Per Anna N.
Fa més de trenta anys, el 1989, va aparèixer un cartell molt curiós davant del Metropolitan Museum de Nova York. La model del famós quadre d’Ingres, La Grande Odalisque, duia incorporada una màscara de goril·la, i al costat hi havia una pregunta punyent: “Les dones han d’estar despullades per entrar al Met Museum?”. I tot seguit ens donava una dada sorprenent: “Menys del 5 % d’artistes a les seccions d’art modern són dones, però el 85 % dels nus són femenins”.
Aquesta acció va ser una de les primeres reivindicacions de Guerrilla Girls, un grup de dones anònimes vinculades al món de l’art. Feien servir unes màscares com les del cartell, i a les intervencions públiques sempre utilitzaven pseudònims d’artistes ja mortes, com Frida Kahlo o Eva Hesse, per reivindicar-les. El seu objectiu era denunciar la discriminació que patien les dones artistes, i apuntaven a les institucions com a còmplices del sistema patriarcal, ja que el percentatge de dones que aconseguien visibilitat als museus era ínfim. Un exemple clar d’això és el Museo del Prado de Madrid: el 2016 va ser la primera vegada, en dos segles d’existència, que va dedicar una exposició exclusivament a una única dona, la pintora flamenca barroca Clara Peeters.
Per posar en valor el paper de les dones com a subjectes actius del món de l’art, i no únicament com a muses, us proposem una petita selecció d’art feminista a través de l’obra de dones que han fet servir la pintura i d’altres disciplines com a canal d’expressió personal i col·lectiu. Així, l’art es converteix en militància feminista i social, i l’estètica està al servei d’un missatge clarament compromès i reivindicatiu. Esperem que gaudiu d’aquest tastet.
Un sopar molt particular
L’escriptora i artista Judy Chicago, nascuda als Estats Units, va voler retre homenatge en clau femenina i feminista a diferents dones cèlebres de diferents èpoques i moments històrics, des de la poetissa Safo de Lesbos fins a l’escriptora Virginia Woolf, passant per Christine de Pisan i Mary Wollstonecraft. L’artista, amb l’ajuda de centenars de voluntàries, va crear una instal·lació en forma de taula triangular, parada per a les 39 dones que hi serien comensals d’honor. Per a cadascuna d’elles va personalitzar un plat de ceràmica pintat a mà i unes estovalles brodades amb el seu nom. A més, la taula està situada sobre d’una plataforma de rajoles blanques, on l’artista va escriure el nom de 999 dones que han tingut un paper important en la història. Això sí, cal que tinguem en compte que se li va fer una crítica prou rellevant: de les 39 dones que havia assegut a la seva taula, només n’hi havia una, Sojourner Truth, que no fos blanca i occidental –excepte els personatges bíblics o mitològics.
El patriarcat disseccionat
Mary Beth Edelson ja havia fet servir abans la tècnica del collage amb el quadre “L’últim sopar” de Leonardo da Vinci. En aquesta ocasió que il·lustrem aquí, va modificar el quadre de Rembrandt, “La lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp”, i va substituir el cap dels homes per fotografies de dones artistes nord-americanes. El cadàver del quadre de Rembrandt esdevé, aquí, el cadàver del patriarcat. A més, la tècnica del collage ajuda a Edelson a denunciar la invisibilització de les dones al llarg de la història i reivindicar el paper que han tingut a nivell cultural i científic.
Mort al violador!
No és casualitat que Artemisia Gentileschi, la primera dona admesa a l’exclusiva Academia del Disegno de la ciutat de Florència, triés pintar aquesta escena bíblica de forma tan visceral. Gentileschi va patir una violació del seu preceptor artístic, Agostino Tassi; va explicar els fets a la justícia una i altra vegada, i la van sotmetre a humiliants revisions ginecològiques per confirmar les seves acusacions. Per plasmar la seva particular venjança amb el pinzell, la seva millor arma, va representar-se a si mateixa com a Judit tallant el coll d’Holofernes. L’expressió de la dona que escull Gentileschi, entre la indiferència i la satisfacció, es pot comparar amb un quadre del famós pintor Caravaggio, que va plasmar aquella mateixa escena i va representar a Judit amb un gest de por o fàstic. La Judit de Caravaggio està ben allunyada de la passió i la força que destil·la la Judit de Gentileschi, que sembla reclamar justícia pel seu compte i retrata un model de dona decidida i segura, a les antípodes de les gràcils i passives muses renaixentistes.
