L’amic Alfonso Navarro

El dia 14 de març, al tanatori de Can Ruti, es va celebrar la cerimònia de comiat del company i amic Alfonso Navarro.

Va morir amb 100 anys, deixant darrere seu una gran estela d’afecte i de carinyo que, molt lluny d’esborrar-se amb el pas del temps, segur que romandrà intacta al cor dels seus companys i els seus éssers més estimats.

L’amic Alfonso Navarro va néixer un calorós mes de juliol de 1921 en un petit poble d’Almeria, tres anys després que una terrible pandèmia (coneguda com la pesta espanyola) acabés amb la vida de milions de persones. Va patir les conseqüències de la crisi econòmica de l’any 1929 i va ser testimoni d’una sublevació de part de l’exèrcit espanyol, que tenia el suport de les grans fortunes i la jerarquia de l’església espanyola, per acabar amb la segona República.

Al finalitzar la guerra civil (1939) va esclatar la segona guerra mundial i, si bé amb el triomf de les democràcies es pensava que també s’acabaria amb la dictadura franquista, aquest sanguinari règim va durar més de quaranta anys.

L’amic Alfonso no va poder assistir a l’escola, ja que des de molt petit va haver de treballar per ajudar a la família. En aquells temps la fam i la misèria vivien a casa de les famílies treballadores.

Per això, la família de l’amic Alfonso va haver d’abandonar el seu poble en busca d’una vida millor, ja que a Andalusia els grans terratinents explotaven als treballadors amb feines que duraven tot el dia i, a canvi, aquests percebien un salari que amb prou feines els donava per viure.

Com si d’una broma pesada es tractés, l’any 2008 va patir una nova crisi que van sofrir, com sempre, les classes treballadores; el 2019 una pandèmia va causar la mort, sobretot, de milers de persones grans abandonades per les administracions. I per acabar-lo d’arrodonir una guerra provocada, com totes, per la voracitat dels especuladors i l’interès de l’industria armamentista, que actualment està sagnant un poble i provocant la fugida de centenars de milers de persones innocents. Així doncs, els seus 10 últims anys van ser com un resum de la seva dura existència.

Tanmateix, al llarg de la seva vida mai va renunciar a defensar els seus valors republicans i el seu compromís amb les classes més desfavorides.

L’amic Alfonso Navarro sempre va treballar per a millorar les condicions de vida de les classes treballadores. Com a militant del PSUC sempre ha estat el primer en sortir al carrer i participar a qualsevol acció en defensa del bé comú.

Com ho continuava fent cada dijous, fins pocs dies abans de morir, participant en les concentracions de la plaça de la Vila que la Marea de Pensionistes de Badalona convocava per exigir unes pensions dignes per a tothom

Si bé és cert que a tots ens infon respecte la mort i la desaparició d’una persona estimada ens causa dolor i tristesa, en el cas d’Alfonso hem de reconèixer que la seva vida, el seu exemple, la seva generositat i el seu compromís per millorar aquesta societat continuaran ben vius entre nosaltres.

L’amic Alfonso era un home bo, tendre, que tenia un gran cor i que sempre estava disposat a ajudar a qualsevol sense dubtar-ho, no és una lloança de qui això escriu, sinó una veritat i que tothom qui va tenir la sort de compartir alguns moments de la seva vida pot confirmar.

Per això, l’acte de comiat de l’Alfonso va ser com una ferida profunda en el nostre cor que tardarà en tancar-se i sagnarà fins que no es converteixi en un dolç record per haver tingut la gran sort de compartir part de les nostres vides amb una de les persones que podem considerar com a imprescindibles.

Ara ho trobarem moltíssim a faltar, però el seu mestratge, la seva coherència, la seva generositat i el seu compromís per millorar les condicions de vida de les persones més vulnerables, així com la seva lluita contra les injustícies, sempre ens guiaran. Per això no vam dir-li adéu, sinó fins sempre, amic Alfonso.

Pedro Jesús Fernández