Revolta popular a l’oasi llatinoamericà

Per Héctor Pujols

«El nostre país és un veritable oasi» deia el President de Xile Sebastián Piñera fa menys d’una setmana comparant amb la situació que es vivia a altres països de Llatinoamèrica com el Perú, Veneçuela o l’Argentina. I, de sobte, les masses. Carrers plens, barricades al centre neuràlgic de la capital del país i milers de persones participant en els «cacerolazos», peculiar forma de protesta fent repicar les casseroles. Des de les cases o al carrer, amb toc de queda o sense.

Que ha passat a l’exemple de país «civilitzat» d’Amèrica llatina? D’on apareix la fúria desbocada que sacseja els fonaments del consens neoliberal nascut del pacte post dictadura? Les respostes són ben llunyanes.

L’experiència de la Unitat Popular, del socialisme democràtic de Salvador Allende, fou arrasada brutalment pel cop d’Estat de 1973 per la dictadura d’Augusto Pinochet. Un poc d’Estat que no només va significar el derrocament d’un govern popular i l’esclafament d’experiències d’organització obrera, sinó també la configuració d’un nou model econòmic i institucional. Naomi Klein deia a la Doctrina del Shock que Xile era l’alumne avantatjat del neoliberalisme a l’Amèrica llatina i així va ser; pensions, salut, educació i les principals empreses públiques del país van ser privatitzades durant la dictadura. Tot això blindat per una Constitució que encara segueix vigent.

La transició modèlica, com a Espanya. L’elit cedia espais de poder, mai l’econòmic, a canvi de l’exclusió de la vida política del Partit Comunista de Xile, la principal organització que havia combatut la dictadura, amb les masses i amb el seu braç armat, el Frente Patriótico Manuel Rodríguez. D’aquest pacte, sorgia la Concertación de Partidos por la Democracia, coalició que agrupava des dels democratacristians fins als socialistes i que prometia la prosperitat a treballadors i empresaris, sempre sense qüestionar el model econòmic implementant per la dictadura. I així avançàvem la dècada dels noranta i dels dos mil, generant polítiques que poguessin humanitzar un model profundament desigual, sempre excloent a les masses i les seves organitzacions.

En el context regional Xile es situava com el «jaguar» d’Amèrica llatina. La plataforma d’entrada per la inversió estrangera, el país amb unes institucions sòlides. Un país allunyant de les convulsions, les masses convertides en subjecte polític i del cicle progressista encapçalat pels governs populars de Veneçuela, Bolívia, Equador i Argentina. Però les masses, encara que excloses, segueixen presents esperant l’oportunitat. El 2011, les protestes encapçalades pels estudiants universitaris qüestionaven el model proposant reformes que poguessin trencar l’exclusió econòmica i política de milers de persones; educació gratuïta, respecte als pobles originaris, reforma fiscal, nova constitució, entre d’altres, van ser part d’un programa assumit per la coalició creada el 2012 anomenada Nueva Mayoría. Aquesta coalició, que incorporava al Partit Comunista al govern per primer cop des del govern de Salvador Allende, no era un projecte revolucionari, però l’oposició de l’elit i els seus partits va ser frontal. Potser va ser l’última oportunitat de reformar el model de forma pactada. Projectes de llei interromputs pel Tribunal Constitucional, insinuacions constants de cop d’Estat i aturades de sectors empresarials van fer recular a certs sectors de la coalició governamental fins a dinamitar el govern l’any 2017. Guanyava així la presidència Sebastián Piñera, amb una participació electoral mínima i una desmobilització absoluta dels sectors populars.

I, de nou, les masses. Una pujada del preu del transport públic a la capital i la protesta de nou dels estudiants, desembocava en una sobreactuació del govern amb l’únic recurs que la dreta llatinoamericana sap utilitzar, la violència. La militarització del metro de Santiago generava una onada d’indignació per l’absència de serveis públics i la precarietat laboral. Divendres Santiago estava en flames i davant de l’incapacitat de controlar la situació, el poder resguardava els seus privilegis a qui l’hi atorga la seva legitimitat, els militars. Les dades de la intervenció de l’exèrcit presentades aquests dies per l’Institut Nacional de Drets Humans són catastròfiques; 18 morts, 535 persones ferides, 2.410 detingudes, entre elles 200 menors d’edat, i un seguit de denúncies de tortures i violacions, entre elles, l’aparició d’un centre clandestí de tortures a l’interior del metro de Santiago. També la persecució de dirigents polítics reconeguts, com la detenció a Valentina Saavedra, portaveu de la Coordinadora Nacional de Estudiantes Secundarios, detinguda per la policia a l’interior del seu edifici amb altres companys de les Joventuts Comunistes.

Però la presencia militar lluny de calmar els ànims, ha transformat les demandes per millors serveis públics en l’exigència de mesures estructurals amb una Assemblea Constituent, pas fonamental per enderrocar d’una vegada el llegat del model polític i econòmic de Pinochet. Aquests dies de protestes ressonen les cançons populars pels carrers de Xile. «El pueblo unido» o «El derecho de vivir en paz» de Víctor Jara, són part d’una memòria popular que perdura i que reapareix, perquè si l’elit té la seva legitimitat en els militars, l’oposició la té en les masses i en la memòria col·lectiva. Com diu el càntic més escoltat al carrer aquests dies, sembla que ara sí: «Chile despertó».

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *