Per Anna N. Publicat originalment al Nou Treball en paper (2019).
Nascuda a Balaguer el 1919, Teresa Pàmies va tenir una educació formal força curta: als onze anys va deixar l’escola per ajudar al taller d’una modista. Mai va deixar d’aprendre, però, perquè a casa va tenir el millor mestre: el seu pare, Tomàs Pàmies, era un destacat dirigent del Bloc Obrer i Camperol, i amb deu anys la Teresa ja recitava de memòria elogis a la Unió Soviètica. Les conviccions polítiques li venien d’arrel i va prendre la decisió de militar a la JSU tot just començada la Guerra Civil, quan marxà a Barcelona.
La Ciutat Comtal va rebre amb els braços oberts “aquella xiqueta de Balaguer promoguda a capitana”. Tant és així que a finals de 1936 va convertir-se en la directora de Juliol, el setmanari de la JSU, on també escrivia articles. L’any 1937 quedava poca gent que no conegués “la infatigable lluitadora femenina, tota ella voluntat revolucionària”, tal i com la va definir un periodista de l’època: va ser una de les fundadores de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, va incorporar-se a la direcció de la JSUC i va pronunciar un inoblidable míting a la Monumental, on també van intervenir Federica Montseny i Lluís Companys. I és que era una agitadora revolucionària: la seva tasca era convèncer a la joventut catalana de la necessitat d’incorporar-se activament a la resistència antifeixista. Ella va resistir fins l’últim moment, quan la possibilitat de la victòria es va esvair definitivament de l’horitzó.
En el seu llarg exili, la Teresa va estudiar periodisme a la Universidad Femenina, a Mèxic. El 1947 va tornar a Europa i va treballar com a redactora de ràdio durant dotze anys a Praga. Després va passar uns altres dotze anys a París, abans de tornar a Catalunya definitivament l’any 1971 per recollir el Premi Josep Pla pel seu primer llibre, Testament a Praga. Així va començar la carrera literària de Teresa Pàmies, que es va convertir en una de les cronistes més importants de tota una època; les seves obres tenen una forta càrrega autobiogràfica, i si alguna cosa les defineix és el compromís amb la veritat, una autocrítica honesta i una curiositat voraç pel passat i, sobretot, pel present. La Teresa no només volia explicar històries: volia explicar-les bé, volia explicar-les en català i volia explicar-les per a tothom, per a la classe treballadora que va defensar incansablement.
Militant comunista i militant de l’escriptura, al llarg de la seva vida la política i la literatura van ser pràcticament indissolubles. Hi ha pocs testimonis més transparents i crítics que el de la Teresa; a través dels més de quaranta llibres que escrigué, es va encarregar de fer-nos arribar bocins de la història –la seva, que en certa manera és la de tots. Tot i les contradiccions i les desavinences de la seva última etapa, és important recordar tot el que ha aportat la Teresa al món de la cultura, aquella trinxera que sempre va defensar.