Aquest proper diumenge 26 de setembre, tindran lloc les eleccions federals a Alemanya, una data assenyalada en el calendari a causa de la importància d’aquest país en la política europea. La primera economia de la UE arriba a aquestes eleccions marcada sens dubte per la fi d’una era. Després de més de 16 anys al capdavant del país, Angela Merkel ja no serà a la primera línia; un canvi de cares, però, que genera dubtes. S’obrirà una era post-merkeliana? Això significarà un canvi substancial en la política del país?
D’altra banda, aquest mateix dia es realitzarà el referèndum sobre l’expropiació de més de 240 mil habitatges a Berlín a diferents fons d’inversió. Una iniciativa impulsada des dels moviments socials i que pretén posar fre a l’especulació i al mercadeig del dret a l’habitatge.
A les portes de les eleccions conversem amb Luís Sanz, coordinador d’Izquierda Unida a Berlín, militant de Die Linke i integrant de la campanya per la socialització de l’habitatge.
Hola, Luís, i gràcies pel teu temps. Ens podries desgranar quines són les claus principals per entendre què està en joc aquest diumenge?
El que fa més important aquestes eleccions a Alemanya és fonamentalment la fi de l’era Merkel, una presidenta que anava més enllà de la CDU i que arribava a aglutinar uns consensos molt amplis. En aquest sentit, la fi d’una era vol dir que s’obren moltes preguntes, sobretot en el marc de la crisi climàtica, situada com un tema urgent. Aquest element és el teló de fons de les eleccions; d’aquí el creixement del Partit Verd, que ha fet de la seva principal bandera electoral la protecció del clima i la lluita contra el canvi climàtic.
D’altra banda, com que s’ha perdut el consens que representava Merkel i la CDU ha quedat òrfena, apareix una alternativa a la coalició governant fins ara i emergeix la possibilitat que la CDU quedi fora del govern. Això explica la campanya de la CDU, que ha agitat la por al terror roig.
Un altre dels punts és l’Estat Social a Alemanya. Si bé és cert que l’Estat de benestar alemany és més robust que el d’Espanya, on és la família qui cobreix l’absència de l’Estat en moltes ocasions, la continuïtat del model està en joc. És important recordar que ja al govern socialdemòcrata i verd dels 90, l’agenda 20-10 va presentar una ofensiva neoliberal que va seguir en marxa durant els mandats de Merkel. El punt principal en aquest aspecte és, per exemple, en la política d’habitatge, sobretot a Berlín, on també aquest diumenge se celebren les eleccions a l’Estat federal.
Durant la campanya s’ha especulat amb un possible govern vermell-vermell-verd. Quines perspectives té l’esquerra, i en concret Die Linke, en termes electorals i en la posterior conformació de govern?
Hi ha la possibilitat d’un govern d’esquerra que unís a l’SPD, Die Linke i Els Verds. No obstant això, en el cas de Die Linke, partit germà d’Izquierda Unida, els sondejos no són gaire entusiastes. Del 9,2 % de les eleccions federals de 2017 baixaria al 6-7 % aproximadament. A Berlín, els sondejos apunten uns resultats una mica millors. Aquest govern potser és la millor opció, però tindria complicacions difícils de gestionar en el marc d’un país com Alemanya.
L’altra opció de govern seria l’aliança entre l’SPD, Els Verds i Liberals, especialment a causa de l’auge de l’SPD i del seu candidat Scholz, qui com a ministre d’economia de Merkel ha estat vist per alguns sectors com la continuïtat davant l’absència d’ella. En aquest cas, la possibilitat d’avançar en termes socials serien molt poques; fins i tot podríem enfrontar-nos a un retrocés, ja que el Partit Liberal és la clara representació del neoliberalisme a Europa. En el cas dels Verds, també han mantingut una posició ambigua en molts aspectes clau. Això posa sobre la taula quines línies vermelles dibuixaria Die Linke a la conformació de govern, en concret en relació a les retallades socials i les intervencions militars a l’estranger.
Tornant a Die Linke, la pèrdua de vots té a veure amb el vot desplaçat cap als Verds, especialment a l’oest, i la divisió est-oest tan important encara per entendre la societat o, més ben dit, les societats alemanyes. En els últims deu anys havia baixat el seu vot a l’est, pèrdua que compensava amb l’augment de vots a l’oest. Tot i així, en aquesta ocasió el vot de l’oest el perdria davant l’auge dels verds.
