Les vacunes i la privatització de la ciència

Per Rubén Pavia

Per començar, vull deixar les coses clares: no, aquest article no tracta sobre la maldat de les vacunes, Bill Gates ni el 5G. Tractarà sobre un problema real, sobre com el capitalisme s’apropia del coneixement humà i dels avanços científics. I ens trobem amb un exemple paradigmàtic, la vacuna contra el SARS-CoV-19 per a la prevenció de la COVID-19.

A hores d’ara hi ha bastants projectes en fase de recerca a diferents països, de les quals les més conegudes són les vacunes de les companyies Pfizer i Moderna. Però, tal com aquí ja han arribat les primeres dosis de Pfizer, a gran part de la població mundial no hi haurà cap vacuna fins a 2022 o 2023. Casualment, als països amb menors ingressos, ja que els primers milions de dosis els van reservar els estats més rics. I per què? No per falta de necessitat, no perquè el virus entengui de rendes per càpita, sinó per la mateixa raó per la qual només recordem les malalties de l’Ebola, el dengue o la malària quan passem per alguna consulta de medicina tropical: perquè el capitalisme també s’apropia dels avenços i els beneficis de la ciència, i per tant dirigeix la major part de la recerca.

Seguint amb l’exemple de la vacuna, també és bastant representatiu que se la conegui com «la vacuna de Pfizer». A setembre, amb bons resultats en els primers assajos, es va fer públic que Pfizer havia rebutjat ajuts públics «per lliurar als seus científics de la burocràcia». Amb no tanta publicitat, també es va conèixer que l’altra empresa propietària, l’alemanya BioNTech, va rebre 375 milions d’euros del seu govern. Llavors, es pot dir realment que sigui «la vacuna de Pfizer»? Només podem atribuir a aquestes companyies l’èxit per immunitzar a països sencers?

Una mica de teoria: s’ha divulgat bastant que aquesta vacuna empra una nova estratègia, l’ARN missatger o ARNm. Breument, amb aquestes vacunes s’administra una molècula amb informació genètica del virus, amb el qual les nostres cèl·lules poden sintetitzar per si mateixes les proteïnes necessàries per a generar els anticossos i altres defenses. Entre altres avantatges, això ens permet adquirir una immunitat molt més específica i reduir considerablement els costos de fabricació. Aquesta tecnologia ja va demostrar resultats i efectes terapèutics als anys noranta, a partir de recerques finançades públicament pel National Institutes of Health (NIH) dels EUA. Quasi vint anys després, es va aconseguir demostrar la utilitat de l’ARNm com a eina immunitzadora contra la grip A, gràcies a la investigació en l’Institut Friedrich Loeffler i l’empresa CureVac, ambdós amb finançament públic del govern alemany. A partir d’aquí, diverses empreses van començar a desenvolupar vacunes amb aquesta tecnologia (Novartis, Moderna, etc.), però, recordem, amb la informació obtinguda amb finançament públic. Per si quedava cap dubte, varies d’aquestes empreses com CureVac o la mateixa BioNTech van néixer a les mateixes universitats, com a spin-offs mitjançant les quals es mercantilitza tot el coneixement generat als seus laboratoris. En resum, tot el benefici que pot tenir aquest coneixement que s’ha construït acumuladament, amb la base d’evidències anteriors, queda en mans privades.

Com es pot permetre això? No només amb les vacunes, sinó amb qualsevol invenció o avanç científic. La resposta ja la coneixem des de fa més d’un segle, des que la burgesia va detectar una nova font d’ingressos en la ciència i la tecnologia, i està en el sistema de patents. La patent és una forma jurídica creada per privatitzar el coneixement; però, com es veu amb aquestes vacunes, el coneixement és en essència un bé social, públic, no només el producte d’un individu aïllat. Molts dels avenços científics són de domini públic –encara que la majoria d’aquestes publicacions queden en mans d’uns pocs grups editorials, però el negoci de la comunicació científica no és el tema d’avui. Així i tot, amb les patents la burgesia té una eina jurídica per a separar a la resta de la societat del coneixement. Amb les patents no només es dificulta la difusió i la millora de les innovacions pel seu caràcter d’exclusivitat, sinó que també s’allunyen els seus beneficis socials dels països amb menors recursos per adquirir noves tecnologies. D’altra banda, les patents tampoc són iguals que les de l’època de Thomas Edison. Als últims anys, amb l’auge de la biotecnologia, ja es permeten les patents biològiques, que poden incloure productes biològics, organismes modificats genèticament o fins i tot material genètic, com el que forma part d’aquestes vacunes. En altres paraules, si aconsegueixen d’aïllar-los de la natura, les empreses poden ser propietàries de gens.

