Per Xavi García, responsable de formació del PSUC viu
L’IPCC (grup de científics associat a l’ONU) va presentar ahir el sisè informe d’avaluació sobre el canvi climàtic. Concretament, l’informe del Grup de Treball I, encarregat de l’estudi de les bases físiques del canvi climàtic. L’any que ve l’informe es completarà amb la publicació de les conclusions dels altres dos grups de treball.
Malgrat la “sorpresa” dels mitjans de comunicació, la veritat és que l’informe tampoc no diu res que no s’hagués dit en informes anteriors. Sabem que el canvi climàtic és responsabilitat humana i n’estem vivim les conseqüències ara mateix: grans incendis a Califòrnia, Sibèria, Turquia i Grècia; inundacions a Alemanya; fusió del gel dels pols; onades de calor… Si no fem un gir de 180 graus, els acords per evitar que la temperatura pugi 1,5 ºC per sobre dels valors preindustrials —i que es considera un punt de no retorn per les conseqüències que durà— seran paper mullat. En definitiva, el que ens estan dient és que el canvi climàtic és generalitzat, avança ràpid i s’està intensificant. És a dir, literalment no hi ha temps per a excuses ni per ajornar un minut més els canvis que les nostres societats necessiten si no volem convertir l’únic planeta habitable que coneixem en un infern per a nosaltres i les properes generacions.
La part positiva, per dir-ho d’alguna manera, és que encara som a temps de fer alguna cosa. És cert que alguns canvis que ja s’estan produint, com l’augment continuat del nivell del mar, no es podran revertir fins d’aquí a uns segles o mil·lennis. Però, si ara mateix reduïm de manera substancial i sostinguda les emissions de CO2 i d’altres gasos d’efecte hivernacle com el metà, podríem limitar el canvi climàtic. Les millores en la qualitat de l’aire serien ràpides i haurien de passar entre 20 i 30 anys per tal que les temperatures s’estabilitzessin, ja que aquest gasos es queden a l’atmosfera molt de temps després de l’emissió i continuen absorbint calor.
Davant aquesta realitat, tenim diverses opcions.
La primera, una mica ridícula a aquestes alçades, seria negar l’evidència. Afirmar que el canvi climàtic no té res a veure amb l’activitat humana. Assegurar que no hi ha dades suficients. Ara mateix això és al mateix nivell que el terraplanisme.
La segona, armar-nos d’una bona dosi de cinisme i no fer res. O almenys res que sigui realment substancial. Aquí podríem ubicar a la gran majoria de l’elit política i empresarial. El seu projecte, l’anomenat capitalisme verd, busca neutralitzar el component anticapitalista de la lluita climàtica i posa el focus en una utopia impossible: “desenvolupament sostenible”, “creixement verd” i les solucions màgiques de la tecnologia. Però, més enllà d’aquest component de caràcter ideològic, veiem com el capital s’adapta a la nova realitat. Els fons europeus Next Generation —que estan servint per enriquir encara més les grans empreses— van per aquest camí. Més enllà de la nostra oposició a aquesta via, que és injusta, hi ha el fet objectiu —amb dades científics a la mà— que aquesta proposta és del tot inviable a mig i llarg termini.
I és que la realitat és aquesta: no hi ha materials suficients per fer una transició energètica dels actuals combustibles fòssils cap a energies renovables. A més, un sistema que necessita créixer constantment en un planeta amb recursos limitats comporta una contradicció innegable. Si continuem per aquesta via, tal i com estem fent, ens veurem abocats a un tipus o altre de col·lapse. Cal puntualitzar que això no significa un apocalipsi com els que el cinema té la mania de presentar-nos, si no més aviat diverses manifestacions que ens deixaran ben clar el missatge: el sistema no pot continuar reproduint-se com ha fet fins ara, perquè mancarà subministrament energètic o d’altres matèries primeres. Això tindrà conseqüències que s’aniran encadenant com les peces d’un dominó, del tot imprevisibles però que alteraran de manera substancial les nostres vides.
La tercera i última opció que tenim és fer cas a la comunitat científica i al moviment dels joves i actuar ara mateix. Això suposa replantejar de dalt a baix les nostres societats. I no deixa de ser necessari des de tots els punts de vista, perquè més enllà de la crisi climàtica les nostres societats arrosseguen desigualtats i altres greus problemes. Quines coses podríem fer? Aturar la producció d’articles que no serveixen per garantir els aspectes essencials de la vida. Revertir les deslocalitzacions que, mitjançant l’explotació de la classe obrera dels països perifèrics, contaminen i necessiten una cadena de transport absurda: són productes que es podrien fabricar al nostre territori. Apostar per una transició energètica real, unida a una reducció dràstica del consum d’energia. Ubicar la captació d’energies renovables tenint en compte les comunitats i els desequilibris territorials. Nacionalitzar les empreses energètiques, en un moment que l’energia a Espanya és la mes cara de la història, per garantir els drets energètics de tota la ciutadania i portar a terme la profunda transició que cal. En definitiva, capgirar la nostra societat i el nostre sistema, per produir allò necessari i que tothom tingui una vida digna —no tan sols al “primer món” —, alhora que tenim en compte els límits que ens imposa el planeta. És una feina titànica, però també possible i del tot il·lusionant. Això sí, el temps no juga al nostre favor.
Mentrestant, què fa el govern? Pere Aragonés, en la línia d’ERC (i, per descomptat, el PSOE), es declara ecologista de paraula però a l’hora de la veritat no està prement el fre per evitar anar de cap al precipici, sinó que més aviat té el peu a l’accelerador. Això sí, ens assegura que el cotxe i els avions ho pintaran tot de verd.
Perquè aquesta és la conclusió que es desprèn de tot plegat, després que la Generalitat doni suport als Jocs Olímpics d’Hivern, atorgui subvencions milionàries per a la Fórmula 1 i doni el vist i plau a l’ampliació de l’aeroport del Prat. Perquè el camí que necessitem recórrer és justament el contrari: reduir les emissions de CO2, preservar els ecosistemes i la biodiversitat, i trencar d’una vegada per totes amb el model depredador i precaritzador que representa el turisme.
El passat mes de juny, des del PSUC vam celebrar una jornada nacional sobre crisi ecològica a l’auditori de CCOO a Barcelona. Hi vam denunciar que no podem permetre que els més rics segueixin contaminant mentre els més vulnerables en pateixen les conseqüències. Així mateix, ens vam reafirmar en la convicció que la lluita pels drets de la classe treballadora, la lluita contra la desigualtat i la lluita per un món habitable són, en realitat, la mateixa lluita. Per això hem llançat la campanya #SembremVida i cridem al conjunt de la població treballadora perquè faci d’aquesta lluita la seva causa.