Si fa no fa, pràcticament, cada dia de l’any és un dia per celebrar un acord de les Nacions Unides.
Avui, primer de març, és el dia de la Zero Discriminació, proclamat l’any 2013 per l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) i que pretén promoure la igualtat davant la llei i plantar cara a qualsevol discriminació que no respecti els drets humans i les llibertats fonamentals.
La discriminació fa referència al tracte desfavorable o vexatori, d’inferioritat o excloent que es dona a una persona o a un col·lectiu per raó de gènere, identitat de gènere, edat, ètnia, origen ètnic, orientació sexual, religió, llengua, discapacitat o qualsevol altre motiu.
Actualment, una persona també pot sofrir discriminació per la bretxa digital, la bretxa salarial o la precarietat laboral, entre d’altres, el que té greus efectes tant a la persona que la pateix com al conjunt de la societat. Per aquesta raó, els governs tenen l’obligació, no només moral sinó també legal, d’eliminar les lleis discriminatòries i promulgar altres que protegint a les persones, a totes les persones, de qualsevol mena de discriminació, ja que el dret a la no-discriminació és un dret humà fonamental que implica que totes les persones rebin un tracte digne, sense coacció ni abús i en igualtat de condicions.
Aquest compromís també està recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, els tractats internacionals sobre drets humans, l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible i altres compromisos internacionals. En definitiva, el primer de març ens recorda que totes les persones tenen dret a ser feliços i viure una vida plena i digna. I això significa fer justícia i lluitar per un món més just i equitatiu.
Per això ens preguntem: ¿Com s’explica que aquest, com molts altres acords signants pels estats, continuï sense cap mesura legislativa pràctica que eviti aquesta i altres discriminacions?
Algú va dir: fer vosaltres les lleis, que jo faré els reglaments.
I en aquestes estem.
El nivell d’hipocresia i incoherència d’algunes organitzacions polítiques de dretes o d’extrema dreta ha arribat tan alt que ja ningú dels seus dirigents s’amaga per admetre i fer seva qualsevol cosa, per molt contradictòria que sigui amb el seu pensament i comportament, si amb això aconsegueix beneficis econòmics o redits electorals. L’abús i la utilització tergiversada i, sobretot interessada per generar confusió, de determinades paraules per part de personatges líders d’organitzacions polítiques de dreta o d’extrema dreta i d’alguns tertulians televisius, sense vergonya ni escrúpols, són el pa nostre de cada dia.
Ara bé, el més greu és que hi ha beneits que s’ho creuen i confien en aquests personatges poques vergonyes, i generalment d’extrema dreta, encara que una vegada i un altre continuïn sense complir el que diuen. Clar que són persones que diuen i defensen el que declaren i el contrari.
Us sona això que va dir un gran marxista (Groucho): «aquest són els meus principis, però si no els agraden tinc altres».
I d’ací el comentari molt estès sobre els càrrecs electes: tots són iguals.
Evidentment que això l’interessa a la dreta i, sobretot, a l’extrema dreta si amb això aconsegueixen que o bé la gent els voti o, fins i tot, no vagi a votar, encara que tothom sàpiga que menteixen com a bergants, ja que són persones sense escrúpols capaços de qualsevol fellonia o tripijoc.
Tanmateix, en algun altre escrit he explicat que la gent no són uns gamarussos i sap el que fa o fa el que l’arriba a través dels mitjans de comunicació. Això ens explica l’interès dels poders econòmics de controlar els medis i tot allò que pugui servir-li per crear opinió i condicionar els comportaments.
I aquí hi ha un nou problema: que fan els polítics que són honest i realment lluiten i defensen una altra societat, més justa i equitativa?
Realment una altra societat, és possible?
Ho pregunto a un amic i em diu que sí que és possible una altra societat. Que, afortunadament, són molts més les persones i les organitzacions les que han lluitat des de sempre, i ho continuen fent, contra les injustícies i gràcies a elles s’ha fet avançar i millorar el nostre món.
Com deia Stéphane Hessel les raons per indignar-se poden semblar avui dia menys nítides o el món massa complex, però el que és cert és que continuen presents sigui en la dictadura dels mercats, en el tracte que es dona als immigrants o a les minories ètniques.
Per això, hem de ser tossuts, ja que la pitjor actitud és la indiferència o la resignació. No hem d’escoltar els cants de sirena dels embaucadors i encantadors de serps i diguem no, com cantava Raimon, a aquests tropa que no vol perdre els seus privilegis i ens volen submisos i esclaus.
I mai oblidem que no tots són iguals i una altra societat és possible.
Pedro Jesús Fernández
Activista social y cultural. Regidor del PSUC en el primer ajuntament democràtic de Badalona