7 veus feministes des de l’esquerra

Belén López, secretària general de CCOO a comarques gironines: «Aquesta crisi ens ha ensenyat que el treball de cures és imprescindible per a la vida»

Fa menys d’un any que la Belén López va assumir la responsabilitat de ser la secretària general de CCOO a comarques gironines, però ja és una veu molt potent i consolidada al territori. Amb 44 anys i tres nens, és professora interina de Formació Professional i també exerceix de delegada sindical de CCOO.

Més enllà de la seva tasca de coordinació al sindicat, es manté ben arrelada a la base. “No m’agrada estar desvinculada de la realitat, del dia dia. Vull tocar de peus a terra”, ens diu. Per això, un cop a la setmana es dedica a fer assessorament sindical. Això li permet tenir un vincle molt directe amb tots els problemes de les treballadores a les diferents empreses.

Ens explica que la situació de la dona al sindicat ha millorat molt aquesta última dècada, i que tots els òrgans de direcció són paritaris. Però encara queda feina per fer, i hi posaran fil a l’agulla al congrés que culminarà al maig: CCOO es definirà com un sindicat feminista. “No és una declaració buida, sinó que situarà al centre de la nostra activitat totes les lluites que van lligades a assolir la igualtat plena entre homes i dones”, puntualitza la Belén.

Denuncia que la pandèmia ha significat, de nou, un risc d’involució en els avenços que hem conquerit com a societat en l’àmbit d’igualtat. Assenyala el teletreball, que creu que segons com es reguli pot ser una gran oportunitat o un gran risc d’involució en la conciliació, la corresponsabilitat i la igualtat que havíem assolit.

“Aquesta crisi ens ha ensenyat una altra cosa: el treball de cures és imprescindible per a la vida”, subratlla la Belén. Un treball de cures que era invisible en l’àmbit domèstic, i que en l’àmbit laboral s’havia fet d’una manera molt precària i en unes condicions molt indignes; “només cal veure les residències de la gent gran”, diu. Cal que ens replantegem com es reparteix aquest treball de cures en l’àmbit domèstic, i també cal dignificar les feines de cures en l’àmbit laboral: se’ls ha de donar el valor social que tenen.

S’obre una etapa de moltes oportunitats, però també de molts riscos. Per això, la Belén aposta per la derogació de les reformes laborals i la pujada del SMI, perquè les dones estan sobrerrepresentades a les feines més flexibilitzades i als trams salarials més baixos. També posa en valor la nova normativa en plans d’igualtat: “Com a sindicat ens empoderarem, perquè no tothom té aquestes ulleres liles necessàries per negociar en termes feministes”.

Clara Alonso, directora de comunicació del Ministeri d’Igualtat: «La corresponsabilitat i les cures no només són responsabilitat de les famílies, sinó també de l’Estat»

Membre de la col·legiada d’Izquierda Unida i responsable d’àrea institucional al PCE, fa un any que la Clara Alonso va assumir la responsabilitat de dirigir la comunicació del Ministeri d’Igualtat. És part de l’equip que s’ocupa del dia a dia, i les seves funcions són molt àmplies: des de coordinar els equips de premsa fins a dissenyar estratègies de comunicació o campanyes de conscienciació.

Ara mateix, el Ministeri d’Igualtat té tres línies d’actuació principals. Les dues primeres són la llei del “Solo sí es sí” i la llei de garantia de la llibertat sexual, que pretén estendre els drets de les víctimes de violència masclista a dones que hagin estat agredides per homes que no siguin la seva parella. El tercer objectiu és la llei trans, junt amb la llei LGTBI. “És fonamental en l’aposta feminista incloure els drets de les persones LGTBI, en concret de les persones trans, perquè es tracta d’un col·lectiu en una situació de vulnerabilitat molt alta”, remarca la Clara.

Hi ha una quarta línia de treball que també vol destacar: el pla “Corresponsables”, relacionat amb el sistema estatal de cures. Pretén engegar una nova política pública que articuli mesures de suport a famílies amb menors de 14 anys, amb l’objectiu d’oferir una sèrie de recursos que facilitin la conciliació. És una política amb una visió de gènere molt clara: la corresponsabilitat i les cures no són només responsabilitat de les famílies, sinó també de l’Estat.

“Gràcies a tot el que s’ha anat articulant entorn a les vagues feministes, el feminisme s’ha entès com un moviment social i polític que està plantejant una alternativa de transformació radical del sistema capitalista a tot el món”, diu la Clara. Admet que vivim un moment complex dins del moviment feminista, però subratlla que el moviment feminista segueix tenint la capacitat d’articular un projecte transformador que no només té en compte els drets de les dones, sinó també els drets de persones que se situen als marges o a la perifèria.

Més enllà dels debats, la Clara creu que no hi ha cap discussió possible sobre el paper que té el feminisme: “És el projecte polític hegemònic en la construcció d’un contrapoder que s’enfronti a un sistema capitalista i patriarcal que segueix situant a les dones i a les persones vulnerables fora del sistema”.

Cristina Simó, presidenta del Movimento Democrático de Mujeres: “En temps de pandèmia, la contradicció capital-vida és més vigent que mai”

Com a projecte emancipador, el feminisme de classe creua diferents àmbits i nivells, tant locals com nacionals i internacionals. Des de les diferents responsabilitats que assumeix Cristina Simó, la coordinació dels diferents àmbits és un imperatiu per anar «qüestionant i unint forces per aconseguir un canvi en les relacions de poder».

«La pandèmia ha visibilitzat que tenim un sistema de cures feble», una idea que treballen des del Movimiento Democrático de Mujeres (MDM), del qual la Cristina n’és presidenta. Empenyen per aconseguir la creació d’un sistema de cures universal, un nou paradigma per entendre les cures com un bé comú. «Igual que tenim un sistema educatiu o de salut universal, hem de posar en valor aquest treball». Aquest sistema faria front a una de les contradiccions més evident, ja que per a la Cristina «en temps de pandèmia s’aguditzen les contradiccions de sistema capital-vida».

En aquest sentit, avançar en la recuperació dels efectes de la pandèmia passa per aquest canvi de paradigma: reconèixer des de les polítiques públiques la situació de desigualtat prèvia a la pandèmia i no tornar a una normalitat patriarcal. En aquest sentit, un dels principals eixos d’incidència de la Federació Democràtica Internacional de Dones (FDIM), on participa com a representant d’Espanya l’MDM, és Next Generation EU, el pla europeu per a la reconstrucció. «No s’hi incorpora la perspectiva de gènere i això situa les dones com a grups desafavorits, i no com a la meitat de la població”, afirma la Cristina.

El comunicat emès per la FDIM i les organitzacions adherides de Portugal, Itàlia i Espanya s’assenyala que «el que promet aquest pla financer és el simple retorn a la normalitat anterior a l’emergència de la pandèmia i planeja continuar amb les polítiques neoliberals que s’han imposat amb més violència en les últimes dècades. Però aquesta ‘normalitat’ preexistent és precisament el que les dones no volem, ja que aquesta normalitat era el problema”.

Laura Seijo, responsable de la Secretaria de Feminisme del PSUC viu: “Les dones han sigut les grans oblidades d’aquesta pandèmia”

«En lluita contra el patriarcat»: així es titulava la resolució aprovada al XVIè Congrés del PSUC viu i que aprofundia en la perspectiva del feminisme de classe. Per a la Laura Seijo, responsable de la Secretaria de Feminisme del PSUC viu, aquesta resolució marca dues tasques per a la secretaria i el conjunt del partit. D’una banda, avançar en la formació interna en matèria de gènere i en la feminització de l’organització. D’altra, que aquest plantejament suposi una mirada transversal en tots els fronts on actua la militància, entenent el feminisme de classe com un principi rector de l’organització. «Des de fa un parell d’anys estem treballant per enfortir la secretaria de feminisme; encara pot i ha de millorar, però crec que estem en el bon camí».

La Laura planteja diferents línies de treball des de la perspectiva de les dones treballadores. La millora dels convenis laborals de l’àmbit residencial i de neteja, i l’augment de l’SMI i les pensions mínimes són algunes de les propostes que sens dubte ajudarien a fer front a «la desigualtat laboral i la bretxa salarial entre homes i dones, que està disminuint respecte a anys enrere, però de manera molt lenta”.

Davant la conjuntura actual, són múltiples els reptes que tenen per davant les dones. Tot i així, moltes de les problemàtiques no són noves, i més aviat la pandèmia les ha alimentat. «La crisi sanitària ha posat en evidència l’essencialitat de les tasques de cures, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, així com dels treballs remunerats que s’han desenvolupat a primera línia de batalla i que, alhora, són els més infravalorats”, comenta la Laura.

D’altra banda, no oblidem el terrorisme masclista i la LGTBIfobia, «una forma més de misogínia». I és que la qüestió trans i la llei LGTBI, una llei que arrossega rumors infundats, «aspira a atorgar a les persones trans els drets que sempre els han estat negats».

Nina Salinas, responsable del Partit Comunista de Xile a Catalunya: “La llei d’Estrangeria esclavitza i condemna a la irregularitat a milers de persones, especialment a les dones”

Xilena d’origen, va arribar a Espanya el 2006 i després d’uns anys a Madrid es va establir a Barcelona. Amb ella conversem sobre les múltiples opressions que significa el fet de ser dona, treballadora, migrant, mare i comunista. Ella és la responsable del Partit Comunista de Xile a Catalunya, una tasca que entrellaça entre la solidaritat cap al seu país d’origen i Llatinoamèrica i les persones migrants establertes a Barcelona.

Per a la Nina, la impossibilitat d’accedir a una residència genera la negació de drets bàsics i una sèrie de vulnerabilitats. En el cas de les dones, l’exclusió les vincula directament a un dels sectors més precaris, la feina de la llar. Un sector altament feminitzat, perquè un 90 % de les persones que treballen en aquest àmbit són dones; racialitzat, ja que majoritàriament són dones migrants; i amb una taxa molt alta d’irregularitat, i és que un 44,7 % del total de treball irregular a l’Estat correspon a aquest àmbit. A més d’això, les treballadores de la llar realitzen diverses feines alhora: neteja, cuina, higiene personal, atenció mèdica o manipulació de dispositius per a persones amb algun tipus de discapacitat. «Sovint, els abusos laborals inclouen agressions i abusos sexuals que moltes callen per por», assegura la Nina.

En termes laborals, l’eliminació en 2012 del règim especial de treballadores de la llar per integrar-les al Règim General de la Seguretat Social va suposar canvis. No obstant això, l’equiparació de drets no és total, perquè no poden accedir a l’atur, per exemple. Des d’aquesta realitat, diferents espais serveixen de suport per teixir xarxes de solidaritat i resistència, com ara Sindillar, l’Espai de l’Immigrant o l’Espai Francesca Bonnemaison. Des d’aquestes organitzacions, es reivindica que Espanya ratifiqui el Conveni 187 de l’OIT sobre les treballadores i els treballadors domèstics.

La Nina, a més, és una de les xilenes que el 25 d’octubre va ser a Montjuïc com a apoderada electoral al plebiscit per al redactat d’una nova Constitució a Xile. Des de la plataforma «Chile Despertó – Barcelona» i «Apruebo Chile Digno», la Nina ens recorda la importància de la solidaritat cap a Llatinoamèrica i especialment cap a Xile, país que els propers mesos s’enfrontarà a diferents processos electorals que marcaran un abans i un després en la derrota del neoliberalisme pinochetista.

Teresa Vidal, vocal de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere: “Hem de donar prioritat a la unitat del moviment per fer front a la desigualtat”

A l’inici de la pandèmia, diferents organitzacions alertaven dels riscos que podia significar la COVID-19 en relació amb la violència de gènere. Durant els primers mesos, la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere assenyalava que “l’aïllament social obligatori i la convivència durant 24 hores amb l’agressor és un factor de risc que no només afecta les dones sinó que també implica les nenes i els nens”.

En paraules de la Teresa Vidal, vocal a la junta de la Plataforma, “el confinament dificulta l’accés a la denúncia i la detecció de possibles casos per la impossibilitat d’accedir a les xarxes familiars o laborals”. Per fer front a la pandèmia, les diferents organitzacions van crear una campanya publicitària sobre els recursos d’atenció a les víctimes de violència masclista, declarats com a essencials, així com l’adopció de noves línies d’assessorament com el WhatsApp. Les dades de la Plataforma són contundents: durant el mes de març i abril de 2020, les sol·licituds de serveis d’atenció contra la violència de gènere van augmentar un 30,7 % en trucades, un 129,3 % en missatges de WhatsApp  i un 536,4 % en correus electrònics respecte el 2019.

Per a la Teresa, “plou sobre mullat”. I és que la pandèmia i la crisi aguditzen un fenomen greu al nostre país, la violència masclista. “Tenim una democràcia mal cosida i qualsevol terratrèmol fa que s’agreugi”. És per això que “hem de donar prioritat a la unitat del moviment feminista per acabar amb la violència i la desigualtat”, ens assenyala, tot recordant la importància de l’organització, sobretot dels sectors més empobrits.

Zaida Linares, corresponsable de feminisme de la Confluència Jove: “És molt important tenir paciència, fer pedagogia… Cal fer un discurs transversal que arribi a tothom”

Amb molta energia i empenta, la Zaida Linares fa malabars per compaginar tot el que té entre mans. Fa quatre anys que va fer el pas d’afiliar-se a la JSUC, i des d’aleshores no ha parat. És molt activa a la Confluència Jove, la branca jove de Catalunya en Comú, on s’encarrega de l’àrea de feminisme amb una altra comunista. A més, organitza el Moviment Democràtic de Dones de Sils, el seu municipi, i en coordina l’àrea d’educació feminista a nivell estatal.

I és que la pedagogia en clau feminista la porta gravada a foc: fa un any, va culminar un màster sobre projectes educatius artístics, que ella enfoca sempre des d’una perspectiva feminista. De projectes, en té un bon grapat a l’esquena: cinefòrums feministes el passat estiu al seu poble, xerrades virtuals sobre prostitució o sexologia, exposicions fotogràfiques, performances en dates assenyalades pel moviment feminista… 

No és estrany, doncs, que l’eix de feminisme sigui un dels més actius dins de la Confluència Jove: han organitzat diverses xerrades i aprofiten molt bé les xarxes socials, des de Twitter i Instagram fins a Twitch. Però quan parlem sobre la situació de la dona en la política, ho té clar: s’intenta tenir espais paritaris, però la política encara és un món d’homes. “Com a comunistes hem de fer una autocrítica, perquè la presència de dones al nostre espai és força escassa”, assenyala. Per això, la Zaida creu que els homes de qualsevol organització d’esquerres han de formar-se per ser conscients de les actituds masclistes i corregir-les, per caminar junts cap a una societat feminista.

El repte més gran que veu al seu espai és fer de la Confluència Jove un espai de cures, on tothom estigui còmode i que sigui completament transversal. Per això, destaca que l’educació feminista és essencial: “És molt important tenir paciència, fer pedagogia, escoltar, dialogar, explicar la nostra visió. Això a la Confluència Jove ja es fa, sobretot de la mà de l’espai de feminisme. És molt important fer un discurs transversal que arribi a tothom”.