Per Rubén Pavía
Si us hi fixeu, últimament als mitjans haureu escoltat que la tensió creix a Catalunya. Res nou des de 2011, encara que van variant la polèmica – la d’aquest estiu ha tractat de llacets. Per exemple, a dos dies de la Diada Nacional van informar sobre una manifestació unionista que va xocar amb una independentista a l’avinguda del Paral·lel. El que se’ls va passar mencionar és que va haver-hi alguns una mica més espanyols, d’aquells partits com Democracia Nacional, Vox, Plataforma per Catalunya i les Falanges que queden vives. Partits d’extrem centre, semblen ser, perquè convocaven transversalment a la majoria silenciosa, als espanyols, per tal que Pedro Sánchez deixi de recolzar-se en els rojos, els terroristes i els separatistes.
També van oblidar mencionar que la contramanifestació no era independentista: no va tenir més objectiu que la lluita antifeixista. Perquè la seva manifestació estava cimentada en això: el feixisme. I des d’Unitat Contra el Racisme i el Feixisme (UCFR) es va convocar expressament per a oposar-nos a la seva presència, independentment de les nostres idees en la qüestió nacional o del nostre partit.
Estem al segle XXI, i el feixisme també s’ha modernitzat a Europa. Ara ja no solen sortir al carrer amb estètica de banda armada, encara que n’hi ha que duen l’esvàstica tatuada. A alguns ja els coneixíem i els combatíem, com el Front Nacional francès o la Lliga Nord italiana. Els més moderns, amb líders de camisa i corbata, han pres noms més inofensius, com Alternativa per Alemanya, Partit per la Llibertat d’Àustria, Interès Flamenc, Moviment per una Hongria Millor o Demòcrates Suecs. Però… quina alternativa volen? Llibertat per a qui? Com volen millorar el seu país? Què entenen per democràcia? En això no s’han modernitzat tant: segueixen sent nacionalistes, mantenen els mateixos discursos populistes contra la població immigrant o musulmana, i cada cop són més racistes, misògins i reaccionaris. Segueixen focalitzant tots els seus problemes sobre l’enemic estranger – llevat que siguin estrangers de “primera classe”; llavors no els importa compartir el seu capital.
Però el problema no es la imatge. El problema d’Europa és que molts d’aquests partits superen el 20 % del vot, alguns tenen força per escorar governs cap a les seves idees i d’altres fins i tot han arribat al poder. El problema és que cada cop més persones troben en aquests partits una justificació als seus prejudicis, i s’emparen en la llibertat d’expressió, en ser “políticament incorrectes”, per donar curs al seu odi, el seu masclisme i les seves idees reaccionàries.
Amb aquesta presència creixent, el feixisme continua explotant les contradiccions del sistema, amb discursos revestits de moderació o rebel·lia, segons convingui. Apel·len a les emocions desviant l’atenció de la lluita de classes, per tal que qui els escolti assumeixi el conflicte a la seva vides i se senti atacat perquè li parlin en català, perquè vulguin derrocar el seu rei o exhumar el dictador que el va coronar.
Mentre la dreta neoliberal es frega les mans, ja que queda com el “mal necessari” front al feixisme, certa esquerra també s’està deixant dur per una deriva nacional, i per Europa comencen a assimilar les tàctiques de l’extrema dreta. El feixisme, modern i tradicional, ha plagiat contínuament les idees marxistes, creant xarxes de recolzament com Hogar Social, però incloent al seu discurs a l’enemic comú contra el qual creen un sentiment identitari. Les idees de sobirania nacional o l’oposició a la globalització sempre desemboquen en nacionalismes si no s’acompanyen d’una consciència de classe, si s’accepta treballar junt a la dreta radical per a combatre el neoliberalisme, quan no són més que les dues cares de la moneda del capital.
En qualsevol conflicte identitari sempre hi haurà qui opti per la reacció, per exacerbar el nacionalisme i l’odi front a aquell que anomenen “l’altre”, que ens oprimeix, ens roba o ens treu la feina. Aquí tampoc és diferent: ja coneixem a Vox o Democracia Nacional, però al nacionalisme català s’obren pas grups com Som Catalans, igualment islamòfobs i d’ultradreta, o el Moviment Identitari Català. Per sort, sempre buscant el front comú, en moviments d’unitat com UCFR combatem el feixisme sigui quin sigui el seu origen, i a aquests vam aconseguir fer-los fora de l’ofrena floral de la Diada.
Mentrestant, als carrers continua augmentant la impunitat del feixisme, per molt violent que es mostri. Segueixen els atacs a casals populars, seus de partits o centres de culte, les agressions a militants antifeixistes o al col·lectiu LGTB, i les amenaces a qualsevol que assenyali la seva violència, però el sistema jurídic-policial s’obstina en que la Llei Mordassa o el Codi Penal sols s’apliquen si t’oposes al sistema. Els que combatem el capital sabem que el feixisme és el seu braç armat; és per això que aclamen als cossos policials a les seves manifestacions, és per això que se’ls absol quan troben els seus arsenals, o se’ls redueix la condemna fins a límits ridículs. Per això és molt probable que passi el mateix amb l’agressió que van patir les companyes d’UCFR just després de la manifestació del 9 de setembre. Per això els mitjans han estat dies parlant de l’acte de Vox a Vistalegre i no han mencionat l’èxit de la Festa del PCE.
Tant li fa quines mesures puguin prendre quan estan als governs. Tant li fa com de moderat o revolucionari es torni el seu populisme, la bandera amb la que es cobreixen, quant els maquillin els mitjans de comunicació o com els inflin a les enquestes. Front a allò que representen Salvini, Orban o Le Pen, front a allò que pretenen PxC, Vox o Democracia Nacional, sols cap l’oposició frontal, deixar de banda les diferències i organitzar en comú la lluita antifeixista. Perquè nosaltres som més, i ho seguirem sent fins fer fora el feixisme dels nostres barris.
Estoy totalmente de acuerdo con lo expuesto en el escrito. Sólo me faltan, en la lista de los extremistas de derechas, algunas siglas que por su comportamiento y/o su discurso, deberían acompañar a los VOX, Democracia Nacional, etc.
Y mucho mas importante que saber donde se ubica el enemigo, y con todo el respeto, es saber donde están mis camaradas que hace una buena temporada que no se nada de ellos.
Salud y República.
Afegiria que entre nacionalisme (sigui groc o verd) i feixisme n’hi ha poca diferència