Per Anna N.
Nota de l’autora: Aquest escrit ha estat elaborat a partir de la xerrada i posterior debat que el nucli de Barcelona del PSUC viu va organitzar amb Joaquim Sempere, conegut sociòleg que ha centrat bona part del seu treball en l’estudi del medi ambient, les necessitats humanes i els conflictes socioecològics. El seu últim llibre, Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo (2018), és interessant per ampliar el contingut i les reflexions d’aquest article.
Bye, bye, petroli
La qüestió ecològica és de primera magnitud. I no ho pensem només els comunistes o la Greta Thunberg: fins i tot l’exèrcit dels Estats Units fa saltar l’alerta. En un document recent, la major potencia del món es planteja problemes com l’abastiment de combustible, aigua i aliments, la desertització, els conflictes socials que això provocarà a l’interior del país. Mentrestant, Trump desvia la mirada cap a l’Àrtic per explorar noves fonts de recursos fòssils.
Si bé els fenòmens naturals com les inundacions i els huracans són la cara més visible de la crisi climàtica, i s’ataquen els combustibles fòssils pel seu poder contaminant, es parla molt poc sobre el fet que aquests recursos són finits –i de les implicacions que això pot tenir en la població. De fet, es calcula que l’any 2060 s’arribarà als nivells d’esgotament pràctic dels combustibles; és a dir, tot i que encara n’hi hagi, el cost d’extracció serà tan elevat que no compensarà. Dècada amunt, dècada avall, siguin o no els càlculs exactes, una cosa és segura: estem arribant a la fi d’un model energètic.
I això no és qualsevol cosa. En una societat industrial i tecnificada com la nostra, l’energia és a tot arreu, fins i tot en la producció d’aliments: en l’agricultura convencional europea o nord-americana, per obtenir una caloria d’aliment se n’han d’invertir 10 de petroli o altres combustibles. Sense oblidar, és clar, l’energia necessària per la fabricació de fertilitzants, plaguicides o agroquímics, la fabricació i el funcionament de tractors, i el transport i el processament dels aliments. Abans, l’agricultura era de proximitat perquè el transport era molt costós i incòmode, però ara la situació és molt diferent: hi ha països africans, de fet, que s’alimenten amb blat que es cultiva al Canadà. D’aquí deduïm també la importància vital del transport, en aquest i tots els àmbits, com la indústria o el turisme.
Una cosa és clara: cada vegada queda menys petroli i de pitjor qualitat. A més, el procés d’extracció cada cop serà més costós: el petroli està destinat a pujar de preu. Això afectarà, com hem vist, la cadena de subministrament d’aliments.
L’energia, nova batalla política
No estem parlant de l’any 2060, però. Són plantejaments i escenaris prou imminents, que podrem començar a veure els propers cinc o deu anys, si bé tot dependrà de possibles conflictes que puguin sorgir a nivell internacional –pensem en Iran i el seu control de l’estret d’Ormuz, un punt clau per a la ruta del petroli. Quina és la resposta davant d’aquest panorama? Segons Trump, ja ho hem vist: envair el món. Joaquim Sempere també ho té clar: la transició energètica cap a un model basat en les energies renovables, que no depengui del carbó, el gas ni el petroli. I és imperatiu que els comunistes ens preparem de valent. En primer lloc, cal que siguem conscients del problema i el sapiguem explicar bé. En segon lloc, cal que ens impliquem en la transició energètica. Com a força de la classe treballadora, hem d’anar més enllà de la simple difusió de la informació. Ens cal impulsar iniciatives, ser actors en el procés de transició i transformació energètica i social. És una batalla política, ni més ni menys.
Un exemple molt clar és el del sistema energètic: en l’actualitat està molt centralitzat en grans grups capitalistes, i nosaltres som mers clients, però les tècniques que s’han desenvolupat en energies renovables ens permeten fabricar la nostra pròpia electricitat a un preu que està a l’abast de molta gent. Una opció pot ser la instal·lació de plaques solars a la llar i, si no ens és possible, podem invertir en cooperatives energètiques –això ja es fa molt a països com Dinamarca, Holanda o Alemanya, on la meitat de la potència instal·lada és a mans de particulars. Al nostre país, sabem que això no és tan fàcil. Les empreses elèctriques posen unes condicions força exigents, però cal saber convertir aquest procés en una batalla política, com hem dit abans. I és que tots sabem que les grans empreses energètiques no voldran cedir la centralització ni facilitar la instal·lació de parcs eòlics o fotovoltaics. Davant de les traves dels gegants econòmics, cal que la ciutadania s’empoderi –i, en un futur, caldrà plantejar la nacionalització o socialització dels parcs eòlics o solars que posseeixen actualment aquestes grans empreses.
Sembrar noves llavors, repensar la producció
Aquest panorama fa que també calgui replantejar el model productiu. Serà imprescindible abandonar l’agricultura industrial i fer la transició cap a una agricultura ecològica –ja no per salut humana i ambiental, sinó per pura necessitat material. Aquest canvi comportarà, forçosament, un augment de la població rural, ja que aquest tipus d’agricultura necessita més mà d’obra. I és que la regeneració natural del sòl, que havia estat el model agrícola durant segles, també ens serà imposat –perquè no només s’acaba el petroli, sinó que també els minerals fertilitzants, ja siguin químics o s’obtinguin de les mines, s’esgotaran en un futur.
L’agricultura capitalista actual no es pot permetre deixar descansar el sòl i utilitzar fertilitzants naturals, ja que no tolera cap davallada en la producció. En contraposició, l’agricultura ecològica respecta els ritmes de la terra i crea una simbiosi entre agricultura i ramaderia, que ofereix una font fiable de fertilitzants naturals.
Tot i així, la transició energètica no és tan fàcil com sembla. Sí, el sol, el vent i la geotèrmia són elements molt presents a les nostres vides i que tenim a l’abast. Però les energies renovables necessiten molt més espai i materials que les energies a base de combustibles fòssils. Si comparem una central de gas moderna amb una central eòlica, veurem que els materials que es necessiten per obtenir 1 GW d’energia eòlica són 200 vegades majors que els que calen per produir 1 GW a la central de gas. A més, els materials que requereix la construcció d’aerogeneradors, com el disprosi o l’itri, solen ser més cars. Si volguéssim substituir la mateixa quantitat d’energia fòssil que produïm actualment per energies renovables, només tindríem materials disponibles per produir energia pels propers 30 o 40 anys –perquè, recordem-ho, els metalls i altres materials de construcció també són finits.
Cap on ens duu, tot això? Sembla que caldrà reduir el consum energètic, però també haurem d’anar més enllà: acabar amb l’obsolescència programada, augmentar l’eficiència energètica, reciclar materials i construir, amb tot, una nova revolució industrial. Tot això té un punt positiu: la ciència actual és molt potent i ens pot oferir solucions als problemes de sostenibilitat, en camps com la investigació agrobiològica o en les innovacions en la ciència dels materials (com el grafè, per exemple). Ara bé, també cal advertir que certs productes que se’ns venen com a sostenibles o innovadors, com per exemple el cotxe elèctric, no són una alternativa real ara per ara: les bateries contenen liti, un material finit que, a més, ja està causant conflictes geopolítics importants a zones com Bolívia.
Baixar dels núvols
Sempere és taxatiu: haurem de viure amb menys, sí, però no perquè nosaltres ho proposem. La situació imposarà la reducció del consum, perquè també hi haurà una reducció en la producció. No és una opció, sinó un destí, i la nostra obligació com a comunistes és pensar com ens hi adaptem com a societat. Això no només implica un canvi en el paradigma econòmic, sinó també en el paradigma social: el decreixement inquieta perquè s’associa amb l’austeritat i amb la reducció de llocs de treball, amb l’escassetat d’aliments o amb la pobresa. És cert que haurem de renunciar a certes comoditats, com els viatges low cost que fins ara han triomfat tant –però el preu cada cop més alt del petroli, com hem vist abans, farà impossible mantenir els preus actuals dels vols. Realment volar a París costa només vint euros –si comptem els sous dels treballadors de l’aerolínia, la construcció i manteniment de l’avió, el combustible necessari i la infraestructura aeroportuària? Ha existit realment la democratització dels viatges, o ha estat una eina més del capitalisme per exprimir la classe treballadora i, de passada, el medi ambient?
Per això, la resposta a la crisi climàtica i energètica –sovint oblidem aquest component– passa per la igualtat. No es pot emprendre aquest camí si no hi ha un compromís per part de tota la societat. La transició energètica requerirà una gran quantitat de regulació i planificació per garantir que ningú es queda enrere: caldrà canviar el model de transport, de producció, de consum i de propietat. El capitalisme, per naturalesa, rebutja les regulacions excessives i la intervenció pública en els sectors estratègics de l’economia; per això necessitem un plantejament socialista que busqui la igualtat efectiva. Cal ser doblement revolucionaris, per lluitar contra l’individualisme i l’atomització que el capitalisme ha alimentat, i per saber explicar i proposar les mesures necessàries per avançar cap a aquest nou model energètic.
Un nou model energètic que, com hem vist, és alhora un nou model social. Caldrà cooperar, ajudar, unir forces, empènyer junts per avançar. El capitalisme ens ha conduït a un atzucac, però els comunistes hem de saber trobar noves sortides i noves respostes. Posem-nos mans a l’obra, doncs, per analitzar, comunicar i, sobretot, per construir un món més saludable, inclusiu, sostenible i igualitari. Esborrem la idea que el progrés és sinònim de produir més, més i més. Si el decreixement ens ha de servir d’alguna cosa, que sigui per a créixer.