Per Xavier G.
El passat 12 d’octubre es van publicar els resultats de la enquesta impulsada per la Plataforma de Medios Independientes (PMI) i elaborada per l’institut d’opinió 40dB sobre la percepció de la monarquia a Espanya.
El resultat no és massa sorprenent. Hi ha més gent que dona suport a la república com forma d’estat: representa el 41 %, davant d’un 35 % que es declara monàrquic. Cal subratllar que es tracta d’una iniciativa coordinada de 18 mitjans independents, que han acabat realitzant la tasca que hauria de fer el CIS. Aquest organisme va deixar de preguntar sobre la confiança dels ciutadans espanyols en la monarquia el 2015, després que totes les enquestes des de 2011 suspenguessin a la corona. Malgrat això, algunes ja revelaven la pèrdua de confiança en la monarquia. Per exemple, segons Sociométrica la valoració de Felip VI ha caigut des de fins 2018, de manera que va obtenir un suspens l’abril d’aquest any.
Hi ha una dada esperançadora per als que no ens agrada gaire que l’elecció de la Prefectura de l’Estat es faci mitjançant l’herència borbònica: els joves (i no tan joves) són majoritàriament republicans. Això ens confirma que l’arribada de la República es qüestió de temps al nostre país. La pregunta és quan i, sobretot, com.
De tot l’Estat, els catalans som els que ens considerem més republicans (66,5 % davant d’un 14,6 % que es declara monàrquic) i també els més crítics amb la monarquia. Si Joan Carles I el Fugitiu ja no és una referencia per a gairebé ningú, el seu fill tampoc no té bona premsa a Catalunya i suspèn amb una nota de 3,6 sobre 10.
És obvi que un pes molt important en aquestes dades és el procés independentista, que en els darrers anys ha mobilitzat importants sectors de la societat catalana (i també de la classe treballadora). Però, després d’una dècada de processisme, podem certificar que ni va trencar amb el règim del 78 ni ha avançat ni un pas en aquest país que ens van vendre com idíl·lic. Tot al contrari: els responsables de tantes retallades en sanitat i educació (que ara amb la pandèmia patim amb més cruesa), de corrupció i polítiques antiobreres, han aconseguit alçar-se com els portaveus del poble gràcies a successives transmutacions de formacions polítiques. En realitat, aquests suposats abanderats del poble són i han estat els seus botxins. En definitiva, no podem esperar que aquesta via il·lusòria ens porti al país idíl·lic que se’ns ven des del processisme.
La monarquia està feble, però no caurà si això no es converteix en una demanda des dels carrers, els centres de treball, les universitats. Un moviment republicà que no tan sols reivindiqui una forma democràtica d’accés a la Prefectura de l’Estat, sinó que faci bandera dels serveis públics, les pensions, els drets laborals i també, per descomptat, d’una nova redefinició de l’Estat que s’adeqüi a la seva realitat plurinacional i que permeti que tots els pobles dins de l’Estat visquin en llibertat.
L’enemic és el mateix per a tots nosaltres. Un Estat que se’n va anar a dormir com a franquista i es va llevar demòcrata. Un Estat on mai hem pogut revocar (o revalidar, si calgués) al successor de Franco, on els aparells judicials i les forces armades no van ser sanejats, tal i com es demostra dia rere dia. On les mateixes famílies que es van enriquir amb el franquisme continuen controlant l’economia en l’actualitat. Tot això és el que anomenem Règim del 78, i tant Convergència com el PNV han estat imprescindibles per apuntalar-lo tots aquests anys.
En un futur és molt possible que les mateixes elits, en allò que podríem anomenar “revolució passiva”, pilotin el canvi de règim a Espanya. Però ara mateix això no és possible: si cau la monarquia, la resta d’institucions sorgides després del franquisme també es veuran qüestionades i probablement tindrien el mateix destí que la corona.
El que cal, doncs, és que la resposta popular faci caure la monarquia. El passat 18 d’octubre, desenes de concentracions republicanes arreu de l’estat van demanar que es jutgés al rei emèrit. Per a la propera primavera s’estan organitzant referèndums per decidir la forma d’estat. Si Catalunya, especialment el jovent, s’involucra amb la resta de pobles de l’Estat, la monarquia i tot el que implica tindrà els dies comptats.