Marc Torres, sociòleg i militant del PSUC viu*
Ha estat objecte d’infinitat d’estudis —des de la psicologia, la sociologia, la història o la ciència política— l’anàlisi dels mecanismes socials i mentals que van permetre al règim nazi perpetrar algunes de les majors atrocitats de la història contra la seva pròpia població, especialment contra els jueus -sense oblidar a la població romaní, els comunistes, persones homosexuals, etc.)
Aquest fenomen resulta encara més inquietant si recordem que l’Alemanya dels anys trenta era, en comparació amb altres contextos històrics, una societat culta, oberta i cosmopolita.
Mirant enrere, continuem preguntant-nos: com van poder els alemanys permetre que es perpetrés un genocidi contra els seus propis veïns, amb la complicitat o, en el millor dels casos, amb la passivitat de la immensa majoria de la població?
Deshumanització: del senyalament a l’extermini
Perquè una cosa així es produeixi, cal una construcció simbòlica, ideològica i política d’un grup social com una amenaça a l’ordre, la seguretat i els valors de l’Estat. Aquestes persones són assenyalades no necessàriament pel que fan, sinó pel que representen: pel seu origen, ideologia, religió, ètnia, orientació sexual o classe social. Es converteixen així en boc expiatori de tots els mals existents. Un cop assenyalats com “l’enemic”, comença el procés de deshumanització que permet aplicar-los tota mena de violències, ja siguin físiques o simbòliques. En aquest sentit, ja no se’ls percep com a part del “nosaltres”, sinó com a part dels “altres” als quals cal combatre.
Aquest procés ha estat descrit de manera especialment lúcida per Primo Levi a Si això és un home, on narra la seva experiència com a presoner al camp d’extermini d’Auschwitz. Levi explica com la deshumanització no començava amb la mort, sinó molt abans: amb la pèrdua del nom, substituït per un número tatuat literalment a la pell; amb els controls vexatoris, els nus públics, les cues interminables i sense sentit i la humiliació sistemàtica. Tot estava dissenyat per buidar les persones de la seva dignitat i convertir-les en mera força de treball esclava al servei de la maquinària de guerra nazi. L’alternativa a aquest procés d’anul·lació total de l’ésser humà era, senzillament, la mort. No es tractava només d’eliminar cossos, sinó de destruir prèviament les persones com a subjectes.
S’ha de destacar que els jueus, abans d’acabar als camps de concentració, ja eren víctimes d’una persecució social i política que s’havia prolongat durant segles arreu d’Europa, i no únicament a l’Alemanya d’entreguerres. Tanmateix, va ser en aquest país on l’antisemitisme va fer un salt qualitatiu en convertir-se en política d’Estat. El 15 de setembre de 1935 es van aprovar les lleis de Nuremberg, un conjunt de normes orientades no tant a l’extermini immediat, sinó a l’exclusió progressiva de la població jueva de la vida social, econòmica i política. Abans de la deportació massiva i de l’assassinat industrialitzat, el que es va imposar va ser la normalització del senyalament, la pèrdua de drets, l’estigmatització pública i la legitimització de la violència quotidiana. Episodis com la Nit dels Vidres Trencats, el novembre de 1938, quan membres de les tropes d’assalt nazis —les SA—, amb la connivència de les autoritats, van atacar persones jueves i les seves propietats, mostren com la violència va passar a ser socialment tolerada i institucionalment avalada. Aquestes dinàmiques no van aparèixer de cop amb els camps de concentració, sinó que es van construir pas a pas, a través de decisions polítiques, discursos públics i pràctiques socials que van anar desplaçant els jueus fora del marc del “nosaltres”.
Deshumanització i violència quotidiana a l’Estat Espanyol
Salvant les distàncies —encara que no tant—, al llarg de l’any 2025 hem assistit a nombrosos exemples en què ha operat aquest procés d’assenyalament i deshumanització, com el cas recent de les 400 persones desallotjades d’un institut abandonat de Badalona per part de l’alcalde del PP, Xavier García Albiol. Aquest, sense oferir cap alternativa habitacional, no va dubtar a deixar-les a la intempèrie, en ple hivern i sense cap mena de solució. Seguint l’estela del seu alcalde, nombrosos veïns de la localitat van impedir, mitjançant una manifestació improvisada, el reallotjament d’algunes d’aquestes persones en una parròquia propera a l’institut, obstaculitzant així la tasca d’entitats i associacions que treballaven amb aquest objectiu. Aquests veïns s’oposaven a l’ajuda a aquestes persones al·legant una suposada creixent inseguretat al barri i culpant directament la població immigrant, reproduint així el mateix marc simbòlic que les situa com una amenaça i no com a subjectes de drets.
Un altre exemple de deshumanització a l’Estat Espanyol durant l’any 2025va ser el que va tenir lloc el mes de juny, quan un policia de Torrejón de Ardoz, fora de servei, va estrangular fins a la mort un home que, suposadament, havia robat un telèfon mòbil. Molts mitjans, especialment els conservadors, van titular la notícia destacant l’origen magribí de la persona assassinada, a més de justificar l’actuació del policia assenyalant que la víctima “havia robat un telèfon mòbil”. L’enfocament no era casual: es tractava de restar humanitat a la víctima. Era un home magribí i —segons aquest relat— un lladre. I això, per a alguns, sembla suficient per justificar que el matin al mig del carrer.
El vídeo i les notícies es van fer virals. Moltes persones van reaccionar amb indignació i van exigir justícia. Però moltes altres ho van celebrar. A les xarxes socials abundaven els comentaris que aplaudien el policia i criminalitzaven la víctima, suggerint que “s’ho havia buscat”. Un comentari a TikTok que deia “Li haurien de donar una medalla a aquest policia” acumulava més de 40.000 “m’agrada”. Aquest és el mateix mecanisme social i mental que va permetre la criminalització i el posterior extermini dels jueus durant el Tercer Reich.
Deshumanització global: persecució, impunitat i normalització de la violència
També hem estat testimonis —de fet, ho continuem sent— del genocidi a Gaza, que amb tota seguretat serà estudiat pels acadèmics del futur. Perquè, tot i disposar de proves gràfiques constants, accessibles i en temps real, no hem sabut —o volgut— aturar-lo. Que es pugui dur a terme l’extermini de més de 60.000 persones —entre elles uns 20.000 infants— per part d’un estat amb total impunitat no es pot explicar sense aquest procés psicosocial que implica la deshumanització de “l’altre”.
Un fenomen similar s’ha produït —i, de fet, continua produint-se— als Estats Units de Donald Trump amb l’increment de la persecució de persones migrades indocumentades mitjançant el reforçament del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units (ICE). Les detencions arbitràries de persones en funció del color de la pell s’han normalitzat, en la majoria de casos sense garanties jurídiques ni ordres judicials clares. Han circulat per les xarxes socials nombroses imatges de mares detingudes davant de la mirada atònita i aterrida dels seus fills, així com de venedors ambulants o treballadores en els seus centres de treball.
Així mateix, milers de persones —homes joves i migrants en la seva majoria— han estat detingudes i deportades a presons d’El Salvador, sota l’administració de Nayib Bukele, sense judici previ ni condemna ferma. N’hi havia prou amb el simple indici de formar part d’una suposada banda perquè es justifiqués la seva detenció i empresonament. Tot això, a més, acompanyat d’impactants imatges de joves emmanillats, humiliats i sotmesos a “disciplina” penitenciària, que són difoses com a part de l’espectacle punitiu.
Un cop més, el que permet que això succeeixi és un procés de deshumanització promogut des de determinats sectors polítics i mediàtics. En reduir aquestes persones a la categoria de “delinqüents” o “enemics”, es legitima la seva exclusió dels drets humans més bàsics.
Aquesta lògica punitiva —que criminalitza la pobresa, la joventut racialitzada i la migració— contradiu de manera flagrant els valors liberals que suposadament regeixen als Estats Units. No sorprèn, doncs, que estiguin sortint a la llum nombrosos casos de persones innocents, sense antecedents ni delictes, que han estat deportades i empresonades en presons de màxima seguretat sense data de sortida. Pares de família, treballadors, joves sense causes judicials pendents, que ja han estat condemnats socialment pel simple fet de “pertànyer” a un grup assenyalat com a enemic.
L’amenaça de la normalització i la necessitat de resistència
Com va passar a l’Alemanya dels anys trenta, quan la deshumanització es normalitza i l’assenyalament de “l’altre” esdevé discurs dominant, la violència deixa de percebre’s com una anomalia i passa a integrar-se en la rutina social i política. Si acceptem que determinats col·lectius poden ser privats de drets, expulsats, empresonats o fins i tot eliminats en nom de l’ordre, la seguretat o l’estabilitat, estem assentant les bases perquè la barbàrie torni a presentar-se com una cosa legítima. La història demostra que aquests processos mai s’aturen sols: només poden ser aturats mitjançant una resposta col·lectiva, conscient i decidida, basada en la defensa dels drets humans i en una lluita antifeixista sostinguda.
* Marc Torres és sociòleg i analista polític per la Universitat de Barcelona, militant del PSUC viu i treballador com a intermediador laboral al sector social. Ha col·laborat escrivint articles amb Sin Permiso, El Salto Diario, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona i la Revista Agon Questions Polítiques.