Com creus que poden afectar els resultats al conjunt dels països de la UE?
No crec que hi hagi un gran canvi en la política europea en gairebé cap dels escenaris possibles que surtin del diumenge. En primer lloc, a causa del profund tall neoliberal de la UE, gravat al seu ADN. Segon, per la posició d’Alemanya, on hi ha un gran consens entre els grans partits, des de la CDU fins al SPD i els Verds. Potser les úniques visions alternatives serien les de l’extrema dreta, que planteja sortir de la UE, i Die Linke, qui no planteja sortir-ne però sí una profunda revisió de les estructures de la UE. Aquest punt torna a plantejar un dels reptes per a Die Linke a la coalició roig-roig-verd: en quines condicions entres en un govern i com influeix en els països de la UE.
En un pla general, veig continuïtat. Potser seria més rupturista respecte a la Unió Europea un govern liderat per la CDU i els liberals dins, aprofundint la política neoliberal de la UE. En concret, els liberals han fet campanya contra la suspensió del fre a la despesa pública durant la pandèmia i respecte a la deute comunitària. Més aviat la no continuïtat la veuria per la dreta, tot i que dependrà de quin paper pugui jugar l’esquerra.

“Deutsche Wohnen & Co. Enteignen” és la iniciativa ciutadana que ha liderat el procés de refendum d’expropiació de l’habitatge. Més informació aquí.
Finalment, el mateix diumenge es realitzarà a Berlín el plebiscit d’expropiació de més de 240 mil habitatges. Pots explicar-nos una mica més de detalls d’aquest procés?
L’accés a l’habitatge com a dret bàsic ha estat un gran debat en els últims anys, i segurament ho seguirà sent. Per exemple, a Berlín s’ha incrementat la part del salari invertit en pagar el lloguer. A diferència del que passa a Espanya, a Berlín el 85 % dels habitants són llogaters; això suposa una altra consciència a l’hora d’entendre l’estructura del mercat de l’habitatge, fins i tot en l’estructura de classe. Per dir-ho d’una altra manera, el 85 % de proletaris no són propietaris, a diferència d’Espanya.
Això fa que sigui un tema central. Els lloguers han pujat de forma exponencial; per exemple, al meu barri la pujada ha significat un 170 % en deu anys. En aquest sentit, la campanya d’expropiació, després de diversos intents fallits, proposa expropiar un quart de milió d’habitatges a diferents empreses, sobretot a fons d’inversió que no construeixen, sinó que simplement especulen amb l’habitatge. Una pràctica que porta funcionant anys i que es reflecteix en la pujada de preus.
La perspectiva és la incorporació de més habitatge públic, construint també a través de la iniciativa pública. Aquest moviment el componen milers de persones que han treballat en comissions de barri, informatives i de recollides de signatures. És fonamental el que passi en el referèndum, ja que qüestiona el fet que l’habitatge sigui una mercaderia i posa de manifest que això fa perillar el dret a l’accés a l’habitatge. És per això que la socialització va cap endavant amb el lema «Cap rèdit amb el meu lloguer».
Repensar això: que hi hagi un lloguer assequible però que, a més, no estigui pressionat per cap lògica de mercat ni de revalorització. A més, un element molt important: la democratització de l’administració de tots aquests habitatges. Que a través de consells s’administri de forma democràtica tot aquest parc d’habitatge expropiat. Aquest element ens sembla molt important, ja que a vegades des de l’esquerra pensem que aquests temes són marginals, que no estan en la discussió diària, i ara són evidents, tenen molt de sentit i aglutinen un gran consens. Les enquestes apunten que hi hauria un 50 % de la població a favor i un 42 % en contra. Ara mateix estem guanyant i es nota, perquè es posen nerviosos. Sens dubte, des d’IU Berlín és una de les coses que més destaquem i més il·lusió ens fan, perquè veiem aquí un gran moviment.
En tot cas, el plebiscit no és vinculant i dependria d’una llei de l’Estat federat per a la socialització. La candidata socialdemòcrata al govern de l’Estat de Berlín ha assenyalat que això de l’expropiació no ho veu clar; això indica que el pols seguirà després del referèndum, però sens dubte li donarà legitimitat al moviment que es manté alerta.