Per la Secretaria de Feminisme, Igualtat i Gènere del PSUC viu
La introducció del concepte “heteropatriarcat” és fonamental per ampliar la visió del patriarcat i la seva relació intrínseca amb el capitalisme, ja que restringeix les relacions afectives i sexuals a una funció merament reproductiva, marginant, desnaturalitzant i invisibilitzant tota la resta de relacions que no encaixin en el paràmetre heterosexual. La construcció social dels gèneres a partir del binomi masculí i femení afecta també a la identitat i orientació sexual, imposant-se d’aquesta forma l’obligatorietat de la heteronormativitat per a perpetuar la jerarquització social i sexualització de les persones.
En aquest sentit, sempre s’acceptarà abans a un home homosexual per sobre d’una dona lesbiana, perquè les opressions no estan compartimentades sinó que s’interrelacionen. La visibilitat del col·lectiu LGTBI també passa per posar èmfasi en la seva diversitat i la jerarquització que existeix dintre del mateix col·lectiu, on predominen els homes gais i bisexuals per davant de dones no heterosexuals o persones trans.
La criminalització de la diversitat LGTBI segueix vigent avui en dia, amb major o menor recolzament institucional. I hem d’entendre que els èxits en la lluita no tenen sempre un caràcter evolutiu i estable, sinó que ens trobem amb etapes de retrocés, en un context afavoridor d’agressions lgtbifòbiques, d’impunitat i invisibilitat, si no hi ha un treball constant en tots els àmbits públics i socials.
Gran part de la violència envers les persones LGTBI es reflexa en la invisibilitat a la que ens veiem sotmeses, i al negar la nostra existència se’ns nega qualsevol tipus de dret. Tot i que es va aprovar al Parlament de Catalunya una llei contra la lgtbifòbia al 2014, gràcies a l’esforç dels col·lectius que en formen part, la seva implementació dista molt de la desitjada degut a una realitat social molt més endarrerida que impregna les pròpies institucions que apliquen les lleis. Hem de recordar que la igualtat legal és un pas imprescindible però no suficient per a la igualtat real si no es promou. I, malauradament, la situació d’agressions lgtbifòbiques segueix molt present: tenim com exemple l’augment d’agressions a persones LGTBI o els assassinats a persones trans (al voltant de 2.500 des de 2008).
El fet que l’Estat espanyol hagi baixat en la posició europea respecte a la situació dels drets de les persones LGTBI és un reflex que les polítiques institucionals tant per acció com per inacció tenen efectes sobre la vida de les persones. Reclamem una llei estatal d’Igualtat LGTBI, així com un règim de sancions funcional en el compliment de la esmentada llei catalana de 2014.
Aquesta violència s’alimenta de la desigualtat que pateix el col·lectiu i comporta en molts casos una exclusió social no només en l’àmbit social per desviar-se de la heteronormativitat, sinó també en l’exclusió laboral, on l’exemple més visible és el col·lectiu trans. La patologització de la condició trans segueix molt present amb l’estigma negatiu que suposa pel col·lectiu, i on podem trobar més exemples és a l’àmbit sanitari, tot i que s’estan fent modificacions gràcies a les reivindicacions socials, com el fet que la OMS hagi tret de la llista de malaltia mental la transsexualitat.
S’han fet alguns passos importants: en algunes ciutats, com la de Barcelona, s’han creat institucions específiques per visibilitzar i donar suport i acompanyament al col·lectiu, dedicant-hi específicament una partida del pressupost, o posant fi a la discriminació a parelles o dones sense parella no heterosexuals en l’accés a la reproducció assistida.
Per altra banda, també hi ha més visibilitat en els mitjans audiovisuals, però segueix sent amb uns rols de conducta molt marcats i socialment acceptables, i sempre en un marge reduït on la norma segueix sent la heterosexualitat.
No obstant, encara queden molts reptes, entre d’altres la manca de reconeixement de sol·licitants d’asil LGTBI, ja que encara no s’assumeix que un context coercitiu i fins i tot perillós per poder expressar la teva identitat i orientació sexual és un dels motius per fugir del país, així com el bullying lgtbifòbic en l’àmbit educatiu. L’alarma de casos de suïcidi degut a l’assetjament escolar per no encaixar en els paràmetres heteronormatius segueix sense tenir la importància que es mereix, com el fet que recentment al Senat es votés en contra de revisar els continguts educatius per evitar la discriminació LGTBI.
És imprescindible posar èmfasi en l’etapa educativa per començar a defensar els drets del col·lectiu LGTBI, i en això les institucions i el propi professorat han de tenir un rol ineludible. S’han elaborat normatives i guies per ajudar a treballar la diversitat sexual, però segueix mancant una formació obligatòria del professorat en aquesta matèria per implementar de forma efectiva tota la sèrie de normativa que s’està desenvolupant.
La lluita pels drets LGTBI forma part de la lluita integral contra el sistema patriarcal. Per tots aquests motius seguim lluitant i manifestant-nos als carrers pel Dia Internacional de l’Orgull, de la dignitat de la lluita passada (commemorant els disturbis de Stonewall de 1969) que ens ha portat on ens trobem ara, i per la lluita esdevenidora que ens queda per aconseguir el veritable reconeixement de la diversitat i la plenitud per viure en igualtat.