Per Anna N.
El nom dels docents que ens han cedit el testimoni s’ha canviat per protegir el seu anonimat.
Els primers dos mesos de curs escolar han estat un autèntic cacau per a pares, alumnes, docents i altres treballadores del sector educatiu, com el personal de neteja o consergeria. Han hagut de navegar per un mar de novetats, dubtes i reptes. Això suposa una càrrega de feina molt superior per a les docents, que han vist com les dificultats inherents a un sistema educatiu deficient es multiplicaven.
Ens ho explica l’Ernest, que és professor de ciències en un institut concertat. Al centre, situat en un barri obrer de Barcelona, la desigualtat que ja patien abans els alumnes s’ha agreujat amb l’arribada de la pandèmia. Les classes s’han hagut d’escurçar per garantir la desinfecció de l’aula entre classe i classe, i el currículum ara és encara més esquelètic. Els mitjans per atendre la diversitat, ja de per si escassos, s’han reduït i s’ha d’espavilar com pot. L’exemple més il·lustratiu és la classe de matemàtiques de segon d’ESO, on hi ha 32 alumnes: ha de repartir el seu temps entre les explicacions a tot el grup i el reforç a dos alumnes que encara es barallen amb les restes i amb les multiplicacions.
I és que les ràtios no han disminuït, tot i que era una de les reclamacions principals de la comunitat educativa. L’Ernest ens diu que a les seves classes té entre 27 i 32 alumnes, i que les aules disponibles no han augmentat significativament. Això vol dir que la distància de seguretat recomanada és tan sols això: una recomanació, i no una realitat. “Les mesures són folklore”, afirma en K., professor de matemàtiques en un institut públic de Badalona. En el seu cas, les ràtios tampoc no han baixat, sinó que han pujat una mica. Com que és un centre d’alta complexitat, solia tenir uns 21 o 22 alumnes per aula, que han passat a uns 25 —si bé té un grup de primer de Batxillerat amb més de 30 alumnes. I això que tant al centre de l’Ernest com al del K. s’han aprofitat espais com la biblioteca o la sala de castigats.
L’Ernest es queixa que des de la Generalitat se’ls han fet formacions sobre la situació, però que alhora la majoria de centres no compleixen amb les mesures de seguretat per manca de recursos. Tampoc s’han aprofitat coneixements externs, com un estudi de l’IDAEA-CSIC sobre com ventilar les aules que el centre no sabia que existia. Mentrestant, segueixen amb finestres i portes obertes —i la previsió és que a l’hivern hagin de seguir igual, amb abrics per protegir-se del fred.
“No calia tanta paperassa si al final no s’ha fet cap canvi estructural substancial”, observa K. Com que no es pot anar al lavabo entre hores, els nois i noies hi han d’anar durant les classes. Això significa que hi ha alumnes amunt i avall del passadís constantment, fent ganyotes mentre passen davant de l’aula. I com s’organitza tot aquest sistema d’anades i vingudes? Ens explica en K. que cada professor té una targeta que serveix de passi; cada cop que l’alumne torna del lavabo, ha de desinfectar-la amb paper i gel a l’aula. Això afegeix encara més distraccions i fa més difícil la tasca docent, que veu com la comunicació es fa més difícil amb la mascareta.
Aquesta és una altra: a l’institut d’en K. només li han donat quatre mascaretes higièniques en tot el que porta de curs. El centre de l’Ernest sí que li’n proporciona cada dia però, tot i que la mútua recomana al centre que es doni als docents de risc com ell mascaretes FFP2, de moment només n’ha rebut de quirúrgiques. Els alumnes, per la seva banda, no sempre la duen ben posada; això se suma a la distància de seguretat inexistent i la gran mentida que són els grups bombolla, com ens diu en K. Tot plegat crea el còctel perfecte perquè la situació es descontroli.
I què passa quan es descontrola? Què es fa quan un alumne és positiu en coronavirus o té símptomes sospitosos? Depèn; diu en K. que tot és molt caòtic perquè els criteris canvien constantment. Al seu centre, als tutors i tutores dels grups confinats no els fan PCR. Al centre de l’Ernest, en canvi, en el moment que ens va fer arribar el seu testimoni només feien PCR als tutors, però no a la resta de professors. La resposta davant dels confinaments i les restriccions aplicades són diferents, també: en el cas d’en K., a batxillerat han plantejat un model semipresencial, en el qual els alumnes van al centre per torns —tot i que els divendres hi van tots. La Generalitat s’ha compromès a fer arribar ordinadors als nens que no tenen connectivitat a casa, però caldrà veure si les promeses es materialitzen.
En definitiva, com ens comenta l’Ernest, la COVID-19 ha agreujat la desigualtat entre l’alumnat. En el seu cas, durant la primera onada de la pandèmia va veure que molts alumnes tenien problemes per seguir les classes, no per falta de dispositius mòbils sinó per manca de connexió o de suport per part dels pares. La distància va ser un mur infranquejable pels professors, en molts aspectes. Ara els reptes són diferents, però segueixen havent-hi murs difícils d’enderrocar. Però els docents no es rendeixen. K. ens explica que al Barcelonès Nord s’ha creat una assemblea amb diversos centres de la zona. De moment són unes 200 professores autoorganitzades, que debaten i proposen, que denuncien i comparteixen.
L’Ernest està convençut que tota aquesta situació posa de manifest la importància d’enfortir l’educació pública. I no només això: la seva experiència al model concertat ha reafirmat la seva aposta per un model únic de gestió pública. Un model coherent, en el qual assignatures com la religió no xoquin frontalment amb l’ensenyament de continguts d’assignatures com biologia. Un model on no hi hagi centres d’elit finançats per l’estat, ni centres de famílies de rendes baixes amb quotes subvencionades i una manca de mitjans esfereïdora: ordinadors que fallen, pissarres digitals que no funcionen, manca de pissarres tradicionals i un llarg etcètera. Per tot això, la seva principal reivindicació com a professor és la baixada de les ràtios. Aquesta mesura implicaria duplicar la despesa educativa i la contractació, però la considera bàsica per a una formació digna i de qualitat, sobretot entre les famílies amb menys recursos.
Estos independent no les importa nada, los anunnos, profesores, ni el pueblo en general sólo les inporta el beneficio economico