Per Marc B.
Està previst que el pròxim 29 de març, el Regne Unit abandoni oficialment la Unió Europea. Un clima d’absoluta incertesa sobrevola l’escena política, on el Regne Unit s’ha vist abocat de manera immediata a dos possibles escenaris: o bé abandona d’un sol cop la Unió Europea, el mercat únic europeu i la unió duanera (l’anomenat No-Deal), o bé es manté dins dels últims dos organismes, com a mínim i a falta de precisar-ne els detalls, fins el 2020.
Després de 18 mesos de negociacions, el passat desembre es presentava el Deal de Theresa May. Un Deal que era més un esborrany que buscava guanyar temps per acabar de negociar la relació final entre la Unió Europea i el Regne Unit. Molt resumidament, el Deal estipulava:
- El Regne Unit deixa de ser membre de la UE, perdent així la capacitat de decisió en l’elaboració de lleis i la seva administració.
- El Regne Unit es manté dins el mercat únic fins al 2020, conservant drets de comerç, circulació de béns i capital.
- S’assegura la cobertura dels drets de lliure moviment dels ciutadans britànics vivint al continent fins al fi del període de transició.
- La promesa d’un tractat econòmic post-brexit amb la UE que faciliti la circulació de béns i capital, amb l’afegit de permetre una frontera oberta amb Irlanda.
- El pagament del deute de 39 bilions de lliures, estimat a partir dels fons de finançament dels que el país participa fins al final del procés.
El Deal ha estat subjecte d’intensa crítica1. Diversos sectors de l’espectre polític entenen que el pacte és una traïció al resultat del referèndum, que exigeix un trencament amb la UE. Aquest pacte no només assegura la continuïtat de la normativa econòmica europea, sinó que afegeix el fet de no poder participar en la presa de decisions i d’haver de pagar un deute multi-bilionari. Però el passat 15 de gener, el House of Commons va decidir rebutjar el Deal de May. Ara Theresa May acaba de salvar una moció de censura per la direcció del seu partit amb el recolzament del 63% dels vots2, així com una moció de confiança dels laboristes després que es tombés el Deal, i s’enfronta tant als Remainers (els partidaris de mantenir el Regne Unit dins la UE) com als Hard Brexiteers (els partidaris d’un Brexit molt més agressiu). La divisió tant dins dels Tories, partit de May, com del Labour Party, liderat per Jeremy Corbyn, és evident.
Davant d’aquests esdeveniments, cal recordar que el Brexit va ser àmpliament recolzat a les zones més pobres del Regne Unit, que són Gal·les i l’Anglaterra de les afores de Londres. El vot del Leave (a favor de la sortida de la UE) prové, sobretot, de classe obrera amb poca qualificació i de renta baixa4. Immediatament es va titllar el votant de Leave d’ignorant i racista, en una clara reacció de menyspreu classista contra els sectors més marginals de la societat britànica, i que ha sigut promocionada per tots els mitjans de comunicació (amb l’excepció principal del Morning Star, afí a l’ala esquerra del Labour Party i al Partit Comunista Britànic).
Sobre l’insult sistemàtic, i a risc de generar reticències vertaderament racistes i euroescèptiques d’extrema dreta (que a Europa no manquen), s’ha volgut construir l’oportunitat de tombar el referèndum de 2016 o d’aconseguir un segon referèndum. La deriva d’aquesta reacció és profundament antidemocràtica.
Així ho entén el Partit Comunista Britànic, que defensa l’anomenat Lexit (Left-Brexit, o Brexit d’esquerres) d’acord amb altres forces d’extrema esquerra, com els trotskistes i l’ala esquerra del Labour). L’objectiu és posar en evidència les profundes contradiccions democràtiques que la Unió Europea obliga a assumir, que no són més que símptomes de l’establiment i protecció d’una estructura de classe capitalista.
En concret, és un fet que el programa de Jeremy Corbyn, que inclou la nacionalització dels mitjans de producció i serveis estratègics del país, d’acord amb un programa d’ampli reforçament de l’ens públic, seria impossible d’aplicar dins la Unió Europea. És més, el seu marcat caràcter merament socialdemòcrata ja seria difícil d’aplicar davant l’explosiva lluita de classes que s’evidenciaria en un país d’aguda acumulació capitalista com és el Regne Unit5.
Al capdavall, l’objectiu és reprendre la sobirania de l’estat-nació amb la mirada fixada a establir la classe treballadora com a classe dirigent, deixant de servir als interessos del capital que tornen el govern burgès de torn en un mer virrei colonial. Per aconseguir-ho, el debilitament d’estructures irreformables com la UE i el mercat únic europeu, que serveixen a la deslocalització i agudització extractiva del poder del capital, és un requeriment bàsic. Com així també és un requeriment bàsic superar la ingerència ideològica del capital per compte del mass media i d’altres aparells ideològics de l’estat, per arribar al votant proletari que demana que se’l deixi d’explotar, en aquest cas intentant-ho per mitjà del Brexit, abans que ho facin forces d’extrema dreta.
En resum, la qüestió del Brexit ha de ser seguida des d’un punt de vista crític i d’anàlisi marxista a partir del qual es deixi en exemplar evidència la contraposició dels interessos de la classe treballadora europea amb els interessos de la classe capitalista dirigent. És una obligació pràctica aprofitar aquesta profunda fricció ideològica en debats i agitació com a plataforma d’unió proletària i fraternitat internacionalista.
Referències:
- https://www.theguardian.com/commentisfree/2018/nov/15/theresa-may-tory-mps-single-market-customs-union-government-brussels
- https://www.bbc.co.el Regne Unit/news/el Regne Unit-politics-46547246
- https://www.theguardian.com/politics/2019/jan/07/labour-backs-cross-party-amendment-to-block-no-deal-brexit
- https://www.theguardian.com/news/datablog/2016/jun/24/the-areas-and-demographics-where-the-brexit-vote-was-won
- https://www.economist.com/finance-and-economics/2011/03/10/internal-affairs?story_id=18332880