Vivim en una era on la llibertat d’expressió és un valor fonamental en qualsevol societat democràtica. No obstant això, existeix una confusió deliberada entre el dret a expressar una opinió i l’obligació de respectar-la. L’extrema dreta i certs sectors reaccionaris han intentat imposar la idea que totes les opinions han de ser respectades per igual, independentment del seu contingut. Aquesta postura, encara que aparentment democràtica, és en realitat una estratègia per legitimar discursos que van en contra dels principis bàsics d’igualtat, justícia social i drets humans.
El problema rau en el fet que no totes les opinions són iguals. No és el mateix debatre sobre models econòmics que permetre la difusió de discursos d’odi o d’idees que atempten contra la democràcia i la dignitat de les persones. No tenim l’obligació de respectar opinions que busquen retallar drets fonamentals o justificar la discriminació, la violència i la desigualtat.
A continuació, s’explicarà per què aquesta falsa equidistància és perillosa i com s’ha de combatre des d’una perspectiva progressista.
1. La fal·làcia de l’equivalència: no totes les opinions són iguals
Un dels principals arguments utilitzats per aquells que defensen el «respecte a totes les opinions» és que, en una democràcia, qualsevol idea hauria de poder expressar-se sense ser qüestionada. No obstant això, aquest argument parteix d’una premissa errònia: la creença que totes les idees tenen el mateix valor dins del debat públic.
En realitat, hi ha opinions que, per la seva pròpia naturalesa, no només són inacceptables, sinó que han de ser combatudes. Alguns exemples d’això inclouen:
- Opinions racistes o supremacistes, que justifiquen la discriminació i la violència contra determinats grups.
- Discursos masclistes, que perpetuen l’opressió de les dones i justifiquen la desigualtat de gènere.
- Posicions feixistes, que busquen eliminar drets democràtics i promoure la persecució ideològica.
- Negacionisme històric, que intenta reescriure la història per justificar crims contra la humanitat (com el franquisme o el nazisme).
- Crides a la violència, que posen en risc la seguretat de les persones per motius ideològics, polítics o identitaris.
No es tracta de censurar el debat, sinó d’entendre que hi ha un límit: el respecte als drets humans. No es pot exigir respecte per idees que, per la seva naturalesa, busquen la destrucció dels valors democràtics.
2. L’estratègia de l’extrema dreta: blanquejar l’odi amb el “dret a opinar”
L’extrema dreta ha sabut explotar aquesta confusió per posicionar discursos d’odi en el debat públic. S’escuden en la «llibertat d’expressió» per introduir idees reaccionàries i antidemocràtiques, i quan són qüestionats, es victimitzen afirmant que se’ls està «censurant».
Exemples clars d’aquesta tàctica inclouen:
- L’atac al feminisme i als drets de les dones, sota l’excusa que «s’ha de poder debatre sobre el paper de la dona a la societat».
- La negació del racisme sistèmic, al·legant que «no existeix el privilegi blanc» o que «el racisme invers és real».
- La deshumanització dels migrants, utilitzant expressions com «invasió» o «plaga».
- La justificació de dictadures i règims repressius, sota el pretext que «també van fer coses bones».
El que busquen no és un debat legítim, sinó generar una regressió en els avenços socials, normalitzant discursos que abans eren rebutjats pel consens democràtic.
3. La responsabilitat democràtica: combatre les idees que atacen la igualtat i la justícia social
La veritable democràcia no consisteix a donar el mateix espai a totes les idees, sinó a garantir que les que promouen la justícia, la igualtat i els drets humans prevalguin sobre aquelles que busquen destruir-les.
Combatre les opinions reaccionàries no significa prohibir-les arbitràriament, sinó respondre amb fermesa i sense concessions al seu discurs manipulador. Algunes estratègies fonamentals són:
Desemmascarar la falsa neutralitat
És fonamental evidenciar que aquells que demanen «respectar totes les opinions» en realitat busquen validar idees que atempten contra els drets humans. No hi ha neutralitat possible entre igualtat i discriminació, entre democràcia i feixisme.
No caure en la trampa del debat fals
No es pot debatre sobre drets fonamentals com si fossin qüestions opinables. La dignitat de les persones no està subjecta a votació. Si algú argumenta que «les dones han de guanyar menys» o que «els immigrants ens prenen la feina», no mereix un debat, sinó una resposta contundent que desmunti la seva mentida.
Visibilitzar les conseqüències d’aquestes idees
És clau demostrar com aquestes opinions, quan no són combatudes, generen conseqüències greus. L’avenç de l’extrema dreta en diversos països ha demostrat que el que comença com “només una opinió” pot convertir-se en lleis que retallen drets, en repressió i en violència contra els sectors més vulnerables.
Enfortir l’educació política i el pensament crític
Un dels majors desafiaments del progressisme és generar consciència sobre aquests temes. L’extrema dreta ha guanyat terreny en part perquè ha sabut explotar la desinformació i el descontentament social. És fonamental desenvolupar estratègies de comunicació que expliquin de manera clara per què certes idees no han de ser acceptades en el debat públic.
Defensar la llibertat d’expressió no significa acceptar qualsevol discurs com a vàlid. Si bé és un dret fonamental, no pot ser utilitzat com a excusa per promoure l’odi, la desigualtat i la destrucció de la democràcia.
És un error caure en la trampa de «respectar totes les opinions». No estem obligats a respectar idees que atempten contra la dignitat humana, que busquen justificar l’opressió o que pretenen normalitzar la violència. Més aviat, tenim la responsabilitat de combatre-les amb arguments, amb pedagogia i amb fermesa.
La democràcia es defensa no només a les urnes, sinó també en el debat públic, assegurant-nos que les idees que promouen la igualtat i la justícia social prevalguin sobre aquelles que busquen destruir-les.
Redactat per Gonzalo Sánchez Martínez, Secretari de Comunicació del PSUC.
