Per Pedro Jesús Fernández
Intentar esbrinar el significat de la paraula feixisme no resulta gens fàcil, encara que tothom té clar el que vol dir i utilitza el terme amb freqüència per explicar determinats comportaments. I això no és bo, ja que banalitza el que realment és el feixisme.
Ara bé, és un terme que politòlogues i historiadors no acaben de posar-se d’acord en seu significat i per això n’hi ha tanta confusió.
Si això afegim que, fins fa pocs anys, el feixisme era un fenomen inofensiu a Europa, és normal el desgavell d’opinions generat per l’aparició d’organitzacions polítiques arreu d’Europa, i també als Estats Units d’Amèrica. Encara que són molts els que les consideren feixistes, no és menys cert que hi ha algunes diferències entre elles.
Diuen els experts que el feixisme és un fenomen polític que té els seus orígens en el període d’entreguerres del segle XX i es caracteritza per ser un moviment social que apareix en períodes de crisi i es basa en una ideologia que és alhora individualista i totalitzant.
A l’actualitat, el feixisme, és un intent de recuperar la concepció totalitària de l’Estat que, com a moviment polític, va ser fundat per Mussolini i va regir els destins d’Itàlia de 1922 a 1945. És un moviment fortament nacionalista i, a dalt de tot, sempre hi ha un líder carismàtic, revestit de màxims poders, al qual els seus adeptes el segueixen com si es tracte d’un ser superior i infal·lible.
El feixisme no és només una ideologia que considera la nació o la raça com una comunitat orgànica superior, sinó que també tendeix a valorar la masculinitat, la joventut i el poder regeneratiu de la violència com a instruments per a recuperar la supremacia nacional i racial. Els líders feixistes busquen i impulsen moviments paramilitars amb l’intenció d’enfrontar-se a les forces de l’Estat que, segons ells, són forces invasores i imposades per acabar amb les velles i bones costums.
Alguns destacats representants d’aquest moviment el tenim a Grècia amb el partit, per sort il·legalitzat, Alba Daurada; a Itàlia, amb la Liga Norte de Salvini; el Fidesz, a Hongria; i, finalment, el partit republicà de Donald Trump o VOX, el partit d’extrema dreta a Espanya del populista xenòfob Abascal. Evidentment, hi ha molts més partits feixistes, tots i cadascun d’ells amb petites diferències que intenten ocultar la seva veritable naturalesa. Però tots ells comparteixen un vocabulari i una nomenclatura revolucionàries.
Hi ha que diu que, quan les esquerres o les dretes moderades denuncien comportaments feixistes en les dretes més dures, realment no s’equivoquen, ja que el feixisme és fill de la dreta més intransigent i cavernícola. També hi ha qui considera que qüestionar la democràcia, encara que sigui imperfecta, és la millor manera d’obrir la porta al totalitarisme feixista.
És cert que es pot qüestionar la interpretació que alguns fan del terme democràcia, però no és menys cert que és el sistema que ens permet una major participació en els assumptes de govern, ja sigui local, autonòmic o estatal. També ens ajuda a valorar-la si tenim present la major o menor existència de la llibertat de premsa, d’associació, de reunió, de separació de poders, la tolerància o intolerància sobre les costums i la vida social i, en definitiva, si es defensen els valors humans com a principi per garantir la justícia social i el benestar de la majoria de la ciutadania.
Ara bé, no és el mateix viure en democràcia que viure la democràcia, em diu un bon amic.
Què hem de pensar quan observem que institucions de l’Estat responsables de mantenir i aplicar la llei no només l’ignoren, sinó que alimenten organitzacions mafioses i grupuscles sediciosos? Com hem de comportar-nos quan les autoritats no actuen davant dels casos tan freqüents de racisme i xenofòbia a la nostra societat? Perquè els corruptes i els mentiders no són perseguits i empresonats com a delinqüents? Com s’explica l’abisme creixent entre els més rics i els més pobres si els governs han de treballar per eliminar les desigualtats i garantir que tothom pugui viure amb dignitat?
Per a aquestes i moltes altres qüestions no tenim resposta, però, per això, és necessari continuar treballant per fer possible una altra societat. I això és el que ens permet viure la democràcia i no altres formes de governs que no escolten ni tenen en compte l’opinió de la ciutadania.
I a veure quan ens assabentem d’allò que realment volen els feixistes i no ens deixem enganyar. No continuem posant la guineu a cuidar les nostres gallines, encara que en democràcia sigui possible, ja que cadascú pot votar el que vulgui.
Cal no oblidar el passat i aprendre’n per millorar el futur.