L’avorriment infinit
L’obra de Remedios Varo està impregnada pel surrealisme, que va explorar a Mèxic amb d’altres artistes com Leonora Carrington. Amb un estil molt característic i fàcil de reconèixer, les pintures de Varo semblen producte dels somnis i reflecteixen un gran compromís amb el paper de la dona en la societat. Ara bé, també utilitza el seu art per criticar la passivitat i l’avorriment de la vida domèstica que solia assignar-se a les dones. Aquest és el cas de Mimetismo: si observem atentament, veiem com la pell de la dona ha adquirit el mateix color i patró que la butaca on seu, i tant els braços com les cames s’estan mimetitzant amb el moble, que l’absorbeix fins a deixar-la invisible. De fet, la resta de mobles tenen més vida i moviment que la protagonista, que sembla no adonar-se de la seva realitat asfixiant i estancada.
Un glop d’aire fresc
Si Remedios Varo critica el món domèstic des de dins, Maruja Mallo obre les portes i les finestres i retrata la dona des de fora. També tenia la condició d’exiliada durant la dictadura franquista, ja que havia estat una dona molt compromesa políticament i havia col·laborat amb les Misiones Pedagógicas republicanes. Considerada unes de les grans surrealistes, Mallo era una autèntica rebel, i això queda ben plasmat a la seva obra. La mujer de la cabra no és cap excepció: en primer pla se’ns presenta una dona dinàmica, fresca, que conviu amb el paisatge que s’intueix al fons; en segon pla, i en contraposició amb la jove protagonista, veiem una dona que se la mira des de la finestra, que deixa entreveure una cortineta de ganxet i un rellotge. Així, Mallo contrasta l’avorriment i el confinament domèstic amb la vitalitat i la llibertat femenines. I és que, com va dir María Zambrano, Maruja Mallo es defineix essencialment per ser una dona lliure.
Crítica a gran escala
Aurora Reyes, pintora mexicana que va mantenir una gran amistat amb Frida Kahlo, va ser la primera dona mexicana que es va dedicar a la pintura de murals. Com molts dels muralistes de l’època, com Diego Rivera, la seva obra canalitza una gran consciència social. I és que Reyes va ser dirigent sindical i activista pels drets humans, a més de membre del Partit Comunista Mexicà i fundadora de la Lliga d’Escriptors i Artistes Revolucionaris. Aquest mural té una gran càrrega emocional i simbòlica: les mestres són heroïnes i màrtirs alhora; els bitllets que agafa un dels atacants representen la riquesa burgesa; i els llibres, que són trepitjats, són un símbol del coneixement. La lluita obrera i camperola sempre era present als murals de Reyes, que estaven plens de contingut polític i social.
Las nada de hoy todo han de ser
Tota l’obra de l’alemanya Käthe Kollwitz és una reflexió profundíssima sobre l’horror de la violència i la pobresa. Lluny de les idealitzacions del cos femení, els retrats que fa Kollwitz mostren a dones de classe obrera que s’enfronten a un món hostil i cruel. I és que ella ho va viure ben de prop, a finals del segle XIX, quan es va traslladar amb el seu marit a un dels barris més deprimits de Berlin. Així, la seva obra és un testimoni ple de crítica social. És impossible restar indiferent davant d’aquests cossos que pinta Kollwitz, empobrits per l’atur i la desigualtat, obligats a anar al camp de batalla, amb les mans i els estómacs buits. La denuncia del sistema descarnat és punyent i crua, però s’acompanya de la dignitat de les dones que s’abracen, que sostenen a les companyes, que protegeixen als més petits i que creen una xarxa de solidaritat davant la injustícia i la misèria.
