Escoltava fa uns dies una entrevista al periodista i escriptor Daniel Bernabé en un podcast. Entre altres reflexions que feia em va sobtar una: ningú està parlant del que va significar a les nostres vides la pandèmia i el confinament. En pocs dies es complirà el 5è aniversari d’un fet que ens va canviar com no podíem ni imaginar, i ni els mitjans de comunicació, ni les administracions ni pràcticament ningú en vol parlar. Potser només escoltem als familiars de les víctimes a les residències, especialment de Madrid. No hi hauran homenatges als difunts, ni actes institucionals, ni reflexions sobre el que vam viure o el que hauríem de millorar com a societat.
Hi ha un pacte de silenci no escrit. I crec que sí que val la pena trencar amb això. Hem de parlar. És la nostra memòria històrica més propera. No pot ser que no ho fem. Milers de morts (algunes xifres parlen de més de 160.000 persones a l’estat espanyol, més de 29.000 persones a Catalunya i més de 18 milions a tot el món). Tothom coneixíem víctimes. Veïns/es i familiars de Terrassa, centenars, milers, van morir. Només fa 5 anys.
Recordo com parlàvem molt de que com ens afectava, i sobretot als joves, el confinament.
Recordo la solidaritat de la gent. Com vam ser de responsables per evitar més contagis. Com sortíem a les 20h als balcons tots els dies a aplaudir al personal sanitari. De com vam valorar els treballs essencials, a les treballadores i treballadors que ens van curar i atendre en situacions impossibles, a qui ens van cuidar, a qui feia que tinguéssim aliments, a qui es preocupava per la gent gran…
Recordo com dèiem que ”tot anirà bé”. Que aprendríem la lliçó: que la sanitat pública era irrenunciable, que s’hauria de potenciar i finançar-la més, a l’igual que la investigació i els serveis públics.
Recordo com vam valorar llavors a la cultura i a la ciència, com a primordials i vitals també.
Recordo com dèiem que aquella crisi no podia repetir els errors neoliberals de la de 2008, no la podíem pagar les classes populars i treballadores. Que les prioritats haurien de ser el bé comú, la salut del planeta i el benestar de les persones. Que estàvem pagant els anys de retallades i privatització de la sanitat, i especialment de l’assistència geriàtrica (on va ser mortal). Que no volíem el que estava fent aleshores el president Trump als EEUU: deixar morir a la població vulnerable per salvar al gran capital. El neoliberalisme mata.
Ara estem aquí 5 anys després. Hem complert allò que dèiem? Hem sortit més forts? Hem reconstruït el sector públic? Hem pres mesures per tenir un sistema sanitari més fort per evitar errors? Sabem les respostes, i és que potser aquest pacte de silenci és més interessat del que sembla. Trenquem-lo: no oblidem les víctimes i parlem de salut pública, d’atenció a la gent gran, de dignificar els treballs essencials, de reindustrialitzar el país, de valorar tot allò públic com a nostre i d’aturar als Trump de torn que ens roben i posen en perill a tothom.
