Buscar culpables

Escrit per: Pedro Jesús Fernández, militant del PSUCviu de Badalona i activista local.

En aquesta escalada de disbarats -altres ho anomenen ficcions- en la que estem immersos a Catalunya per la manca de diàleg i negociació entre els governs espanyols i català, hi ha qui intenta buscar els culpables com si la solució al problema, a dia d’avui, passés per assenyalar o localitzar els responsables de tants despropòsits.

És cert que fins només fa uns dies per a la gran majoria dels catalans el problema, que molts anomenaven procés, era un tema secundari, encara que una minoria repetia a traves de tots els mitjans que era el principal problema que hi havia a Catalunya.

A Catalunya, com a Espanya, són altres els problemes que preocupen a les famílies: l’atur, la corrupció, les desigualtats, la pobresa.

Ara bé, el que ens han fet arribar els mitjans de comunicació al servei de les institucions com també els opinadors -uns i altres subvencionats pels governs- ens han situat en el que els impulsors del procés anomenen “una guerra contra el govern i les institucions espanyoles”.

A Catalunya, tots els líders d’aquesta guerra bruta no es cansen de repetir que aquesta revolta no va de dalt cap a baix sinó tot el contrari, de baix cap a dalt, i per això aquest moviment és imparable.

Se’ns diu que els protagonistes de “la revolta dels somriures” -com va passar a Portugal- és la gent, quan, en realitat, la majoria de la població catalana no entén i esta expectant i sorpresa del que esta passant, encara que cada dia que passa tenen més clar que aquest conflicte -els esdeveniments es precipiten i cada cop són més els que no entenen la intransigència del govern espanyol- no es resoldrà a cops de bastó ni als tribunals.

Els mitjans de comunicació, controlats molts d’ells pels governs central i català, manipulen els sentiments i les aspiracions legitimes de la gent que sí que considera que s’ha d’avançar i fer realitat els canvis polítics necessaris per acabar amb la corrupció i les desigualtats, tant a Catalunya como a Espanya, i solucionar els problemes territorials, no només el de l’encaix de Catalunya a Espanya.

El fet que l’independentisme català este liderat per la dreta nacionalista i l´oposició la controli el partit amb més corruptes d’Espanya, no deixa de ser una paradoxa.

Que Rajoy o Puigdemont defensin els drets de la classe treballadora resulta, si més no, una burla.

Potser que el PP no representa lo més ranci de la dreta espanyola?

El PDeCAT no és l’hereu de CiU i els seus dirigents no són els mateixos que durant anys i panys han donat suport al govern central, fossi del color que fossi?

Em diu un bon amic que el nacionalisme popular català mai va ser secessionista. Més bé apostaven per aconseguir formar part d’una república federal espanyola.

I què ha provocat que ens trobem en aquesta situació?

En primer lloc, i sense cap dubta, la desunió de les esquerres. Les dretes, catalana i espanyola, ho tenen clar -la pela és la pela- i són còmplices i responsables del deteriorament de les condicions de vida de les classes populars.

El principal problema que hi ha a Catalunya, com també a Espanya, és la greu crisi social provocada per les polítiques neoliberals impulsades pels governs respectius que han fet que la qualitat de vida de la majoria social s’hagi deteriorat fins a límits impensables fa uns pocs anys. PP i CiU -ara PDeCAT- han desconstruït l’Estat de benestar.

Potser hem oblidat els eslògans del 15-M que es cridaven a les places dels pobles i ciutats de tot l’Estat?

No ens representen i no hi ha pa per a tant xoriço van ser els crits que més es repetien quan es van envoltar el Parlament català i també les corts espanyoles.

I qui ens governaven? No són els mateixos que ara ens diuen que volen preservar els nostres drets i lluitar contra les desigualtats?

Arribat aquí serà difícil no negociar i trobar una solució al problema territorial espanyol i acabar amb els dèficits de la democràcia espanyola. El referèndum, la consulta o el que sigui no solucionarà res però serà complicat mantenir una situació que ha tensionat al poble català i ha generat moltes expectatives a la resta d’Espanya. Estén en una altra pantalla.

Ara bé, per aconseguir evitar la manipulació de les dretes, catalana i espanyola, caldrà que el conflicte ho controlin realment els de a baix, evitant que sigui un conflicte entre estats dirigit pels de dalt.

Per això, possiblement tot aquest sidral hagi servit per accelerar i aclarir el que s’ha de fer per a transformar l’Estat i aconseguir una nova Catalunya, federada i solidaria amb la resta dels pobles i nacions d’Espanya.

No seria bonic una Constitució que a l’article primer digués: l’Estat espanyol és una república federal de treballadors de tota classe, que s’organitzen en regim de Llibertat i de Justícia?