Heroïna de la revolució
Quan l’artista xilena Cecilia Vicuña va decidir crear una sèrie d’obres sota el títol de “Heroes of the Revolution”, tenia clar que no volia que tots fossin Lenins, Ches o Marxs. Diu que va decidir incloure-hi aquest retrat de Violeta Parra perquè “no tots els herois han de ser líders, pensadors o guerrillers; també necessitem herois de la pintura, de la creativitat, de l’esperit”. Certament, artistes com Violeta Parra o Víctor Jara han estat autèntics herois per a la societat xilena davant de la dictadura de Pinochet, que va obligar a Vicuña a exiliar-se i la va impulsar a crear el col·lectiu Artists for Democracy. Tota la seva obra incorpora molts d’elements representatius de la tradició indígena, com per exemple un enorme quipú menstrual inca que va muntar l’any 2006 per recordar a Michelle Bachelet la relació entre la sang i l’aigua, per tal que no autoritzés l’explotació d’una mina. La terra, les tradicions i el feminisme s’entrellacen a l’obra de Vicuña, sempre amb un component reivindicatiu.
La dona perfecta
La cosificació de la dona i el seu rol domèstic són dos dels principals objectes de denúncia de Laurie Simmons. Nascuda en un típic suburbi nord-americà després de la Segona Guerra Mundial, parteix de la seva experiència per qüestionar el model familiar d’identitat femenina i per provocar contradiccions en l’espectador. Així, a la fotografia Walking House podem veure una casa amb les cames d’una nina, ni més ni menys. La dona sembla totalment consumida per la llar, i només conserva unes cames sexualitzades de plàstic. Així, el somni americà engoleix la dona, que acaba lligant la seva identitat amb el seu rol de mestressa de casa perfecta, i acaba sent un simple objecte passiu i sotmès a la voluntat i al desig masculí.
.
.
.
.
.
.
.
El cos com a camp de batalla
L’estil de Barbara Kruger és inconfusible: una imatge en blanc i negre, amb un collage de paraules blanques sobre un fons vermell sobreposat. Mitjançant aquestes composicions, Kruger provoca reflexions sobre estereotips de gènere, sobre la religió, sobre el consumisme o sobre el poder, entre d’altres temàtiques socials. Mitjançant la ironia i molt poques paraules, ha apuntat a personatges tan rellevants com George Bush (“Pro-vida per als que encara no han nascut / Pro-mort per als que ja han nascut”, deia el text que acompanyava la fotografia de l’expresident dels Estats Units) o Donald Trump (la foto del qual duia, simplement, la paraula “Loser”: perdedor, o fracassat). Un autèntic vendaval de sinceritat, crítica social i feminisme.
.
.
Pa i roses
Dolorosa Sinaga és una escultora de renom a Indonèsia, que s’ha guanyat la fama amb obres carregades de missatge sociopolític. Les seves escultures demostren un gran compromís amb la humanitat, i sobretot amb el benestar de les dones indonèsies, que viuen en una societat patriarcal i sovint veuen com els seus drets es passen per alt. Per homenatjar aquests dones, Sinaga va crear Solidaritas, que mostra set dones que s’agafen de les mans mentre una alça el puny, en clar senyal de sororitat, força, unió i lluita femenina i feminista.
.
.
.
.
Déu és una dona… i és negra!
La història de l’art no només és masclista, com dèiem al principi, sinó que també és classista i racista. Harmonia Rosales, pintora cubana, n’és plenament conscient, i ha recreat una sèrie de quadres clàssics substituint els personatges originals per persones d’ètnia afroamericana per denunciar aquest racisme. De petita, se sentia fascinada per les obres renaixentistes, però diu que mai es va sentir identificada amb les pintures perquè la bellesa que representaven era eurocèntrica, amb homes blancs forts i dones blanques idealitzades i subordinades. Per això, com a artista intenta empoderar les dones negres i reclamar el seu lloc a la cultura, així com reivindicar una bellesa que ha estat ignorada durant segles. Un dels exemples més impactants és la seva reinterpretació de La creació d’Adam, de Michelangelo. Déu és, per fi, una dona. I no només això, sinó que és una dona negra!
Teixint feminismes
No podíem tancar aquest tastet artístic feminista sense reivindicar algunes de les arts més menystingudes, allò que molts anomenen “artesania” o “manualitats”. Són activitats com la costura, el ganxet, la mitja o el patchwork; casualment, les solen practicar les dones a les seves estones lliures, i queden reduïdes a pur entreteniment domèstic. Per mostrar que l’art moltes vegades és classista i exclou formes d’expressió populars, l’artista afroamericana Faith Ringgold ha barrejat diferents tècniques i ha creat colorits edredons de patchwork, on la figura femenina, racialitzada, quotidiana i festiva ocupa un espai central.