I en el cas d’Espanya? La majoria de les noves vacunes són privades, però podem canviar aquesta tendència? Si veiem l’estat del nostre sistema de ciència i innovació, difícilment. L’últim gran canvi de la ciència espanyola, amb la Llei de la Ciència de 2011, es va redirigir substancialment amb l’estratègia d’innovació del govern del PP, vigent fins aquest 2020. Veient que Espanya estava a les últimes posicions pel que fa a beneficis econòmics de la ciència –tot i que érem els novens del món en producció científica–, es van adoptar mesures dràstiques per vincular la recerca a la seva rendibilitat. Per tant, hem estat gairebé una dècada potenciant aquells objectius de recerca que puguin generar beneficis empresarials, mitjançant convenis, contractes i projectes que deriven el finançament públic a les mans privades. Així i tot, no s’ha aconseguit cap compromís en el sentit contrari, per assegurar la inversió de les empreses en la recerca o la formació universitària. Resultat: la recerca de moltes empreses està pagada en gran part pels contribuents, i la ciència bàsica, la que només pretén ampliar el coneixement, queda desemparada pel seu baix rendiment a curt termini.

D’aquesta forma, hem estat deixant que els estaments empresarials puguin decidir sobre la direcció de la ciència i la recerca. La falta de finançament ens ha estat duent a perdre els avenços de les dècades anteriors, destruint allò que funcionava bé i anul·lant la generació de nous coneixements, mentre es desaprofiten els recursos invertits abans i s’agreuja la fugida de personal científic que hem format a les nostres universitats. Alhora, la majoria d’aquestes universitats continuen col·laborant amb aquesta dinàmica, mentre es deteriora la seva funció formativa.

Ja és estrany trobar alguna universitat sense la seva càtedra o departament de «Transferència del coneixement», quan no fundacions o altres agents encarregats de promoure aquesta mercantilització (com a exemple, des de la Universitat de Barcelona s’han creat 46 empreses i 448 patents amb coneixements creats dins dels seus murs). Ja és estrany que un o una investigadora amb experiència no tingui cap col·laboració privada o directament conflictes d’interessos, encara que només treballi amb finançament públic. Ja és estrany que a la majoria de convocatòries de projectes o beques no hi hagi un apartat de patents dins dels mèrits com a científics. I, malauradament, ja és cada cop més difícil que es reverteixi aquest detriment en la generació del coneixement, que la ciència deixi de nodrir-se de diners de fundacions o maratons i des dels governs s’impulsi d’una vegada una estratègia seriosa per a potenciar la recerca, per dotar la ciència de recursos i evitar que continuï en mans d’aquells que només busquin el benefici.

Aquest és el camí que s’ha de prendre des de la política, i en especial des de l’esquerra transformadora. Lluitar per una major inversió pública, en tots els aspectes: sanitat, educació, serveis socials, però sobretot en recerca. A l’esquerra hem de recordar els inicis del nostre pensament, on la ciència, l’humanisme i la política progressista constituïen el cos filosòfic de la Il·lustració. L’esquerra és, per definició, científica, i no ho hem d’oblidar per molt que les companyies farmacèutiques siguin empreses multinacionals com qualsevol altra. No som més revolucionaris oposant-nos a una vacuna, seguint una conspiració o saltant-nos l’aforament màxim. Deixem de banda el relativisme que equipara qualsevol fet científic a una opinió, que finança les pseudociències que presentin una façana alternativa, que accepta les invencions de qualsevol guru amb bona oratòria. Sí, la majoria de les vacunes estan en mans privades, però el benefici d’administrar-la és immensament millor que rebutjar-la i seguir perdent milers de vides diàries (i, més fredament, milers d’euros en atenció sanitària). Si realment hem avançat tant des d’aquella Il·lustració ha estat per la lluita de classes, i també per la universalització del coneixement i l’avenç de la ciència. Per això hem d’organitzar-nos, perquè la ciència pugui seguir avançant, però també perquè tots els sabers de la humanitat i les millores que se’n derivin continuïn sent patrimoni de tota la societat.

Un comentario sobre «Les vacunes i la privatització de la ciència»

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *