La capitana de Balaguer

Per Anna N. Publicat originalment al Nou Treball en paper (2019).

Nascuda a Balaguer el 1919, Teresa Pàmies va tenir una educació formal força curta: als onze anys va deixar l’escola per ajudar al taller d’una modista. Mai va deixar d’aprendre, però, perquè a casa va tenir el millor mestre: el seu pare, Tomàs Pàmies, era un destacat dirigent del Bloc Obrer i Camperol, i amb deu anys la Teresa ja recitava de memòria elogis a la Unió Soviètica. Les conviccions polítiques li venien d’arrel i va prendre la decisió de militar a la JSU tot just començada la Guerra Civil, quan marxà a Barcelona.

La Ciutat Comtal va rebre amb els braços oberts “aquella xiqueta de Balaguer promoguda a capitana”. Tant és així que a finals de 1936 va convertir-se en la directora de Juliol, el setmanari de la JSU, on també escrivia articles. L’any 1937 quedava poca gent que no conegués “la infatigable lluitadora femenina, tota ella voluntat revolucionària”, tal i com la va definir un periodista de l’època: va ser una de les fundadores de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, va incorporar-se a la direcció de la JSUC i va pronunciar un inoblidable míting a la Monumental, on també van intervenir Federica Montseny i Lluís Companys. I és que era una agitadora revolucionària: la seva tasca era convèncer a la joventut catalana de la necessitat d’incorporar-se activament a la resistència antifeixista. Ella va resistir fins l’últim moment, quan la possibilitat de la victòria es va esvair definitivament de l’horitzó.

En el seu llarg exili, la Teresa va estudiar periodisme a la Universidad Femenina, a Mèxic. El 1947 va tornar a Europa i va treballar com a redactora de ràdio durant dotze anys a Praga. Després va passar uns altres dotze anys a París, abans de tornar a Catalunya definitivament l’any 1971 per recollir el Premi Josep Pla pel seu primer llibre, Testament a Praga. Així va començar la carrera literària de Teresa Pàmies, que es va convertir en una de les cronistes més importants de tota una època; les seves obres tenen una forta càrrega autobiogràfica, i si alguna cosa les defineix és el compromís amb la veritat, una autocrítica honesta i una curiositat voraç pel passat i, sobretot, pel present. La Teresa no només volia explicar històries: volia explicar-les bé, volia explicar-les en català i volia explicar-les per a tothom, per a la classe treballadora que va defensar incansablement.

Militant comunista i militant de l’escriptura, al llarg de la seva vida la política i la literatura van ser pràcticament indissolubles. Hi ha pocs testimonis més transparents i crítics que el de la Teresa; a través dels més de quaranta llibres que escrigué, es va encarregar de fer-nos arribar bocins de la història –la seva, que en certa manera és la de tots. Tot i les contradiccions i les desavinences de la seva última etapa, és important recordar tot el que ha aportat la Teresa al món de la cultura, aquella trinxera que sempre va defensar.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *