més de 5 minuts mentre al poble del costat hi ha un camp de golf. La vida no és procurar que les galetes que comprem al súper no tinguin oli de palma mentre les grans empreses segueixen talant, expoliant i desterrant ecosistemes i comunitats senceres. La vida no és patir per la factura de la llum mentre Endesa fa i desfà amb els preus com més li convé. Els gestos individuals són necessaris, però no són suficients. Si les peces del trencaclosques no s’uneixen, la imatge sempre estarà fragmentada: la consciència individual hi ha de ser, però ens cal la col·lectivitat.

Què és, doncs, la vida?

La vida és un territori equilibrat i viu. La vida és una agricultura i ramaderia de proximitat, que prioritzin el benestar animal i humà, que treballin per crear aliments saludables i locals. La vida és espai per a tothom, tant al món rural com a les ciutats. La vida és un transport sostenible i de qualitat, sense dependre del cotxe privat i sense uns preus abusius en trens, autobusos i tramvies. La vida és educació i sanitat per a tothom, amb serveis públics de proximitat i de qualitat. La vida és una energia neta i respectuosa amb l’entorn, que no posi en perill els ecosistemes ni les comunitats.

La vida és vida per a tothom, i no només per a uns pocs privilegiats. La vida és un treball digne i just, que ens deixi temps per descansar, llegir, passejar, cuinar, cultivar, fer manualitats, jugar i pensar amb calma. La vida és sortir a caminar per la ciutat sense respirar contaminació. La vida és cuidar els boscos, els prats, les pastures, els conreus. La vida és respectar i afavorir la biodiversitat. La vida és aigua, perquè l’aigua és vida. La vida és un turisme sostenible, sense massificació i sense explotació de treballadores ni de l’entorn. La vida és oli d’oliva de l’Empordà, vi del Priorat, llegums de l’Anoia, formatge fresc del Pallars Sobirà. La vida és carxofes del Prat, verat de la costa de Tarragona, un trinxat de la Cerdanya.

La vida és sobirania. La vida és no deixar-ho tot a mans d’especuladors. La vida és teixir comunitat, ajudar les veïnes.  La vida és unir les peces del trencaclosques. La vida és empènyer juntes fins tombar el capitalisme i recuperar el nostre futur. La vida és arrelar, la vida és nodrir. La vida és sembrar.

Sembrem vida, doncs!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *