Per Carlos R.
En un futur, quan els historiadors i historiadores analitzin els inicis del segle XXI a Espanya… quines conclusions en trauran?
Hem viscut la major crisi financera mundial, un nou crack dels sistemes bancaris i mercantils que regeixen el nostre planeta en l’actualitat –al nostre país, relacionat amb el boom immobiliari i l’economia centrada en el sector serveis i el turisme. L’austeritat ha estat el nucli de les polítiques del PP i el PSOE, els partits que han governat Espanya: s’han rescatat bancs, s’han retallat serveis públics, s’ha perdonat el pagament d’impostos als poderosos i s’ha donat carta blanca a una institució com la monarquia. Tot això, mentre les famílies treballadores érem desnonades, perdíem la feina, no podíem pagar el lloguer i, en definitiva, no podíem viure dignament.
Ara, l’any 2020, patim les conseqüències de la pandèmia mundial de la COVID-19. El nostre sistema sanitari, un dels millors valorats a nivell mundial, està afeblit i resisteix com pot els embats del coronavirus. Aquesta situació crítica s’explica, sobretot, per les retallades i el desmantellament de la nostra sanitat pública. A més, el nostre sistema educatiu i els seus professionals s’adapten a tot tipus de mesures i alternatives; els nostres comerciants tanquen per evitar la propagació del virus, sense saber si podran tornar a obrir; i les nostres maneres de relacionar-nos es transformen i afebleixen les nostres xarxes de socialització.
Però, davant aquesta situació, què ha de fer l’esquerra alternativa? Les i els comunistes hem de resignar-nos a resistir?
Tenim projecte, tenim història i tenim futur. L’esperança és la nostra força per articular el projecte, la coherència és el nostre fil conductor durant la història, i la militància és el futur de la transformació de la nostra societat. Si avui tenim drets i memòria és perquè va haver-hi homes i dones que es van deixar la vida per aconseguir-los, defensar-los i recordar-nos que sense lluita no hi ha avanç de la humanitat.
Una nova esperança per a un nou país: la construcció de la sobirania és el centre del nostre camí. Sobirania és que la gent pugui pagar els subministraments bàsics (aigua, llum, gas i internet); sobirania és protegir els nostres agricultors i ramaders davant el mercat; sobirania és tenir un teixit industrial fort per proveir de recursos al país. Sobirania és protegir el nostre medi ambient de les grans multinacionals; sobirania és protegir la cultura; sobirania és promoure la igualtat entre homes i dones; sobirania és el dret d’autodeterminació.
La sobirania, al cap i a la fi, en el nostre context és la cristal·lització de la III República plurinacional espanyola. Els i les treballadores de totes les nacionalitats històriques i territoris de l’estat hem d’unir esforços per trencar el règim que ens oprimeix econòmicament i socialment per construir aquest nou país plurinacional i divers. La classe treballadora unida és imparable.
Que tothom tregui les seves conclusions respecte a la pregunta que plantejava abans. Jo respondré clarament: la classe treballadora i les forces alternatives organitzades podem resistir, però el nostre anhel no sols és resistir, sinó guanyar el futur. El nostre anhel és que les nostres esperances es converteixin en fets i un dia puguem dir que vivim en un país just i solidari.
Com diria Salvador Allende, «sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor».