Abandonar la frustració

Per Pedro Jesús Fernández

Els sondejos sobre els resultats de les properes eleccions catalanes ens indiquen que tot podria continuar igual, ja que les aliances necessàries per afinitats programàtiques no aconsegueixen sumar per aconseguir un govern majoritari. Per tant, la inestabilitat està garantida. Cap dels dos blocs sumen la majoria suficient per poder governar i portar a la realitat els seus programes o desitjos. Això ens demostra l’enquistament de dues posicions confrontades i irreconciliables. O el que es diu quan hi ha coses massa complicades de resoldre: és intentar aconseguir barrejar aigua i oli. D’entrada sembla que s’aconsegueix, però més tard cada element torna a ocupar el seu espai.

No és una altra cosa que ficar-se en un destret que té difícil sortida. I tenim  molts exemples a Catalunya i a Badalona. És el mateix que passa i es veu al carrer (ja és inútil negar-lo o ocultar-lo), i pot ser una explicació del cansament i la desesperança d’un electorat que veu com es barallen els partits catalans, mentre els problemes de tot tipus creixen, i són incapaços de posar-se d’acord per afrontar una situació cada vegada més complicada de resoldre i que pot acabar amb la mateixa democràcia.

O hem oblidat que l’extrema dreta, segons en diuen les enquestes, també tindrà presencia al nostre Parlament? Aquesta gent enyora el temps passat i sap pescar en aigües tèrboles. Aprofitaran l’oportunitat per fer créixer la bèstia, tot alimentant la por i la confrontació entre les classes treballadores.

Un bon amic en diu que sembla com si l’abatiment existencial de l’electorat hagi esgotat la seva paciència i també la il·lusió d’un canvi al govern de la Generalitat per intentar sortir d’aquest embolic i aconseguir capgirat la situació i recuperar l’orgull d’un poble desorientat per anys de frustració i desgovern. Em recorda -continua dient-me- a la primavera de Praga o a la més recent primavera àrab. Unes primaveres que ens transmetien que tot era possible i el canvi era a tocar. Malauradament, poques coses han canviat en els països àrabs i, com diu aquella antiga dita, encara que sembli que tot ha canviat, en realitat tot continua igual. Ara bé, això no significa que no hagi solucions.

Encara que aquests dies els uns reneguen dels altres, és evident que si es vol, es pot aconseguir acabar amb aquesta paranoia delirant i obsessiva en la qual s’ha instal·lat una part de la societat catalana, i que ens afecta a tots els catalans. Podem trobar una sortida que ens ajudi, tots plegats, a sumar energies i treballar per evitar que el deteriorament social continuï creixent i siguin molts els catalans i les catalanes que perdin per sempre més l’esperança i el seny.

Tos sabem que els problemes tenen solucions. Només cal constància per a solucionar-los, ja que no hi ha mal que cents anys duri. Allò que no té solució no és un problema, és una altra cosa, i  no hem d’entestar-nos ni perdre el temps buscant una solució que no existeix.

Hem d’aprendre de la naturalesa: cap animal ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Per això s’ha d’anar al gra i parlar clar i net. Allò que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible, deia un famós personatge del món taurí. Perdonin la cita.

A Catalunya cal un govern que defensi la dignitat de les nostres institucions i que actuï per resoldre els problemes de la majoria dels catalans i les catalanes. És urgent i necessari posar en el centre de la política els temes econòmics i socials i superar els blocs basats en el eixos nacionalistes, tant català com espanyol.

I això s’aconseguirà amb un nou govern progressista a Catalunya que prioritzi i posi les polítiques socials en el centre de la seva acció política. Allò que no vol dir que cadascú dels partits que ho integrin renuncien a les seves idees, tot el contrari, ja que així ens demostraran amb fets, i no només amb paraules, que també es pot gestionar bé, lluitar contra les desigualtats i defensar el bé comú des de la Generalitat.

Tanmateix, els que defensem uns ideals justos seguirem treballant, un any més, perquè pensem que canviar aquesta situació i aquesta societat és possible. Obrim les portes de l’esperança i abandonem la frustració. Confiem en la nostra força.

No serà fàcil, però és necessari no continuar instal·lats en la frustració, hem d’afrontar els problemes tots junts i hem de continuar lluitant per el benestar de les persones, de totes les persones.

Com hem dit altres vegades, que la força de la raó ens acompanyi.