Il·lustració de la camarada Lina Álvarez
De Julio Anguita podríem dir-ne moltes coses: alcalde comunista de Córdoba, Secretari General del PCE, Coordinador General d’Izquierda Unida, Diputat al Parlament d’Andalusia i al Congrés… I això només per començar. Però creiem que convé donar un pas enrere per poder fixar-nos en ell com a persona: sobretot un mestre, professió que va reprendre quan va deixar la política institucional; un lluitador d’idees sòlides; un home conseqüent, exemple de dignitat i de compromís, que va renunciar a cobrar la pensió del Congrés per quedar-se només amb la de professor; una persona que estimava l’amistat, la família, els dinars amb llargues converses de sobretaula, sempre que podia amb humor… Podem recordar d’ell com li agradava l’art, la història i la literatura, i ballar a les Festes del PCE. I les llargues passejades nocturnes per la seva Córdoba, que ell mostrava amb un alt grau de coneixement, de respecte i d’amor.
Amb ell se n’ha anat un pensador que ens ajudava a pensar. Lluny de cap demagògia, la seva paraula anava acompanyada sempre de la reflexió sobre la realitat. Julio –que era marxista– no només volia interpretar el mon, sinó que a través del seu anàlisi i la seva acció volia transformar-lo a favor de la classe treballadora. Era un home obert de pensament, tal com va dir, en una entrevista: “Mi visión del comunismo ha sido muy sui generis, no soy comunista ‘de misa y olla’. Reivindico mi parcela de libertad de pensamiento”.
La seva frase que ens recordava sovint, “programa, programa, programa”, li permetia fer propostes que ens ajudaven a avançar: la jornada de 35 hores, els errors de Maastricht, la seva reivindicació de l’Espanya republicana i federal, la seva lluita a favor dels treballadors i les treballadores, contra la corrupció fos de qui fos, el seu reconeixement al 15M… Va haver de lluitar contra campanyes de desprestigi dels poders establerts com la de la pinza, que intentaven minar el seu coratge polític. Però ni aquests atacs ni els tres infarts que va patir ho van aconseguir.
Va ser un ferm defensor de la pau, com ho va evidenciar dolorosament quan va rebre la noticia de la mort del seu fill, Julio Anguita Parrado, periodista, per un míssil a Bagdad. La frase que va dir en aquell moment s’ha convertit en un símbol pacifista: “Maleïdes les guerres i els canalles que les fan”.
El seu suport a la creació del PSUC viu, després d’uns primers moments durant els quals a Catalunya estàvem perduts en la trampa anticomunista i antidemocràtica de la direcció en aquells temps d’IC, va ser decisiu. La seva visió de qui era realment la força amb voluntat de mantenir el llegat del PSUC i la relació fraternal amb el PCE va ajudar a aixecar a Catalunya el nostre Partit. Sense aquesta visió, avui ens trobaríem en el carreró independentista, sense sortida, on els oportunistes que han flirtejat amb el procés durant anys ens haurien tancat.
Perquè Julio ha sigut sempre defensor de la unitat de l’esquerra, en base a un programa transformador. I aquest darrer any ha aconseguit veure com dones i homes del PCE i d’IU han entrat a formar part d’un govern de coalició progressista.
Ha estat un home revolucionari, un comunista intel·ligent que ha sabut defensar amb nosaltres els drets nacionals de Catalunya, però sempre amb una visió federal que ens acostava als i les treballadores de la resta d’Espanya. El seu llegat, escrit i personal, ens ha de servir per encarar el futur.
El PSUC viu li deu molt a Julio. Quan aquest confinament acabi, li retrem l’homenatge fraternal que es mereix.
Fins sempre, company i amic Julio.
Cuant algú no l’arribes a la sola de la sabates, te’l miras i penses quina sort de sabé de la seva existència de pugue esculta per apendre a reflexiona amb les seves paraules i fets, sóc afortunade, gràcies Julio.